Gerard Espinosa: “El metge de capçalera té un paper primordial en el diagnòstic del lupus”

GironaEl doctor Gerard Espinosa és un dels grans especialistes en lupus eritematós sistèmic. Aquesta malaltia autoimmune, produïda per un excés d’anticossos que ataquen les pròpies cèl·lules, pot arribar a ser mortal, pot afectar qualsevol òrgan i no té curació. Espinosa va pronunciar la setmana passada al CaixaFòrum de Girona la conferència Autoimmunitat i lupus: mites i llegendes.

Diuen que el lupus és la malaltia de les mil cares.

Sí, perquè els malalts poden tenir manifestacions clíniques diverses. Les més freqüents són les renals, cardíaques, pulmonars, neurològiques i cutànies, però n’hi ha més. En ser plurisimptomàtic, és difícil pensar d’entrada que algú té lupus.

Quins són els símptomes més freqüents?

La patologia es produeix en brots, que poden provocar, entre altres símptomes, alteracions a la pell després de l’exposició solar, dolors musculars, pèrdua de pes, febre o cansament. També pot haver-hi malalts que es trobin bé però que en anàlisis rutinàries se’ls detecti una disminució de les cèl·lules de defensa o sang a l’orina.

Per què se’n diu lupus?

Com que una de les manifestacions és a la pell, de vegades afecta la cara i deixa cicatrius. Els textos clàssics deien que semblaven mossegades d’un llop. Afortunadament, aquests casos ara són excepcionals.

¿Continua sent una malaltia desconeguda?

Cada cop menys. Però si la comparem amb infarts, ictus, diabetis o hipertensió, és evident que es tracta d’una malaltia minoritària i probablement poc coneguda socialment. Això està canviant, però. Tant des del punt de vista dels metges i la seva formació com dels mitjans de comunicació. Sèries com House també hi ajuden, malgrat que de vegades en donen una visió una mica deformada.

¿De quins mites parla, a la seva conferència?

Més que res intento allunyar-me del que es pot trobar a Google i aclarir els dubtes més habituals. En primer lloc, cal dir que l’origen de la malaltia és desconegut, encara que pot tenir una base genètica, amb influència de factors ambientals i hormonals. En la majoria dels casos la persona amb lupus pot tenir fills i no ha de patir perquè heretin la malaltia. També és veritat que és més freqüent entre les dones, amb una relació de 9 a 1 per cada home, i que acostuma a manifestar-se entre els 15 i els 40 anys.

Quin percentatge de la població en té?

És difícil de dir, les dades depenen de l’àrea geogràfica. A Espanya, a l’àrea mediterrània, la incidència és de 9 casos per cada 10.000 habitants. Per tant, a Espanya n’hi ha uns 40.000 i a Catalunya uns 6.000.

Sovint triga molt a diagnosticar-se.

És veritat, i per això sempre insisteixo en el paper, primordial, del metge de capçalera. En ser el primer metge que veurà els pacients, si té la sospita inicial que algú pot tenir lupus només cal demanar una anàlisi i es poden detectar alteracions suggestives de la malaltia. Si s’hi pensa, diagnosticar un lupus no és difícil, hi ha prou marcadors de laboratori.

¿És optimista respecte als avenços científics en aquesta malaltia?

Bastant. Afortunadament, els pacients es diagnostiquen més precoçment i la investigació que s’està portant a terme cada vegada és més important. Estem assistint a un boom d’assajos clínics, s’han dissenyat nous tractaments per a noves dianes terapèutiques i és probable que en els pròxims anys tinguem al nostre abast tractaments que actualment no tenim. En l’àmbit català hi ha unitats punteres en aquest sentit, com per exemple la nostra del Clínic o la de medicina interna de la Vall d’Hebron.