“Amb l’emergència climàtica, no tinc cap ganes de tenir fills”

De totes les reivindicacions disponibles, per què heu triat aquesta?

GC: El 2011, quan tenia 15 anys, hi va haver unes tempestes al sud dels Estats Units on van morir milers de persones, i vaig llegir un article que deia: “No hem mort per l’huracà, hem mort perquè érem pobres”. Allò em va descobrir la idea que les desgràcies estan provocades per un sistema que prioritza el benefici econòmic d’uns quants per sobre de salvaguardar la vida. I l’any passat va sortir l’informe de l’IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic) de l’ONU, que diu que queden només uns dos anys per fer front a l’emergència climàtica si no volem arribar a un col·lapse ambiental. Aleshores t’adones que la nostra generació serà l’última de la història que tindrà a les seves mans aturar aquesta catàstrofe.

I tu, Gemma?

Vaig començar com a activista a Arquitectura Sense Fronteres, i a través de lectures vaig descobrir un panorama del qual no tenia la més mínima idea: hem arribat a un punt que ja no es pot frenar el canvi climàtic, hi som de ple. Només podem adaptar-nos i som al límit de l’abisme. Som a prop del punt de no retorn, el 2030, si és que no es comencen a aplicar mesures immediatament. Això em va fer entrar en un estat de crisi existencial, de preguntar-me què faria amb la meva vida, si tenia realment sentit seguir estudiant arquitectura. I vaig decidir que no hi havia cap altra opció que prendre partit.

Què és el que podria passar el 2030?

GB: l’IPCC, màxima autoritat científica en la matèria, ha conclòs que si de cara al 2030 no reduïm un 50% de les emissions de CO 2, arribarem a un punt de no retorn. Quin és el problema? Que la Terra no segueix lògiques lineals i s’alterarà la imprevisibilitat dels fenòmens i els farà més extrems, canviaran totes les dinàmiques dels ecosistemes. Al Mediterrani ens afectarà més perquè tenim més vulnerabilitat climàtica. Quines conseqüències pot portar això en la vida quotidiana? Desertització, dificultat d’accés a l’aigua i l’alimentació, i unes taxes d’extinció d’animals només comparables a les dels dinosaures. Estem perdent la biodiversitat del planeta a velocitats terribles, i l’Agència Internacional de l’Energia (de l’OCDE) diu que el 2025 no podrem cobrir el consum energètic del planeta amb l’extracció de petroli. Necessitem urgentment una transició energètica. Augmentaran els refugiats climàtics. Si Madrid tindrà el clima de Marràqueix, necessitarem noves formes de viure per adaptar-nos-hi. És una crisi transversal que afecta de ple tota la vida humana.

¿A què atribuïu que el món continuï com si ignorés aquests avisos?

GC: Hi ha una gran campanya de desinformació de les petrolieres, bàsicament. Actualment les empreses privades són responsables del 70% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

GB: Hem construït una manera de viure que té molta inèrcia, i els processos d’assimilació d’un problema tan apocalíptic a nivell psicològic comporten unes fases que no s’adapten a la rapidesa que necessitem per fer els canvis.

¿Hi ha marge per a l’acció individual en la resposta?

GB: No. Rebaixar el 50% de les emissions mundials implica un canvi absolut del model. És responsabilitat dels governs i les empreses, que tenen un gran poder i són les que contaminen més.

GC: Jo sí que crec que si volem canviar el sistema també hem de canviar individualment, una cosa no pot anar sense l’altra.

GB: Les 50 empreses més grans d’Espanya són les responsables del 85% de les emissions al país. La primera és Endesa.

GC: Ha arribat l’hora de no donar per descomptat que el nostre sistema funciona amb creixement econòmic il·limitat, hem de ser agents actius del nostre temps.

Això és una impugnació absoluta del sistema.

GB: Les universitats de Barcelona i Londres van publicar un estudi exhaustiu de les polítiques verdes de la UE i concloïen que no és possible aturar les emissions en un món on seguim creixent econòmicament.

GC: De la mateixa manera que tu no pots exigir a una persona que treballi il·limitadament, tampoc pots exigir al planeta que et doni recursos il·limitadament.

Què hauríem de fer d’aquí al 2030?

GB: Repensar-nos. Com ens alimentem a Barcelona? Amb mercaderies que venen en vaixells supercontaminants que porten productes de ves a saber on perquè surt més barat. Això no és sostenible. Què necessita Barcelona? Tenir sobirania alimentària. Ampliar terrenys productius de menjar. Remunicipalitzar l’aigua. Que augmenti la capacitat dels ciutadans de gestionar els seus recursos. Una mobilitat més sostenible: el 30% de les emissions de Barcelona venen del transport rodat. Un peatge anticontaminació, que es calcula que podrà reduir un 50% les emissions.

