Joan Guàrdia i Javier Lafuente: “La gestió del ministeri d’Universitats és erràtica i confusa”

En plena pandèmia, les dues universitats més grans del país van fer eleccions –virtuals– per escollir nous rectors. Són Javier Lafuente, de l’Autònoma, i Joan Guàrdia, de la UB. Tots dos es troben amb l’ARA per parlar del present i el futur de les universitats.

El pas endavant

Per què us vau presentar per ser rectors?

— Javier Lafuente: Sembla estrany, però presentar-se com a rector és un exercici de responsabilitat. La universitat ho ha donat tot per tu i ara ha arribat el moment de treballar per la comunitat universitària i la societat en general, perquè la universitat no té sentit si no està pensada per donar servei i ajudar a canviar la societat.

— Joan Guàrdia: Nosaltres no veníem d’un equip rectoral previ que suposés una continuació del projecte, sinó que ens plantejàvem com a alternativa, amb la ferma convicció que hi havia una altra manera de gestionar la casa, una altra manera d’entendre la universitat pública i una altra manera d’entendre les necessitats de la nostra comunitat. Ens hem trobat una universitat amb moltes ganes de treballar i transformar-se. Potser calia trobar la guspira per posar en valor aquesta situació. Seria injust dir que la UB estava terriblement malament o terriblement bé abans de nosaltres.

— J.L.: La universitat és tan gran i tan capaç de continuar treballant que és molt difícil de canviar del tot en funció de com ho faci el rector. M’he trobat la universitat molt malament per un motiu: després de 10 o 12 anys de crisi, quan tots ens esperàvem que milloraríem i ens recuperaríem, ha arribat el covid, i amb ell, una altra crisi que no sabem quan durarà ni cap on anirà. Hi ha molta feina per fer i necessitaríem dirigents convençuts que les universitats som elements clau. Necessitem que ens ajudin per poder ajudar, perquè no tenim cap altra vocació que la del servei públic. 

Finançament

— J.G: Una prioritat per a tot el sistema és que estem convençuts que la universitat pública ha de tenir un paper rellevant en el marc de la gestió i la transformació del país. I això té una derivada: el finançament, i com s’interpreta que la universitat és una inversió, no una despesa. Però això no depèn només de nosaltres.

Les universitats són les institucions més ben valorades...

— J.G: Suposo que no t’estranya, no? Vols el telèfon del conseller, per dir-l’hi?

...però fa temps que us queixeu de falta de finançament. Què demaneu al futur Govern?

— J.L: Volem un conseller d’universitats i innovació. Què hem fet durant els últims 10 anys? Hem anat millorant, però ara ja hem tocat os. Ara toca invertir a llarg termini i això és molt complex, perquè quan tu inverteixes en la universitat, t’ho retorna amb escreix, però triga molt. Si el Govern col·loca entre les seves prioritats les universitats, la ciència, el coneixement i la transferència hi haurà un canvi molt gran en la universitat però sobretot en la societat.

— J.G: La política té uns criteris diferents als nostres. Els canvis que requereixen temps són mal valorats i no es consideren urgents perquè per a un polític el que és crucial és el curt termini. Nosaltres no tenim aquesta pressió.

A Catalunya no hi ha conseller, però a Espanya sí que hi ha ministre d’Universitats. Com valoreu la tasca de Manuel Castells?

— J.G: Les seves competències són limitades. Tot i així, crec que l’exercici del ministeri és francament erràtic i està generant confusió: apareixen bolets de propostes que són revisades, modificades i remodificades. Ara tenim un document per a la nova llei del sistema universitari que és una declaració d’intencions molt genèrica. Li pressuposo la bona voluntat de transformar la universitat, però això no es tradueix en una política ben direccionada, específica i reconeixible. És molt difícil reconèixer l’estratègia política del ministre amb les seves actuacions concretes. Tenim la sensació d’estirabots preparats i pensats per veure com reaccionem els altres. 

— J.L: Hi estic 100% d’acord. El que és bo per a la universitat és tenir polítiques clares a llarg termini.

— J.G: L’autoritat pública ha d’entendre que s’ha de protegir la funció investigadora, perquè estem posant la nostra vida a les seves mans. Una llei del professorat, la investigació i el personal implicat hauria de ser matèria d’absoluta prioritat del govern i no estar sotmesa a vel·leïtats i manques de criteri que confonen. 

Personal i plantilles

— J.G: Hi ha un segon bloc de prioritats que no només depèn de nosaltres, i és dibuixar correctament la carrera professional del personal d’investigació i docència. Catalunya té uns plans concrets, però estem en un atzucac: el missatge que ens arriba des del ministeri és un i el nostre mecanisme d’actuació és un altre. Això genera disfuncions i una cosa pitjor, que és que la gent jove no té clar quin és el circuit d’una carrera acadèmica. 

