Gairebé 19.000 persones esperen una plaça social pública

BarcelonaQuantes persones esperen torn per entrar en una residència o una ajuda per la dependència? Pel cap baix, en són gairebé 19.000, però el cert és que la resposta a aquesta pregunta no és fàcil, perquè a diferència del que passa amb les llistes d'espera a la sanitat, no hi ha cap registre fiable que quantifiqui les demores per accedir als recursos i serveis inclosos dins de la cartera pública de serveis; primer, perquè les diverses administracions que hi tenen competències no disposen de registres fidedignes i, segon, pel fet que aquest catàleg està en part desfasat.

Amb totes aquestes dificultats burocràtiques i de gestió, la Taula del Tercer Sector ha presentat aquest divendres l'informe Esperant els meus drets, una radiografia dels serveis socials a Catalunya, tot i que s'admeten les dificultats que hi ha hagut per fer-la: falten dades actualitzades i en alguns casos senzillament no n'hi ha. Amb tot, el gruix de les 18.800 persones que consten en una llista d'espera són persones grans que no tenen plaça en una residència geriàtrica. Són unes 11.000, però la xifra no compta les 13.000 persones que continuen esperant un lloc al centre que van escollir en primera opció o que van rebutjar entrar en alguna ocasió a la plaça assignada. A més, hi ha 3.000 persones més que estan a l'espera de poder accedir a un centre de dia per a gent gran.

Des del departament de Drets Socials del Govern no donen informació de quant s'ha d'esperar per tenir una plaça pública, però en alguns casos s'allarga a dos o tres anys, un termini al qual s'han de sumar els sis o 12 mesos perquè es reconegui el grau de dependència de la persona i es determini quin és el recurs o servei que li tocaria. Per això, en molts casos les famílies han de recórrer als estalvis o fins i tot vendre patrimoni per pagar un centre privat, que valen més de 2.000 euros cada mes.

L'altre gran col·lectiu que veu com els seus drets reconeguts a un recurs públic es veuen incomplerts són les persones amb discapacitat, en especial els de discapacitat intel·lectual que volen accedir a un habitatge tutelat, residència o centre de dia. Segons les dades de gener del 2023, són 3.000, lleugerament menys que les que hi havia el desembre del 2021. En aquell moment, la llista d'espera era de 22 mesos, tot i que hi havia persones que feia anys que estaven a l'espera, segons la patronal Dincat, dirigida per l'actual conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, que denunciava que aquesta demora feia impossible que aquestes persones poguessin tenir un projecte de vida. Menys nombrosos són els discapacitats físics que estan a l'espera d'ocupar un recurs: unes 400 persones, al mes de gener.

L'informe l'ha elaborat la periodista de l'ARA Natàlia Vila. En l'acte de presentació i el debat, moderat pel director adjunt de l'ARA, Ignasi Aragay, la presidenta de la Taula, Francina Alsina, ha qualificat les llistes d'espera com "les llistes del patiment" i ha remarcat que, a diferència del món sanitari o educatiu, la sensació és que "els serveis socials són tractats com de segona categoria". Alsina ha reclamat la reforma urgent de la cartera de serveis socials, molt extensa però no actualitzada, i que hi hagi més dades i transparència.

En el mateix acte, el secretari general de Drets Socials, Oriol Amorós, ha agraït l'informe –"un problema no es resol si no es coneix bé"–, però ha instat tant les entitats socials com les que tenen ànim comercial, i que en conjunt que a Catalunya proveeixen el 90% dels serveis, a estructurar bé el sector "amb una regulació estable" que permeti garantir la continuïtat dels convenis (en especial amb les entitats socials perquè puguin treballar a llarg termini), una concertació dels salaris i molta més estabilitat global. "Queda molt bé dir que ho volem tot públic, però no tenim els diners i tampoc no passa ni en el sector sanitari ni en l'educatiu", ha remarcat Amorós. D'altra banda, el director general ha donat a entendre que aviat es produirà el traspàs de l'Estat a la Generalitat de l'Ingrés Mínim Vital (IMV) i ha indicat que s'està avançant en la modificació de la llei de la Renda Garantida Ciutadana (RGC).

En l'acte, també hi han participat persones que estan patint les llistes d'espera: l'immigrant senegalès Amadou Ndiath, que després de molts anys a Catalunya encara no ha pogut regularitzar els papers; Sílvia Guasch, amb una mare en una residència privada; i Rosa García, que ha donat testimoni del seu viacrucis i el d'altres persones amb els serveis de salut mental. Per part de les entitats, Vanessa Álvarez (Dincat) ha remarcat que "a més del problema de gent sense plaça, també hi ha places sense gent: preparades però sense finançament públic" i que sovint "les places no s'ajusten a les persones, sinó que les persones s'han d'adaptar a les places"; Olga Díaz (Creu Roja) i Marta Álvarez (ECAS) han explicat les dificultats per fer un seguiment individualitzat dels usuaris i per casar els ritmes i problemes individuals amb la burocràcia i dispersió de l'oferta de serveis.

Cases d'acollida per a dones

L'informe també parla de les víctimes de violència masclista, una cinquantena de les quals estan a l'espera d'un habitatge, segons les dades del departament d'Igualtat i Feminismes, que, amb tot, indica que totes aquestes dones estan sent ateses en centres d'urgència i, per tant, no queden protegides dels riscos del seu agressor. El gran problema en aquests casos és la dificultat del mercat immobiliari per aconseguir pisos socials, amb lloguers assequibles, i les places que ofereixen les ONG són molt limitades. Això fa que les esperes s'allarguin més del compte en aquests centres d'emergència i, per tant, es crea un tap que fa difícil que corri la llista d'espera al ritme que es necessitaria: segons l'estudi, la demora per a un recurs habitacional estable és de dos mesos, tot i que el temps varia en funció de la zona geogràfica.

Un capítol a banda mereixen les prestacions per cobrir les necessitats més urgents, que poden incloure des de l'habitatge fins a menjar o les rendes socials d'inserció. En aquest punt, la Taula constata que a hores d'ara no hi ha una finestreta única on demanar ajudes, sinó que cada conselleria, ajuntament o fins i tot entitats socials tenen els seus propis canals, així que no s'ha pogut obtenir una xifra aproximada de quanta gent està en espera d'alguns dels recursos. El caos en aquesta qüestió comença pel fet que la cartera de serveis, la llista que inclou tots els serveis i prestacions públiques, està desactualitzada i encara ofereix ajudes antigues, mentre que no n'ha incorporat de noves, com la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) o l'Ingrés Mínim Vital (IMV).

En un informe anterior, les federacions que conformen la Taula ja havien denunciat que aquestes ajudes per combatre la pobresa arriben tard i a molt poca gent, concretament a només quatre de cada deu persones que compleixen els criteris per cobrar-les, cosa que deixava el gruix de pobres en una situació molt precària, especialment famílies monomarentals, joves i població migrada, tres col·lectius als quals Amorós vol incloure ara en la reforma de la RGC.