"La gent coneix més els costums dels esquimals que els dels gitanos, tot i tenir-nos al costat"

BarcelonaSón dones, són gitanes, viuen a la Mina i –cadascuna en el seu terreny– estan decidides a tombar els estigmes i la visió que "els paios" tenim d'elles. La Paqui Perona (53 anys) i la Trini Heredia (21) són de generacions diferents i això es nota en els seus discursos, però el seu relat té molts punts en comú. Coincideixen que encara no es pot parlar de "feminisme gitano", però sí –i cada vegada més– de "dones gitanes feministes": "Estem agafant molt poderío", diu la Trini rient, i alhora assegura que "l'opressió –o no opressió– és cosa de cada casa, exactament el mateix que passa a les famílies paies", assegura. Aquest divendres totes dues han sortit al carrer a celebrar el Dia Internacional del Poble Gitano, que cada 8 d’abril commemora el primer congrés mundial a Londres el 1971, perquè creuen que és important defensar els seus costums i la seva història per fer-se entendre i així canviar la imatge vers aquesta comunitat. L'ARA ha conversat amb elles per veure com viuen la doble discriminació de ser dones i d'una ètnia minoritària en una societat que no s'atura i que "no accepta el diferent". Totes dues, admeten, han "trencat els motlles": han deixat enrere els vells estereotips que acompanyen la dona gitana i asseguren que mai s'han sentit assenyalades dins la seva comunitat per fer-ho. A fora, en canvi, sí.

"La gent no té ni idea de com som ni de com pensem", etziba ràpid la Paqui. "No vull generalitzar, no ho suporto, però la majoria de persones encara creuen que la dona gitana està tancada a casa i sotmesa al seu marit, i això no és així: la gent coneix més els costums dels esquimals que els dels gitanos, tot i tenir-nos al costat", retreu. "Tota la vida hem fet venda ambulant. Des del segle XVI, quan vam entrar a Europa, les dones gitanes hem treballat, compartíem l'espai públic amb els homes al carrer i hem aportat diners a casa..., mentre que, fins fa molt poc, les dones paies estaven dedicades a cuidar dels fills i els diners eren cosa de l'home", recorda aquesta activista, que creu que aquest és precisament un dels motius principals pels quals la cultura gitana ha sigut "incòmoda per al neoliberalisme blanc".

Als seus 53 anys, la Paqui Perona és la persona més gran de la seva família. "No tinc parella ni fills i ara unes nebodes han vingut a viure amb mi perquè no volen que estigui sola", explica. "De vegades em diuen que soc una lluitadora... No és veritat, simplement no m'he casat", aclareix. La jove Trini Heredia, malgrat diversos entrebancs, ha decidit seguir estudiant. "Jo fins a 4t d'ESO no vaig saber que es podia seguir estudiant. Recordo que van venir a l'institut un grup de nois gitanos a fer una xerrada per explicar-nos les opcions que hi havia –fer cicles formatius, batxillerat, universitat...– i allò ens va impactar fortament. Pràcticament tots els gitanos de la meva classe hem seguit estudiant després de l'ESO", diu orgullosa. La Paqui, que ha vist créixer diverses generacions i treballa fent suport a famílies, qüestiona més durament el sistema educatiu. "Per què no hi ha pràcticament gitanos universitaris? ¿És culpa de la cultura gitana o d'un sistema educatiu que segrega, amb nivell baix i que no et deixa prosperar?", diu.

La unió amb la família i la vida en comunitat

"A mi el que més em va costar va ser sortir del barri, de la Mina. Era la meva zona de confort total i em feia por pensar què em trobaria sent una nena gitana fora de la meva comunitat", explica la Trini. Ara està acabant un cicle superior d'integració social i fa les pràctiques mentre viu amb els pares. "Hi estic tan a gust! La meva mare riu molt quan ho dic", admet com qualsevol altra jove de la seva edat. Explica que no se sent pressionada per ser mare, però reconeix que li fan molts comentaris al respecte. "Sé que a les noies paies també els passa, no és tan diferent", argumenta. "Ja pràcticament ningú, almenys del meu entorn, està d'acord que les nenes es casin als 14 o 15 anys", diu amb to de cansament la Paqui, farta d'explicar-ho. "Jo tinc amigues que van deixar d'estudiar i ara ja tenen un o dos fills i em diuen que jo no ho deixi, que tant de bo elles haguessin fet el mateix", apunta la Trini.

Aquesta jove gitana és conscient que en el terreny laboral ningú no ho té fàcil, però assegura que "pertanyent a l'ètnia gitana, menys". "Tinc una cosina de 18 anys que en una entrevista de feina li van preguntar si faltaria a treballar quan la seva mare es posés malalta. Ella va contestar que si fos una urgència o una cosa greu ho demanaria, sí. I jo em pregunto «doncs com tothom, no?»", diu, fent notar l'estigma implícit. "El món laboral no permet conciliar –rebla la Paqui–. És un sistema racista, sexista i jeràrquic i, a sobre, la precarietat no permet sortir de pobre a ningú: ni als gitanos ni als paios", diu, i matisa que per a la cultura gitana la situació és molt més hostil perquè per a aquesta comunitat "el projecte vital és la família, no pas la feina".

I la vellesa, els fa por? "Però si és l'etapa més bonica de la vida!", exclama la Trini. La Paqui hi coincideix: "Ja ho has fet tot i et pots dedicar a veure com creixen les persones que estimes", diu la jove. Ella voldria arribar a la vellesa, diu, "havent deixat empremta en algú". "És la meva fita a la vida ara mateix", confessa. La Paqui, als seus 53, medita la resposta: "La vellesa depèn de com se senti i es trobi cadascú, però en la nostra cultura, com més vell, més saviesa, més respecte i més autoritat tens, i estàs molt ben envoltat. El concepte soledat no és concebible a la família gitana", expressa.

La reflexió final per a totes dues és clara: "Tot el que ens passa és més un problema de classe social que no pas fruit de la nostra cultura o ètnia", diu la Paqui, que afegeix: "El que et porta a l'èxit en aquesta societat d'ara és l'individualisme, i nosaltres vivim en comunitat. És un xoc constant".