Arturo Ezquerro: "Si Freud hagués sigut prou fort, el problema dels abusos sexuals infantils s’hauria abordat dècades abans"

BarcelonaEl psiquiatre i psicoterapeuta Arturo Ezquerro va impartir fa unes setmanes una conferència organitzada pel departament de Drets Socials al Palau Macaya de Barcelona per tractar la violència sexual infantil. Ezquerro fa quatre dècades que exerceix a la clínica Tavistock de Londres i és membre honorari de l'International Attachment Network.

La culpa és de Sigmund Freud?

— No s’ha de tractar Freud com un boc expiatori respecte a l’extensió del problema de la violència sexual infantil. Tanmateix, és cert. Freud va sucumbir a la pressió externa dels seus col·legues i dels estaments encobridors de la societat de l’Imperi Austrohongarès, així com a la pressió interna dels seus propis dubtes. Segons John Bowlby, va ser un desastre que Freud repudiés la seva hipòtesi inicial i afirmés, en canvi, que els freqüents relats dels seus pacients sobre abusos sexuals durant la infància eren il·lusions o fantasies. Aquesta rendició va contribuir a un retard de moltes dècades en l’abordatge de la problemàtica.

¿Si Freud hagués mantingut els seus postulats del 1897, la lluita contra l’abús sexual infantil hauria avançat a una altra velocitat?

— Si Freud hagués sigut prou fort, o hagués comptat amb suficients suports, per mantenir públicament les troballes fetes al seu consultori, perquè un bon nombre dels seus pacients havien sigut abusats o violentats sexualment durant la infància, sense cap mena de dubte, el problema s’hauria abordat unes quantes dècades abans dins del món de la salut mental. Això hauria tingut una influència positiva dins la societat de cara a la detecció, el tractament i la prevenció de la violència sexual infantil.

Què és la teoria de la seducció?

— El 21 d'abril del 1896, en una reunió científica organitzada per la Societat de Psiquiatria i Neurologia de Viena, Freud va presentar el seu treball sobre l'origen de la histèria. Detallava les històries clíniques de 18 pacients (12 dones i 6 homes) i va plantejar la hipòtesi que els símptomes histèrics d'aquests pacients eren causats per un trauma sexual infantil, perpetrat principalment per pares o padrastres, però també per altres parents propers com avis, oncles, germans grans i cuidadors, mestres o institutrius, que seduïen el nen i n'abusaven sexualment per alimentar la seva pròpia luxúria adulta. El que Freud va postular va ser que l'experiència de l'abús sexual infantil havia estat reprimida i quedava latent durant anys, abans que els símptomes histèrics es manifestessin juntament amb l'explosió hormonal i la sexualitat a l'adolescència i a l'etapa adulta primerenca. D'aquesta manera, va néixer la seva anomenada teoria de la seducció, la qual va tenir una vida molt curta. Després de la reunió científica de Viena, Freud va escriure al seu fidel amic Wilhelm Fliess per expressar-li la preocupació pel massiu rebuig per part dels seus col·legues a la seva formulació clínica. De fet, el prestigiós psiquiatre alemany Krafft-Ebing, que havia presidit aquesta reunió, va comentar amb sarcasme que la presentació de Freud sonava com “un conte de fades científic”. El 1897 Freud va abandonar la seva hipòtesi inicial i va afirmar que, atesa la naturalesa de l'inconscient, on no es distingeixen amb claredat els fets de la ficció, no es podia saber exactament si els episodis d'abús sexual infantil narrats pels seus pacients havien passat en realitat o eren meres fantasies, o fins i tot deliris de seducció.

En la conferència que va donar a Barcelona va dir que la perspectiva d’erradicar l’abús sexual infantil no és realista.

— Atesa l'extensió i la magnitud del problema, reconec que una prevenció completa de l'abús sexual infantil no és un objectiu assolible a curt termini. No obstant això, cadascun de nosaltres, professionals, polítics i, en última instància, tots els ciutadans, hem d'aspirar-hi. Aquesta és una batalla que haurà de ser sostinguda generació rere generació.

S’hauria d’abordar com una pandèmia?

— Sens dubte, la problemàtica de l'abús sexual infantil té proporcions epidèmiques i ha de ser abordada com a tal. De manera similar a com hem aconseguit superar les malalties infectocontagioses de la infància (per exemple, la poliomielitis, la varicel·la o la tos ferina) també hem d'unir les nostres forces per no només vèncer el coronavirus, sinó també erradicar el virus de la violència sexual infantil.

Per què ha sigut un tema tabú fins fa poc?

— La violència sexual infantil ha estat un tema tabú durant tant de temps a causa de dinàmiques grupals perverses a la societat, amb actituds hipòcrites, encobridores i criminals, sobretot en persones en posicions de poder i autoritat.

Per què es qüestiona les víctimes?

— Creure una víctima de violència sexual infantil implica acceptar que hi ha un perpetrador, i que aquest pertany amb molta freqüència a l'àmbit familiar o de cures i de protecció al voltant del nen. Per això les actituds tan esteses de silenci i de negació. D'altra banda, ja des de l'època de Freud, la psicoanàlisi i altres tècniques psicoterapèutiques han posat massa èmfasi en les fantasies, sovint, a costa dels fets reals.

Estan canviant els temps? Normalment, es tarda anys a trencar el silenci, però ¿ara s’està accelerant aquest procés?

— Afortunadament, l'estudi a fons del problema, les publicacions de professionals de la salut mental i de periodistes, i les intervencions de diversos col·lectius a la societat han contribuït al fet que les víctimes se sentin més ben compreses i s'animin a parlar i a buscar ajuda professional. És molt important dir també que, en els processos judicials, es protegeixi les víctimes de ser sotmeses a processos de retraumatització amb interrogatoris inadequats.