La física també vol curar el càncer de mama

BarcelonaCom una gota. “Imagina’t que el tumor cancerígen és una gota d’aigua”, explica Xavier Trepat, investigador de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya. Perquè, tant un com l’altra, quan entren en contacte amb una superfície (la resta d’òrgans del cos, la tela d’un paraigües) poden actuar de maneres diferents: de vegades es mantenen compactes com una petita esfera, però de vegades perden la forma perquè s’escampen. Així és com la física ha explicat durant molts anys el comportament d’un tumor: com si fos un líquid que, amb la metàstasi, va vessant pel cos malalt.

Era de domini públic, però, que en aquest paral·lelisme alguna cosa no acabava de quallar. Perquè el tumor no és inert, com l’aigua, sinó que té vida pròpia i aplica força voluntàriament per expandir-se. “Feia temps que sospitàvem que les cèl·lules canceroses tenien iniciativa pròpia, però no sabíem quina lògica seguien per desplaçar-se”, afegeix Trepat. Es comportaven diferent. Ara, però, l’equip que han liderat ell i Jaume Casademunt, catedràtic de física a la Universitat de Barcelona, ha fet un pas de gegant en aquest sentit. Han aconseguit explicar com es comporten els tumors de càncer de mama i, el que és més novedós, com es pot frenar la seva propagació. Si fins ara les reines de la investigació oncològica eren la genètica i la biomedicina, la física reivindica ara amb aquest descobriment que l’estudi de les forces i els desplaçaments també pot ser clau a l’hora de tractar el càncer. Ho ha publicat la revista de física Nature Physics.

Com un exèrcit de velcros

Però, segons aquest grup de físics, ¿com es comporten les cèl·lules canceroses si no és com una gota d’aigua que vessa passiva? Segons la troballa, tot depèn de la quantitat de proteïnes cadherines que envolten les cèl·lules tumorals, i que són com una mena de tires de velcro que mantenen les cèl·lules unides entre elles. Si el cadenat de vetes adherents és més atapeït, més fàcil és que el tumor es mantingui unit encara que les cèl·lules facin força per guanyar terreny (o sigui, intentin generar metàstasi). Però també es pot donar el cas contrari: que hi hagi menys proteïnes cadherines. “Llavors, les cèl·lules, amb la força que tenen, són capaces d’arrencar el velcro i el tumor aconsegueix expandir-se”, expliquen des de l’equip. Per conèixer el funcionament físic dels tumors, l’equip d’aquest investigador va passar-se hores i hores jugant amb les quantitats de cadherines. N’hi posaven, n’hi treien. I van aconseguir dominar les cèl·lules malignes. “Va arribar un moment que teníem el control total sobre el tumor”, explica Trepat, ufanós.

Ara bé, tenir el control del tumor no vol dir que el càncer desaparegui. “No, però faria que desaparegués la metàstasi i llavors seria més fàcil que el cirurgià extirpés el tumor localitzat”, apunta el cap de la investigació. Aquesta és, de fet, una de les futures aplicacions més ambicioses que podrien precipitar els resultats d’aquesta investigació. A partir d’ara s’obre un ampli ventall de preguntes que s’hauran de resoldre els pròxims anys. Una d’elles és si aquests resultats de laboratori podran aplicar-se en humans. Aviat començaran a treballar amb animals. Una altra és si el comportament que s’ha detectat en les cèl·lules del càncer de mama és extrapolable a altres tipus de càncer. Una tercera, l’eterna en el món de la recerca, quan serà possible.

Un pacient amb paràlisi torna a caminar

Una tècnica que combina l’estimulació electrònica de la medul·la espinal i la teràpia de rehabilitació ha permès que un pacient amb una paràlisi completa a les cames torni a fer passos de manera independent. D’acord amb l’estudi, fet per Kristin Zhao i Kendall Lee, de la Clínica Mayo de Minnesota, l’estimulació elèctrica de la medul·la ha demostrat tenir potencial terapèutic en humans.