Quan la Generalitat republicana permetia avortar

BarcelonaSi hagués pogut escoltar l'argumentari d'Alberto Ruiz-Gallardón el 20 de desembre, quan el ministre de Justícia va validar el seu avantprojecte de llei de protecció de la vida del concebut i dels drets de la dona embarassada -la polèmica reforma de la llei de l'avortament del PP-, Félix Martí Ibáñez hauria quedat estupefacte. Martí Ibáñez era un metge anarquista, militant de la CNT, que va ser director general de serveis sanitaris i socials de la Generalitat presidida per Lluís Companys. Com molts catalans, va haver de fugir a l'exili per l'avenç de les tropes franquistes a finals del 1938: va creuar la frontera a peu, esquivant els camps de concentració, primer en direcció a París i més tard als Estats Units, on faria vida fins que va morir el 1972 a Nova York. Aquest facultatiu nascut a Cartagena, fill del pedagog valencià Félix Martí Alpera, va ser l'autor de la primera llei de l'avortament de Catalunya, aprovada per decret de la Generalitat el 25 de desembre del 1936, quan la Guerra Civil ja s'havia iniciat.

Aquella era una de les lleis més avançades d'Europa i atorgava a la dona la capacitat de decidir sobre el seu propi cos, tot el contrari del que planteja la reforma de l'executiu de Mariano Rajoy. La normativa redactada per Martí Ibáñez, publicada al Diari Oficial de la Generalitat el dissabte 9 de gener del 1937 amb la firma de Josep Tarradellas com a conseller primer, mai va poder-se aplicar plenament per la victòria del franquisme. Durant el poc temps que va tenir responsabilitats al Govern, el metge anarquista va impulsar una àmplia reforma per reorganitzar la sanitat catalana, en un moment en què la tuberculosi i les malalties de transmissió sexual s'estenien entre la classe obrera, i eren habituals els avortaments clandestins. Martí Ibáñez va obrir centres d'informació sexual per a joves, va dedicar grans esforços a la lluita contra les malalties venèries, com la sífilis, i va desplegar recursos en l'atenció als tuberculosos.

La dona decidia

El seu gran mèrit, però, va ser la legislació d'interrupció de l'embaràs. La regressió legislativa formulada pel PP, que ha tornat a esglaiar els col·lectius que havien lluitat pels drets de les dones en els primers passos de l'etapa democràtica, és encara més profunda si s'analitzen les diferències amb aquella norma catalana de l'etapa republicana. La primera llei de l'avortament de Catalunya pretenia acabar amb la mort de dones que intentaven aturar l'embaràs de manera clandestina, així com amb l'abandonament de nadons. La dona podia decidir avortar, per voluntat pròpia i sense pressions externes, durant les primeres 12 setmanes de gestació, i disposava dels hospitals, clíniques i institucions sanitàries de la Generalitat per fer-ho.

La dona decidia sobre el seu propi cos. Als motius mèdics, com la salut de l'embarassada i l'estat de l'embrió, s'hi afegien arguments ètics. En l'article 2 de la llei se citava: "Es consideraran motius justificats per a la pràctica de l'avortament, les raons d'ordre terapèutic, eugènic i ètic". Martí Ibáñez defensava que la dona havia de poder escollir si volia ser mare o no, i que la legislació havia de permetre avortar per raons terapèutiques, quan la vida de la dona o la criatura estaven en perill, i per raons eugèniques, perquè controlar el creixement de la població revertia en una millora de les condicions de vida dels treballadors, un argumentari defensat per determinats corrents anarquistes. La llei no permetia avortar més d'una vegada a l'any, amb l'excepció d'una justificació terapèutica.

Exactament 77 anys després de l'aprovació de la primera llei catalana, Gallardón ha posat sobre la taula una norma de supòsits que modifica el concepte de base de les lleis progressistes que s'han estès per Europa: la dona ja no exerceix l'avortament com un dret sinó que ha d'argumentar els motius per interrompre l'embaràs.

Crítiques des d'Europa

L'avantprojecte de llei que tot just inicia el tràmit parlamentari és més restrictiva que la del 1985 i liquida la normativa de terminis del 2010, que permetia a la dona frenar el procés amb total llibertat durant les primeres 14 setmanes de gestació. La victòria de l'ala dura del PP (les tesis del sector més conservador han tensat les costures del partit en els últims mesos) ja ha sigut llegida amb incomprensió des d'Europa. Ho demostra la carta remesa per la portaveu del govern francès, Najat Vallaud-Belkacem, ministra de Drets de les Dones, al seu homòleg Gallardón, en la qual li expressava la seva inquietud pel canvi normatiu. "És terrible veure que en un país com Espanya, que en aquests últims anys s'havia convertit en una referència per als que lluiten contra la violència envers les dones, es disposi a conèixer una reculada en matèria de dret a disposar del propi cos", va afirmar. També l'editorial del conservador The Times advertia que la proposta de Gallardón era "una mala llei que tindrà conseqüències lamentables". Segons el rotatiu anglès, la normativa erosiona el "pluralisme, restringeix llibertats, endarrereix la posició de la dona en la societat espanyola, malmet la vida familiar i infringeix danys psicològics i físics a les dones". Una clatellada al govern espanyol, que planteja una llei de l'avortament que el 1936 ja hauria semblat antiga.