“El Flash és el més 'flash'”

BarcelonaMentre la personalitat de Barcelona agonitza, moribunda, assotada per la grisor de les franquícies, la colonització turística i els restaurants fotocopiats, un dels irreductibles que no es resignen a deixar-se trepitjar compleix mig segle de vida. El Flash-Flash, la truiteria del carrer de la Granada del Penedès, oberta el juliol del 1970 gràcies a l'esperit emprenedor i la capacitat visionària de Leopoldo Pomés i Alfonso Milà, arriba al cinquanta anys, esplendorosa de vida, amb una legió de clientela fidel, mantenint les essències i incorporant-ne de noves, d'acord amb els nous temps, les noves necessitats imposades, en la més roent i dolorosa actualitat, per la pandèmia que, entre moltes altres coses, ha obligat el gremi de la restauració a repensar-se, actualitzar-se i fer de la necessitat, virtut.

Cinquantenari feliç per a una icona nascuda en els fonamentals anys del tardofranquisme, un restaurant espurnejant en temps de la Gauche Divine, el carrer Tuset i Bocaccio, que va injectar color i modernitat a una ciutat grisa. Ivan Pomés, fill de Leopoldo, i Mercedes Milá, neboda d'Alfonso, desgranen algunes de les particularitats de la personalitat del Flash. Aquells detalls que tan fondo han calat en l'imaginari del local, en el camp semàntic que porta adherit a l'ADN i que tant estimen els seus incondicionals, els acòlits que troben que sempre és una gran idea anar-hi a dinar o a sopar. El blanc omnipresent, els tres nivells que fan que tots els racons siguin similarment agradables, i el passadís amb forma d'essa que trenca amb la linealitat i refreda la velocitat de trànsit dels cambrers que seria desagradable per al comensal. També l'horari, tots els dies de l'any de 13h a 1h i que no calgui haver reservat per tenir taula. "Els nostres no són cambrers modernets que no coneixen l'ofici, sinó tot el contrari", rebla Pomés, observat pels seus germans Juliet i Poldo i mentre Mercedes Milà ens observa a nosaltres, els periodistes que els escoltem i bromeja: "Un periodista que no és client del Flash no és un periodista". I què és, li pregunto. "No ho sé, però periodista no".

També ho escolta tot la Karin Leiz, esclar, l'omnipresent fotògrafa del Flash-Flash, que habita a tots els racons del restaurant. Tenia trenta-un anys i tres fills quan el seu company Pomés la va convèncer per ser la model que donés cos a la imatge icònica del local. La idea va ser del gran Federico Correa, junt amb Alfonso Milà, els arquitectes del projecte. Primer ho van provar amb dues models però els mancava espontaneïtat. Amb ella van ser tres sessions, la primera amb minifaldilla i botes, que es va desestimar, i les dues següents amb la indumentària que ha passat a la història. Karin menciona el paper decisiu de Cecilia Santo Domingo, l'esposa de Milà, a qui, per exemple, se li va acudir incloure les hamburgueses a la carta. Les dues parelles van viatjar a Nova York i les hamburgueses del PJ Clarke's els van servir d'inspiració.

El seu fill Ivan concreta també que el confinament els ha servit per canviar l'entapissat dels seients, per atrevir-se finalment amb el menjar per emportar i per idear el cinquantenari. Havien pensat una gran festa, un diari commemoratiu i un llibre, però el covid ha obligat a un canvi de plans. Faran un diari digital amb articles i vídeos de celebració a càrrec de Poldo Pomés i que inclouran una ruta de les millors truites de Barcelona, converses i entrevistes. Una d'elles promet molt: Federico Correa, noranta-sis anys i encara en aquest món.

Les cadires tenen cinquanta anys, estan acabades de decapar i han perdut pes –cada capa pesa 400 grams– els tamborets també són els mateixos. Cada dia seuen a taula unes dues-centes setanta persones. Unes 100.000 cada any. La truita més estimada és la panadera (tomàquet, formatge i pa fregit). 570 empleats al llarg de mig segle. Números que no són freds. Són història. Karin ho condensa tot: "El Flash era i és el més flash!"