Frances Luttikhuizen: “Els barcelonins van assaltar el Palau de la Inquisició el 10 de març del 1820”

Què va passar el 10 de març del 1820 a Barcelona?

Feia pocs dies que havia començat la revolució liberal i la gent estava ansiosa perquè es fes la proclamació de la Constitució i canviar les autoritats. Però no passava res, i un grup de persones van anar a obrir les presons. La Inquisició també en tenia una, i la gent, entre insatisfeta i furiosa per la història de la Inquisició, del que havia representat de repressió cruel, van assaltar el Palau de la Inquisició i van tirar-ho tot per la finestra: mobles, documents, tot el que van trobar. Total, que els barcelonins van assaltar el Palau de la Inquisició el 10 de març del 1820, demà passat farà 200 anys.

Van atacar un símbol.

Sí, la Inquisició, l’opressió, era com un estat policial. Els documents que es van salvar expliquen que si algú et denunciava per haver blasfemat en públic, o per haver menjat carn un divendres de quaresma, podies acabar a la presó de la Inquisició. O només una frase contra l’Església, contra els capellans, et podia costar un procés.

Com li ha arribat aquesta història?

És ben curiós. Resulta que en aquella època hi havia un nord-americà que vivia a Barcelona, Andrew Thorndike. Era un comerciant que va veure tot allò i va intuir que no es podien deixar perdre tots aquests documents que la gent estava cremant i tirant daltabaix dels arxius de la Inquisició, i va començar a salvar els que va poder. En va omplir 30 caixes que va enviar a Boston. També sabem què va passar pel Diario de Barcelona d’aquells dies. En una publicació, un cronista lamentava el fet que també havien llançat els llibres de medicina que tenien els inquisidors. Ara el que queda d’aquell dia és una litografia i els documents que hi ha als Estats Units.

Q ui era Thorndike?

Era nebot d’un armador potentíssim, descendent d’anglesos, que havia fet la seva fortuna durant la Guerra d’Independència dels Estats Units. Va convertir els seus vaixells de pesca en vaixells de guerra i va fer de pirata durant la guerra. I es va fer molt ric, però com que tenia molts vaixells, necessitava molts capitans. I va cridar aquest nebot i li va donar un vaixell perquè es dediqués al comerç, tot i que no era gaire afortunat i tampoc no era gaire bon navegant ni comerciant, però finalment va acabar al Mediterrani. Pensem que en aquella època a Barcelona ja hi havia consolat dels Estats Units. És un dels més antics del món, el van obrir el 1797, només 21 anys després de la independència.

Què pot impulsar un capità de la marina mercant a recuperar documents que han aparegut tirats per la finestra d’un palau, i a enviar-los a Amèrica?

M’ho he preguntat moltes vegades. Ell mateix havia estat a la presó i potser hi buscava el seu procés, el que havien escrit sobre ell. També és veritat que a la família hi havia intel·lectuals i en aquella època la Inquisició ja estava a punt de desaparèixer i ja se n’havien publicat documents a França. El cas és que van acabar a Boston i un amic de la família que estudiava a Harvard va seleccionar alguns documents, els van traduir a l’anglès i ho van publicar el 1828. Thorndike ja no apareix més en aquesta història, se’n va a viure a Buenos Aires i mor al cap de vint anys. Mentrestant, l’American Philosophical Society a Filadèlfia s’assabenta de l’existència d’aquests documents i els demana si els poden tenir ells. I des del 1840 aquests documents de Barcelona que la gent va tirar per la finestra ara fa 200 anys són a Filadèlfia. La Universitat de Pennsilvània va ampliar la seva biblioteca i hi van portar tots aquests documents. Alguns estan digitalitzats i es poden consultar per internet.

Com és que li ha agafat per escriure aquesta història?

Aquest llibre comença molt enrere. Vaig ser professora d’anglès a la Universitat de Barcelona, a la divisió de ciències, durant quinze anys. Em preguntava com podia ser creïble, com podia ser una bona professora. No tenia sentit que els ensenyés coses sense relació amb el que feien, i vaig donar-los classe d’història de les seves assignatures: donava una classe a farmàcia per als de medicina o de química i em vaig començar a interessar per la història. Penso que soc bona en un ambient interdisciplinari. I al final crees unes estructures mentals que connecten mons i t’ajuden molt. Fa quinze anys vam estar a Filadèlfia buscant uns altres documents, i la bibliotecària em va dir: “Tenim més documents. Ja que sou de Barcelona, això és de Barcelona”. I així va començar tot.

Igual que Andrew Thorndike, vostè també va arribar a Barcelona en un vaixell procedent dels Estats Units.

