"Estan portant flors a la copisteria": l'homenatge dels veïns de Cornellà a una víctima del coronavirus

BarcelonaEra el dilluns 11 de maig al matí i feia menys de vint-i-quatre hores que el seu fill havia mort per culpa del coronavirus. Montserrat Ruiz, de 85 anys, havia perdut Gerard Duran, de 57, i les restriccions imposades per la pandèmia no li van permetre ni tan sols assistir a l'íntim i fugaç moment de la incineració. El dol encara és més complicat en aquestes circumstàncies, però l'escena que va veure al carrer, des del primer pis on viu, a Cornellà de Llobregat, la va emocionar. Just a sota de casa seva, al carrer Mossèn Jacint Verdaguer, hi ha la copisteria Duran, negoci de la família de tota la vida. Davant la persiana abaixada es multiplicaven les corones i els rams de flors, els missatges d'amics, veïns, clients i entitats de la ciutat. "Estan portant flors a la copisteria", va avisar a la família. "Era un comiat. Tothom sabia que no podia fer-ho de cap altra manera i, per iniciativa pròpia, molts van decidir fer un petit homenatge on ell treballava", explica Xavi Duran, germà del Gerard.

El negoci, que va arrencar el pare dels dos, el Manuel, l'any 1952, fa uns anys que estava comandat en solitari pel Gerard, una persona molt coneguda a Cornellà. Membre de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) i vinculat als castellers de la ciutat, els records davant la copisteria també van arribar d'Òmnium, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) o els Amics de la Sardana de Cornellà. Són diverses les associacions, empreses i escoles que recorrien a ell per fer tot tipus d'impressions, samarretes, enquadernacions o fotografies de carnet. Encàrrecs que sempre enllestia puntualment. "Era molt responsable i pencaire. Si havia d'acabar una cosa, l'acabava", explica el Xavi, que assegura que el seu germà era d'aquelles persones amb molt de caràcter però que es fan estimar. "Quan s'emprenyava baixaven tots els sants i verges, però després era un tros de pa", recorda.

Juntament amb la dona i el fill del Gerard, l'Imma i l'Edgar, el Xavier va poder passar amb el seu germà les dues últimes hores de la seva vida a l'UCI de l'Hospital Moisès Broggi, on ja estava inconscient. Tot havia començat amb un mal de cap dies després que comencés el confinament. "No sabem com es va infectar, possiblement abans de tancar el negoci", apunta el Xavier. Amb bata, una mascareta, una pantalla a la cara i dos guants a cada mà, va poder compartir en veu baixa les últimes paraules amb el Gerard. "Van passar-me molts pensaments pel cap", confessa. Entre ells, possiblement, experiències viscudes i compartides al negoci familiar, on en un moment o altre hi van treballar tant la mare com els dos fills.

La copisteria va arrencar inicialment com a botiga de fotografia, on Manuel Duran havia arribat a crear una ampliadora de les imatges amb un pot metàl·lic de Cola Cao. "Encara recordo quan venien famílies que tornaven de vacances amb quatre o cinc rodets de diapositives per revelar. Llavors s'havien d'enviar a Madrid!", destaca el Xavier. El seu pare, que va morir fa cinc anys, combinava la feina amb l'afició per l'electrònica, i els seus invents havien fet saltar els ploms del local en diverses ocasions. "A mi i al Gerard ens posava negres", recorda el Xavier amb nostàlgia. Com que tenien la primera fotocopiadora de la ciutat, la botiga va anar mutant cap a una copisteria a mesura que aflorava la competència de les grans cadenes del sector de la fotografia.

Amb gairebé setanta anys d'història, el local només havia hagut de tancar uns dies el 2001, quan un curtcircuit va provocar-hi un incendi. "Va costar remuntar, però les màquines no es van fer malbé i no vam perdre els clients", explica el Xavier. "Molta gent va venir a ajudar", afegeix. La mateixa resposta humana que han rebut ara, quan el coronavirus s'ha endut el Gerard. "Ens hem sentit molt acompanyats en una situació que ens va superar i que no esperàvem", explica. El virus, de fet, podria acabar també per sempre amb el negoci. "Hem de fer números, però hem de ser realistes i sabem que arrencar-ho ara no és fàcil", admet el Xavier. Les flors i els missatges a la porta són un sentit comiat al Gerard, però també un homenatge a set dècades de servei de la família al barri.