Quina és la reacció quan parleu d’aquests temes amb els amics?

GC: Hi ha molt “que bonic que és el discurs, però...”

GB: Els diem que tenim solucions.

GC: No podem dir que tots els sous, a final de mes, fora. Per això utilitzem sempre la paraula transició.

¿Us plantegeu no tenir fills, veient el futur que ens espera?

GB: Sí. No en tinc cap ganes, ara. Ara mateix és molt més productiu treballar per solucionar l’emergència climàtica, i hi dedico tots els dies de la meva vida.

Ho vius amb angoixa existencial?

GB: Sí, absolutament. Vaig començar sent escèptica, però ara ja ho diu l’ONU! També he arribat a la conclusió que ser una pesada no serveix de res. És més efectiu explicar com ens afectarà en la nostra vida diària. Avui la meva única font d’esperança és fer alguna cosa. Si sabem on anem, és possible fer-ho. Hi som a temps. Aquesta és la bona notícia.

GC: Esclar que et produeix malestar i estrès, però no pots parar.

GB: Som nens i nenes i gent jove reclamant als seus pares que apliquin mesures. Si la Greta [Thunberg] és la protagonista i si aquest moviment és juvenil és perquè cal un cert grau d’innocència, de creure de debò que la humanitat encara és a temps de canviar.

¿Teniu algun ressentiment cap a la meva generació?

GB: Els meus pares tenen consciència zero, de debò. Sovint tinc discussions amb la mare per comprar plàstic. Però també cal entendre el segle en què han viscut, tampoc és culpa seva. No tinc ressentiment generacional, però sí que demano justícia intergeneracional.

Quins polítics us han fet cas?

GB: Ens vam reunir amb l’alcaldessa Ada Colau, i la resposta va ser: “Tenim aquests límits”, per un tema de competències. El port de Barcelona, per exemple, és de l’Estat. I els límits de la consciència ciutadana. L’alcaldessa ens deia: “Em sembla bona idea el peatge urbà, però si la gent s’hi posa en contra, com ho gestionem?” En som conscients: hem participat en debats públics sobre establir una zona de baixes emissions i hi ha molta gent a qui li sembla malament que tallin el trànsit.

GC: És frustrant perquè ja es veu que el que passa és que estan lligats per un munt d’interessos econòmics, polítics, electorals i mediàtics.

¿Impulsareu una escalada de tensió en les protestes?

GB: El 27 de setembre hi haurà una vaga mundial pel clima i del 20 al 27 s’organitzarà, aprofitant la cimera a Nova York, una setmana d’accions.

Què més es pot fer?

GC: Estem animats. A l’ARA mateix vau dedicar un diumenge a preguntar si havíem de volar tant. Els últims mesos hi ha molta visibilitat. La UPC es va declarar en estat d’emergència climàtica, la primera d’Espanya que ho fa. L’Ajuntament de Barcelona està preparant una taula per l’emergència climàtica, per declarar-la l’any que ve.

GB: Que s’informi la gent, que no se’ls enganyi amb falses solucions.

Com per exemple?

GB: El cotxe elèctric. D’una banda contamina, perquè la producció implica emissions de CO2. I hi ha un altre tipus de partícules en l’aire, que són les PM10, que es produeixen a través del desgast dels frens i el frec amb l’asfalt. Un cotxe elèctric n’emet exactament igual que un dièsel. Per no parlar de les bateries de liti, que són contaminants. I l’eficiència energètica: és més eficient encara el petroli.

Altres falses solucions?

GC: Si vols utilitzar el cotxe, ho sento molt, però potser en comptes d’agafar-lo tres cops al dia hauran de ser dos a la setmana. El meu pare és transportista i necessita un vehicle per treballar. Però la majoria de gent que viu a Barcelona no necessita el cotxe cada dia. No som alarmistes, som realistes. La solució no és que desaparegui el cotxe o els avions. Tinc família a l’Argentina i la vull anar a veure. Siguem conscients de l’impacte que tenen aquestes pràctiques i reduim-les. Una de les millors coses que pots fer és participar en la vaga per l’emergència climàtica el 27-S i teixir xarxa, com les companyes del 8-M del moviment feminista.

Què fareu aquestes vacances?

GB: Tot l’estiu estem fent assemblees cada setmana. A les xarxes ens diuen: “Per què heu parat de fer mobilitzacions si el canvi climàtic no para a l’estiu”? Estem fent moltíssima feina de reestructuració interna, de formació.

No teniu carnet de conduir?

GB: No, no tinc diners, bàsicament.

I tu?

GC: Estudio i treballo a Barcelona, ja tinc la T-Jove.