L’informe de l’Observatori del Sistema Universitari ha conclòs aquesta setmana que totes les universitats vulneren les condicions laborals del professorat.

— J.L: Pel que fa al professorat permanent, és cert que des de ja fa massa anys, les polítiques econòmiques i de personal de les administracions públiques han provocat un envelliment de les plantilles i un augment de la precarietat. Volem revertir la situació millorant les condicions laborals del personal docent i també retenir el talent jove.

— J.G: És evident que la universitat pública té marge de millora en alguns àmbits. Pel que fa a la temporalitat de la plantilla docent i investigadora, fa temps que reclamem una revisió del sistema de finançament i de les polítiques de contractació per part de les administracions. Però nosaltres també hem de dibuixar un sistema d’incorporació de professorat i de carrera acadèmica ajustats a la realitat. Això s’ha de traduir en millores laborals i en garantir un sistema de captació i retenció del talent. 

— J.L: I vull afegir una cosa: volem autonomia i independència per poder fer contractació de professors titulats i agregats. Amb el sistema que tenim ara, els associats són experts que fan unes hores de classe, però durant 12 o 13 anys eren l’única figura que podíem contractar quan es jubilava o moria algun professor. Necessitem capacitat per contractar professors i no dependre dels associats, que estan fent una funció per la qual no estaven pensats.

— J.G: Les universitats hem de contribuir a les solucions. Algú ha pensat que érem part del problema, però som part de la solució i hem d’ajudar l’administració pública a arbitrar les solucions als problemes que els plantegem. Per exemple, hem d’instaurar la cultura de l’eficàcia i l’eficiència en la gestió, la cultura del rendiment de comptes, la utilitat i pràctica de la recerca. La solució final no depèn de nosaltres perquè no gestionem el pressupost, però per a l’administració hem de ser un referent pel que fa a confiança i complicitat. El missatge que hem d’enviar és que no hi ha cap altre remei que fer-nos confiança perquè som la punta de llança del coneixement i de la innovació. Ja sé que per a un polític té més rendiment sortir a la foto inaugurant alguna cosa tangible, però un país avançat, modern i que sintonitza amb les seves necessitats és un país capaç de comprometre’s amb el futur i el futur està a la universitat. 

Estudiants

— J.L: Tot el que fem ho fem per les persones. I en aquests anys de crisi s’han debilitat les estructures de la universitat i hem perdut dues generacions de docents, d’investigadors i de PAS. L’edat mitjana del professorat està molt a prop dels 60 i això és greu, però és que el PAS està igual! Tenim un problema molt gran. Hem de preparar-ho tot per captar talent i recuperar la il·lusió. 

— J.G: I hem de pensar què hem d’oferir a un estudiant de 18 anys que s’apropa a la universitat.

— J.L: Tenim una joventut que porta un any en una situació molt complexa. Ni els professors ni els alumnes estàvem preparats per al que venia i hem fet el que hem pogut. Però encara que hàgim après coses que ens canviaran de per vida, som una universitat presencial. Tenim dos problemes respecte dels nostres estudiants: ells estan molt cansats d’estar entre quatre parets i no tenir relacions que necessiten, i nosaltres ens haurem d’adaptar a les seves necessitats tecnològiques, la seva forma d’educació, formar els professors... 

— J.G: Hem de veure com aprofitem el que ha passat per activar elements i recursos que fa dos anys ningú hauria pensat que faríem servir, tant pel que fa a la docència com pel que fa als estudiants.

Si la docència segueix sent virtual, potser hi ha alumnes que dubtaran en matricular-se a universitats online, com la UOC. 

— J.G: Tu creus? No vull entrar en la polèmica. No ens sentim en risc en absolut. 

— J.L: Les universitats no som competència, som companys de viatge. Cada universitat té un paper diferent, i el nostre paper és presencial. Necessitem ser a classe i veure a la cara de l’alumne que l’exemple que has posat no funciona. 

Implicació política

Volia que parléssim sobre el paper que han de tenir les universitats en el debat polític, després de la condemna a la UB pel manifest a favor de la llibertat dels presos polítics i pel suport dels rectors als síndics de l’1-O. 

— J.G: Et puc esmenar l’expressió? El que vam fer els rectors no va ser una manifestació política, va ser una manifestació acadèmica, perquè donàvem suport a la nostra gent, que havia vist coartada la seva capacitat d’actuar com el que són, uns científics als quals el país els demana un servei. I segon: les universitats per descomptat, i òbviament, que han de fer política. La fem cada dia. ¿No l’estem fent ara, que estem demanant pressupost, confiança i criteri? El que nosaltres no podem fer és política de partits. 

— J.L: La nostra obligació és formar ciutadans crítics i amb opinió. I nosaltres hem de ser els primers en dir la nostra opinió. No a fer política, però sí a opinar sobre les coses que passen.