Sí, vaig conèixer un català a Amèrica, ell tenia una beca i em va dir: “O vens amb mi a Barcelona o ho deixem córrer, perquè la meva beca s’ha acabat”. M’ho vaig pensar 10 segons i vaig dir: “Vinc amb tu a Barcelona”. El nivell de vida aquí era llavors molt diferent del dels Estats Units, però jo tenia 20 anys i ho trobava tot molt romàntic. Sí que és cert que els escombriaires venien a cavall amb un carro, i tenia una dona que venia a rentar la roba a mà.

Perquè als Estats Units teníeu nevera i rentadora.

La meva àvia ja tenia rentadora abans de néixer jo. Recordo que una nit, a Barcelona, a través de l’envà del pis del costat vaig sentir un soroll conegut: “Els veïns tenen televisor! En conec el so!” Era una Barcelona subdesenvolupada, però ho vaig trobar romàntic i maco i m’hi vaig adaptar ràpidament, feliçment, i hi he viscut molt feliç i molt bé, aquí. De fet, en algun moment el meu home volia tornar cap allà, però jo no! [riu]. Pensa que la meva família eren immigrants i vivien en una comunitat molt europea, en aquest sentit.

Pel cognom, devien ser alemanys o holandesos.

Sí, holandesos. La família del meu avi van emigrar i el meu pare ja va néixer als Estats Units. Jo soc la gran. A les meves germanes petites sí que les veig molt americanes, però jo no vaig sentir-me mai tan americana, amb la qual cosa em vaig adaptar molt fàcilment a Europa. Vaig néixer en una granja on haig de dir que encara no hi havia electricitat. A la meva germana bessona i a mi ens van posar en unes capsetes, amb bosses d’aigua calenta, i ens van tenir calentones fins l’endemà per portar-nos més lluny. Vaig viure la infantesa envoltada de camps de blat de moro. Jo tenia una beca per estudiar químiques i hi vaig anar un any, però vaig venir a Barcelona pensant que a tot arreu hi ha universitats, i la carrera la vaig fer aquí. Filologia a la Universitat de Barcelona.

O sigui que vostè tenia idea d’anar a la universitat.

Sí, aquesta era la meva obsessió. Vaig tenir dos fills de ben joveneta i així que van començar a anar a l’escola vaig tornar a estudiar i era la persona més feliç del món. I quan vaig acabar la carrera, el 1979, em vaig presentar a oposicions a Madrid. I després vaig pensar: “Ja que has fet un esforç tan gran per estudiar, per què no fas un doctorat?” O sigui que la meva vida ha sigut un repte rere repte rere repte. Mira, soc així, potser és la meva sang holandesa. Hem de conquerir terrenys al mar! [riu]

Eren així d’extravertits a casa seva?

No, jo potser soc una reacció. Eren protestants, calvinistes, seriosos, molt rígids, molt, molt. Això sí, la meva àvia, quan es va assabentar que em casava amb un espanyol, em va dir “Oh, ¿no serà un capellà catòlic disfressat?”

Avui que és 8 de març, ¿com ha viscut tots aquests canvis socials, com a dona?

Saps què passa? Que els canvis no són d’un dia per l’altre. I quan hi ha un canvi, normalment no t’enrecordes de coses que has deixat enrere. Agafes aquest canvi i el vius. Potser el meu cas és diferent perquè tota la vida he sigut la diferent: perquè era bessona, o perquè era estrangera, rossa i amb els ulls blaus, o més alta que les altres dones. Amb la qual cosa, com que sempre m’han assenyalat amb el dit, potser els canvis els he viscut jo, però com un repte. No em plantejo mai el “no em deixaran”. La queixa no forma part de la meva personalitat.

Però ¿ha viscut algun episodi de discriminació pel fet de ser dona?

Sí, al primer institut on vaig estar, a Viladecans. Era de nova creació, érem molt pocs professors i em van fer directora, però va entrar-hi un professor d’història que em va fer la vida impossible pel fet de ser dona, no catòlica i estrangera. Va ser tan fort que la Carme Laura Gil em va oferir un trasllat a qualsevol institut que demanés.

¿Encara vota a les eleccions a la presidència dels Estats Units?

No, no ho he fet mai, perquè quan ets en un altre país trobo que tu t’has de fer d’aquest país. I em passa que em sento molt lluny d’allà. A sobre, tinc la família políticament molt dividida. Però sé a qui votaria.

Deixi-m’ho endevinar: Bernie Sanders.

Crec que sí

Com li sona Donald Trump quan parla?

Com un cregut, un dèspota, un que no sap que és president d’un país molt important. No entenc com la gent el pot votar, és que no ho entenc. O és que ells mateixos són així i no ho poden admetre. Jo al·lucino.