La gentrificació verda: Com evitar que un nou parc expulsi els veïns del barri

BarcelonaUna millora podria arribar a provocar l’efecte contrari. Aquesta és la paradoxa que es pot donar amb una operació urbanística, per exemple la creació d’un gran espai verd -com el nou jardí sobre el calaix de Sants inaugurat fa poc-, segons alerten els experts en urbanisme i habitatge. Com és possible això? Isabelle Anguelovski, sociòloga i geògrafa de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ho bateja com la “gentrificació verda”, un concepte que es tradueix com la substitució d’uns veïns que no poden pagar uns lloguers revaloritzats per la creació d’un parc en una zona pròxima per d’altres veïns amb més poder adquisitiu. Però aquest perill podria portar a fer una interpretació equivocada, segons David Bravo, arquitecte del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB): “Doncs millor no fer espais verds, no?” Una anàlisi errònia, assegura, i aclareix que unes polítiques d’habitatge correctes evitarien que les construccions, que en moltes ocasions són fruit precisament d’una reivindicació veïnal, tinguin un efecte prejudicial.

Però aquesta substitució de pobres per rics ja s’ha produït, segons Anguelovski, en altres ocasions, i és un risc real encara. La sociòloga, que està treballant en un estudi sobre l’impacte d’algunes zones verdes construïdes a Barcelona en la seva població, posa com a exemple el Parc del Poblenou -que va substituir les últimes barraques de la platja, les de Rere el Cementiri, abans dels Jocs Olímpics-, que va fer que els veïns amb estudis universitaris o superiors -per tant, amb més ingressos- augmentessin en un 689% en els 100 metres més pròxims a l’espai. Tal com es desprèn d’una prova pilot de l’estudi, basada en dades municipals, aquest augment només va ser d’un 139% de mitjana en el conjunt Sant Martí, entre la verdificació de la zona de l’any 1992 i els vuit anys posteriors. En definitiva, el poder adquisitiu dels veïns va augmentar un 20,5%, mentre que en zones no verdificades, com Nou Barris o Sant Andreu, el procés va ser l’invers, explica.

Un problema per a tothom

Ara bé, la creació d’un nou espai verd és només un de tots els motius que poden provocar aquesta segregació. Els altres motius poden ser l’obertura d’una nova parada de metro, una plaça nova o un nou espai que últimament està també a l’agenda urbanística de la capital catalana: la superilla. Però tal com recorda Ismael Blanco, professor de ciència política de la UAB i investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP), una part de la gentrificació es produeix de manera natural, pels canvis en l’estructura de classes d’una societat, i no és un fenomen necessàriament dolent. D’altra banda, quan el motiu és que els veïns no poden afrontar els lloguers sí que té moltes conseqüències negatives, com per exemple una “ruptura dels vincles socials” de les famílies amb el lloc on viuen. “Són les zones i el perfil de ciutadà que més necessiten les millores, però resulta que quan es fan no les gaudeixen”, lamenta Blanco.

A més, aquest fenomen no només perjudica les persones amb ingressos baixos que són expulsades, sinó que podria afectar greument el conjunt de la població, visqui on visqui i tingui el poder adquisitiu que tingui. Blanco alerta que l’especulació pot buidar temporalment els barris, fent-los més insegurs, o augmentar l’ús del cotxe i, per tant, la contaminació, per culpa dels desplaçaments des de les perifèries fins als punts d’interès de la ciutat.

El parc públic, la solució

Posar pulmons verds a les diferents zones de la ciutat per millorar la seva qualitat ambiental, però “no a qualsevol preu”, és una de les reflexions que fa també Isabelle Anguelovski. Per evitar el que Oriol Nel·lo, geògraf de la UAB, bateja com a “segregació urbana”, cal desenvolupar polítiques d’habitatge decidides, encara que afegeix que amb un millor repartiment de la renda seria menys necessari. Tots els experts coincideixen que la clau de volta és el parc públic d’habitatges, sens dubte la gran assignatura pendent de la ciutat de Barcelona. Els pisos han de tenir “qualitat i quantitat”, diu l’arquitecte David Bravo, és a dir, “cal que n’hi hagi molts i estiguin ben repartits”, però la capital catalana no té “ni una cosa ni l’altra”, lamenta. Posa com a exemple Viena, on un terç dels pisos són públics, una altra tercera part d’una cooperativa sense ànim de lucre, i la resta de titularitat privada. A Barcelona el parc públic no arriba a l’1% dels habitatges, explica. Un fet preocupant, segons Nel·lo, ja que des del seu punt de vista “mentre hi hagi un mercat desregulat continuarà existint segregació”.

Però fer créixer el parc públic no pot ser un encàrrec d’un dia per l’altre. La presidenta de la Fundació Hàbitat3 -integrada a la Taula del Tercer Sector-, Carme Trilla, argumenta que l’absència d’un parc d’habitatge potent en mans de les administracions és la conseqüència de “seixanta anys de polítiques que fomentaven els habitatges de venda”. Lamenta, d’altra banda, que caldrà una aposta “decidida i sostinguda en el temps per revertir-ho”, però que en aquest sentit la solució “arribarà a llarg termini”. La direcció que ha pres l’Ajuntament de Barcelona és la correcta per fer-ho, segons Bravo, en les polítiques d’habitatge que es necessiten.

Malgrat que es pugui avançar en la línia correcta, segons els experts existeix un decalatge entre el que tardaran a veure’s els resultats d’aquestes decisions i la “urgència de revertir la situació”. És per això que Bravo fa pública la seva aposta per limitar els preus del lloguer, o almenys fixar un límit en les seves pujades, per evitar que s’especuli amb els habitatges. Una altra aposta possible, segons Anguelovski, seria fixar una obligació de destinar una part de l’oferta d’habitatges -sobretot en aquells llocs on hi ha grans millores urbanístiques- per als diferents tipus de perfil social.

Ajudes al lloguer

L’equip de govern de la capital coincideix amb el punt de vista dels experts consultats. Portaveus de l’executiu posen de manifest que la falta d’un parc públic d’habitatge de lloguers és el que fa, sobretot, que els preus del lloguer pugin de manera desmesurada. També diuen que estan treballant en la creació de 2.161nous habitatges de lloguer social, així com en la recuperació de pisos buits de les entitats financeres. El consistori ha augmentat les ajudes per poder pagar lloguers -dels 6als 7 milions- però ja avisa que la gran part de les competències per fixar màxims en els preus dels lloguers són estatals i la falta de govern dificulta abordar la problemàtica.

Més enllà de l’efecte de la gentrificació, altres factors com la pressió turística poden fer que pugin els lloguers, i segons l’Ajuntament poden ser més rellevants. Ara bé, davant la construcció d’un gran espai verd com els Jardins de Sants, evitar que es disparin els preus perquè els seus veïns el puguin disfrutar serà un dels grans reptes del consistori.