Ghana, capital Martorell

MartorellHa petar la xerrada amb una compatriota mentre espera tanda amb la seva filla de poc més d’un any a coll. Mavis Nyameke està contenta perquè, ni que sigui fent una cua d’un parell d’hores, s’estalviarà un viatge a Madrid per renovar-se el passaport caducat i fer el primer a la nena. És natural de Ghana i aprofita que l’ambaixada d’aquest petit país de l’Àfrica Occidental s'ha instal·lat temporalment a Martorell per facilitar els tràmits consulars a entre 400 i 500 nacionals que necessiten posar la paperassa al dia. En una situació normal, els tràmits es resolen a Madrid, però el covid va aturar durant alguns mesos l’activitat burocràtica i ara hi ha un tap d’expedients per resoldre i a molts ciutadans se’ls fa encara més difícil fer el viatge fins a la capital espanyola.

El cònsol, Philip Kobla Acquah, fa de mestre de cerimònies per explicar el dispositiu establert al centenar de persones que s’han presentat el primer dels tres dies a l’antiga nau industrial de Ca n’Oliveras, transformada en una oficina consular. Quan els funcionaris ja han començat a omplir els formularis, Acquah explica que s’ha optat per Martorell per la seva situació estratègica en matèria de comunicació i perquè, darrere de Vic, és la segona ciutat amb més residents naturals de Ghana a Catalunya, on n'hi ha uns 8.000.

Tenir el passaport en regla és vital per accedir a serveis bàsics, si es vol demanar o renovar la residència o sol·licitar la nacionalitat espanyola, però també per accedir a un curset de català o educació reglada, enumera Lola Romero, educadora social de l’Ajuntament de Martorell. “Si no estàs identificat, no ets ningú”, il·lustra per connotar la importància d'aquest document. També subratlla que les dificultats amb què molts estrangers no comunitaris es troben perquè els seus països d’origen renovin la documentació està deixant gent “amb irregularitat sobrevinguda”, és a dir, als marges socials. És el clam de les entitats del sector que treballen perquè es reconeguin els drets i l'atenció, independentment de la situació legal.

La d'Ayuba Mohamed és una història de la duresa d'un sensepapers. El novembre farà 17 anys, i fa nou mesos que és en un centre de menors a Torredembarra tutelat per la DGAIA. Als 15 ja era a la costa de Líbia per fer el salt a Lampedusa, on es va estar uns mesos al camp de refugiats. Quan va poder, va venir cap a Catalunya, conscient que l'illa italiana no era sinó una presó per a les seves expectatives. "No he tingut mai passaport", assenyala amb una certa timidesa. Amb ell hi ha Carlos Barrios, el seu educador social de referència, que porta tot l'historial burocràtic: el certificat de naixement que ha portat en la ruta migratòria i una fitxa provisional de la policia espanyola que li ha donat un número temporal de NIE, però que resulta insuficient per als seus plans de matricular-se en un pla educatiu d'integració laboral.

El centre d'acollida va iniciar els tràmits per sol·licitar el passaport a l'ambaixada de Madrid al febrer, però no els donaven cita fins al març de l'any vinent. Un temps excessiu perquè, subratlla Barrios, "el d'avui només és el primer pas d'identificació i ara comença la cursa d'estrangeria" que té també uns terminis molt marcats si es volen aprofitar les facilitats que la llei dona als menors d'edat per treballar i integrar-se, i que s'acaba tot just s'arriba a la majoria d'edat si no es té un contracte laboral en vigor.

Amb el casc de la bici a la mà, Michael Manford arriba a Martorell directe del torn de nit. Té el passaport caducat des de fa dos mesos i la idea d’anar fins a Madrid se li feia una muntanya. “No és només el preu del transport i el menjar, sinó també el temps que hi perdo, perquè hauria d’haver demanat festa a la feina”, afirma alleujat. A aquestes despeses s’hi han de sumar les taxes de 120 euros per a la renovació o per als menors, o de 230 en cas d’un passaport nou. “És massa car”, es queixa Nyameke. A Emmanuel Peter Agyei, veí de Sabadell, el permís de residència li caduca d'aquí a un parell d’anys però vol tenir el passaport en regla per poder anar a Ghana, si les condicions pandèmiques milloren, i veure la família que es va quedar allà i que no veu des del 2005.

A la nau, els funcionaris del consolat i membres de l’Associació Ghana Union de Martorell intenten posar ordre per evitar aglomeracions. Al final aconsegueixen que la majoria dels que s’esperen seguin a la distància de seguretat que el covid imposa i es mantinguin amb les mascaretes ben posades. Hi ha moltes criatures jugant. Algunes han vingut a acompanyar els pares –i els fan de traductors improvisats–. I unes altres, com la Bridgitte, de cinc anys, i el seu germà Gerard, de dos mesos, per primer cop tindran un document que els reconeix com a ciutadans del país dels seus pares, tot i que són nascuts a Catalunya.