Arribar a la universitat encara depèn de la formació i la feina dels pares

BarcelonaD’aquí un mes molts estudiants faran les proves d’accés a la universitat, però en realitat el fet d’entrar-hi o no ve determinat per uns altres factors: el nivell d’ocupació i formació dels progenitors marca fins a tal punt la selecció dels estudiants que un 55% dels universitaris són de classe alta -és a dir, que els pares tenen un nivell d’ocupació i formació molt alt- i només el 10% són de classe baixa. Aquesta és una de les conclusions principals de l’informe Via universitària (2017-2019) de la Xarxa Vives d’Universitats, fet a partir de 40.000 enquestes a estudiants d’universitats de Catalunya, les Illes i el País Valencià.

Les dades han alarmat els autors de l’estudi, perquè evidencien que la universitat no és un reflex de la realitat social: mentre que un 40% de la població adulta té un nivell formatiu baix (segons l’INE), els fills de famílies amb un nivell formatiu baix només suposen el 22% de l’alumnat. La universitat, doncs, no reverteix la desigualtat.

Ho sap bé Isaac Coronas, estudiant de dret a la Universitat de Girona. “Els meus pares no s’haurien pensat mai que jo arribaria a la universitat”, resumeix. No era gaire bon estudiant durant l’ESO, i a més ni la mare ni el pare tenen estudis superiors. Una situació molt diferent dels seus companys: “En el meu grau són pocs els que són la primera generació de la família que arriba a la universitat. Hi ha molts pares advocats, jutges o enginyers”, explica.

La conclusió és que, encara que la universitat és cada cop més diversa, encara no garanteix un accés equitatiu a tots els perfils socials i a tots els graus. Per exemple, els estudiants de famílies més humils opten més per les carreres socials (26%) i humanístiques (25%) que no pas per les científiques i les enginyeries (18%). I això té un risc: que l’origen socioeconòmic segregui els estudiants també a la universitat, com ja passa a les etapes inferiors.

“No hi ha el mateix bagatge familiar als graus de medicina, on el 60% dels estudiants tenen pares amb estudis, que a educació social, on només el 20% tenen pares amb un nivell formatiu alt”, apunta Antonio Ariño, de la Universitat de València. Els experts reclamen polítiques d’igualtat per “transformar la composició social de la universitat i erradicar la desigualtat”. Per exemple, proposen que fins i tot les universitats presencials adaptin els plans d’estudi per als estudiants que triguin més perquè han de treballar per pagar-se la carrera; o que es flexibilitzi l’accés dels estudiants de més edat i dels que hi arriben a través de cicles formatius. L’entrada a través de la formació professional (FP) ha caigut set punts en tres anys, del 18,2% el 2016 a l’11,5% el 2019.

Reformular el sistema de beques

Reformular sistema de bequesUna altra solució és crear un sistema de beques “més just”, que doni més a qui més necessita. “El sistema actual és una tireta, però no cura el mal”, van resumir els autors de l’estudi, que mostra que només un 18% poden pagar els estudis amb una beca. De fet, posa xifres a les queixes habituals: són les famílies les que sustenten el sistema, perquè el 60% dels estudiants viuen a casa dels pares i són ells els que els financen els estudis.

En el cas de l’Isaac, el primer curs de carrera l’hi van sufragar els pares, però després ha tirat dels seus estalvis i del sou fent hores en un restaurant per pagar-se els estudis. “La capacitat dels estudiants de famílies humils d’accedir a la universitat i de mantenir-s’hi és limitada, perquè el rendiment acadèmic va directament lligat a les hores i si has de treballar no et pots dedicar a l’estudi”, afirma.

“El pla de Bolonya no ha millorat l’equitat a la universitat”, conclou Ariño. Malgrat que ja no és aquell espai elitista de dècades anteriors, la universitat encara queda lluny de ser accessible per a les famílies més humils, que -no es pot oblidar- representen el 40% de la societat.