"Una frase feta no es rebat. Té un poder discursiu que no hem de perdre”

Bàrbara Sagrera Antich (Felanitx, 1974) va fer amb el Corpus un treball ingent que va ser mereixedor del Premi Ciutat de Manacor d’assaig 2017. La filòloga, ara directora de la Institució Antoni M. Alcover, defensa amb passió les popularment anomenades frases fetes, que en el món acadèmic són conegudes com a unitats fraseològiques, i no dubta a respondre sovint en l’entrevista amb una o altra d’entre les més de 14.500 que recull el Corpus. De fet, ella se’l va plantejar com un treball per treure conclusions, però també per animar a utilitzar unes expressions que, no deixa d’insistir-hi, són molt convincents i ens singularitzen.

Esmentau Wilhelm von Humboldt quan diu que cada llengua reflecteix una concepció del món particular i única. Després de recollir, descriure i contextualitzar milers d’expressions populars, quina diríeu que és la nostra manera d’entendre el món?

La fraseologia revela un bagatge compartit, un consens social i també ideologia. Si es diu “l’onzè, no destorbaràs” és perquè fer nosa sempre ha estat mal vist, aquí. En tenim moltes que apel·len a la discreció, com ara “callar és un sucre” o “quan prediquen l’orgue no sona”, que vol dir que has de callar quan parla qui té autoritat. Moltes són consells de bons costums o per fer les coses bé: “Aviat i bé no van pel mateix carrer”, em deia la meva padrina. Amb la fraseologia ens adonam de la importància de la teca, especialment del pa: “És més llarg que un dia sense pa” o “allà on hi ha pa, no hi fa mal estar”. També de la importància de la religió: ens rentam les mans d’una cosa o ploram com una Magdalena. A més, la fraseologia reflecteix el paper cabdal de l’agricultura. A mi em sorprèn que encara s’utilitzi tant “passar l’arada davant els bous”, quan molta gent no sap què és una arada. I en trobam que són una defensa de la cultura: “Més pesa la ploma que l’aixada”.

De quina manera es pot definir la fraseologia?

Les unitats fraseològiques són expressions essencials de la cultura. La fraseologia ens permet veure fins a quin punt els parlants saben jugar amb el llenguatge, en saben fer un ús creatiu i, moltes vegades, fins i tot poètic. Expressions com “fer retxes dins l’aigua” o “lladrar estels dins un bassiot” (esforçar-se inútilment), són molt poètiques. Són imatges precioses: qui sent dir “fer els ous en terra”, no cal que l’hagi sentida mai abans, és la viva imatge del fracàs.

Li donau una importància cabdal en la cultura.

Tot i que moltes expressions s’associen amb l’oralitat i el llenguatge col·loquial, malgrat que no se sotmeten a normes, tenen gran importància. Una llengua estàndard potent ha de tenir una llengua col·loquial potent. Quan un parlant fa ús d’un d’aquests fragments amb gran bagatge compartit, resulta més convincent. Dir “qui barata, el cap es grata” té molta més força que no “pensa-t’ho abans de canviar”. Una frase feta no es rebat. Té un poder discursiu que no hem de perdre. Són expressions que donen fesomia i color a una llengua.

El fet és que s’estan perdent.

Moltes han caigut en desús. Els canvis de costums fan que algunes no tinguin sentit en l’actualitat. D’altres, avui són políticament incorrectes. Hi ha moltes expressions masclistes, però també n’hi ha de feministes, com “una dona fa la casa i una dona la desfà”. Així i tot, aquesta pèrdua és present en totes les llengües del món. En el cas del català, una llengua molt interferida i amb un bilingüisme social que no li dona estabilitat, la pèrdua està en la línia del nostre empobriment lingüístic. Avui quasi ningú acluca els ulls, la gent els tanca perquè en castellà se cierran ; quasi tothom patina, no llenega. I la majoria de joves no saben què és estar en dejú, ni anar a lloure. Jo no sé si la transformació és bona, normal o dolenta, però perdem fesomia. Amb això no defens que calgui aferrar-se al passat. Però és curiós que en castellà es conserven expressions, refranys, dites, i en català cauen en desús o es castellanitzen. Hauríem de tenir en compte que el llenguatge és una eina molt poderosa. Per això anim els docents i els mitjans de comunicació que facin servir aquestes expressions tan nostres.

Se’n perden, però se’n creen de noves?

En neixen, però poques. La realitat és que la capacitat creativa dels individus cau amb la nostra llengua.

Més de 14.500 expressions extretes del buidatge del Diccionari català-valencià-balear, del Cançoner popular del pare Ginard i dels distints aplecs de rondalles. Així i tot, hem de suposar que aquest no és un corpus tancat.

De cap manera. Aquest no és el corpus, sinó un corpus. Tot i la feinada que ha comportat, també en aquest corpus hi pot haver errors i mancances. No debades es diu que tota fusta té corc [somriu]. La fraseologia és immensa i canviant. Una mateixa expressió la pots documentar de maneres diferents segons el lloc. Aquesta és una característica de la cultura popular i de la seva riquesa.