Qui finança la dependència? Els usuaris catalans ja posen tants diners com l'Estat per accedir a les ajudes

BarcelonaLes persones dependents a Catalunya han aportat, en conjunt, tants diners com el govern espanyol per pagar els serveis que hi ha en la cartera de la llei de la dependència. En els 16 anys que fa que va entrar en vigor aquesta norma, l’Estat ha anat reduint la partida al mateix ritme que ha crescut l’esforç de les famílies per accedir a una plaça de residència, a un centre de dia o a una cuidadora a casa. En xifres absolutes, les arques estatals hi han posat 3.117 milions d’euros, mentre que els usuaris han hagut de desemborsar de la seva butxaca 2.994 milions. La Generalitat hi ha destinat 12.100 milions en aquest mateix període i estima que el deute estatal en aquest camp suma com a mínim uns 583 milions, comptant els interessos i l’IPC.

El sistema de la dependència es finança al 50% per l’administració estatal i la catalana quan es tracta del que es considera la cobertura bàsica. A diferència de l’educació obligatòria o la salut, els recursos per a la dependència –juntament amb els medicaments de farmàcia– són els únics serveis que fixen un copagament, en aquest cas en funció de la renda i el patrimoni. El ventall d’aquest copagament és ample i en queden excloses les persones que ingressen menys dels 600 euros mensuals que fixa l’IPREM, la referència a partir de la qual es calculen les prestacions socials.  

Retallades de fa una dècada

Entre el 2008 i el 2021, l’aportació estatal mínima per a la dependència (garantida per llei i en funció de les persones dependents que reben un servei) es va anar encongint i va passar de representar el 32% de la inversió en dependència al 16,5%. La tendència es va accentuar a partir del 2012, amb les retallades pressupostàries arran de la crisi financera, i va arribar a mínims al voltant del 13% entre el 2016 i el 2020, segons un document intern del departament de Drets Socials de la Generalitat al qual ha tingut accés l’ARA. Aquell mateix 2012, l’Estat va deixar de repartir a les comunitats un fons complementari al finançament (conegut com a Nivell Acordat) que no s’ha restablert fins al 2021. Però malgrat que ha suposat una injecció de 208 milions d'euros per a Catalunya en els últims tres exercicis, per al Govern és insuficient, ja que les transferències no s'equiparen al 17% de població amb dependència respecte al total estatal. En aquest sentit, l'administració catalana parla de discriminació perquè la distribució es fa per criteris "subjectius", sense tenir en compte la distribució territorial de dependents i castigant l'aposta per la cura a casa o l'opció de donar ajudes econòmiques per triar resistència.

En aquest mateix període, els beneficiaris, en canvi, han vist com el copagament augmentava del 6,4% del 2008 al 17% el 2021, tot i que va arribar a representar més del 20% en el trienni 2016-2021. Segons un document intern del departament de Drets Socials de la Generalitat al qual ha tingut accés l’ARA, els dependents catalans han fet aportacions superiors a la mitjana catalana. L’altra punta del triangle de la dependència és la inversió feta per la Generalitat. Segons el mateix informe, la inversió pública catalana ha oscil·lat entre el 59% del total que suposava el 2009 –la participació més baixa– fins al màxim del 71%, registrat el 2013. En els últims anys de la sèrie, ha tingut alts i baixos, fins a situar-se en el 66%, 40 punts més que l’Estat.

Una llei nascuda coixa

La de la dependència va ser una de les lleis estrella de la primera legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero i, tot i que volia fer valdre els serveis socials com la quarta pota del benestar social, ja va néixer sense claredat en el pressupost, tenint en compte que les comunitats són les competents en salut i serveis socials. En els 16 anys, gairebé mig milió de catalans han tingut accés –pagant-ne una part si superen els ingressos mínims– a serveis o prestacions de la cartera. A finals de l’any passat eren 227.000 els beneficiaris actius, la majoria residents en un geriàtric i amb ajuda a domicili. L’envelliment de la població i, en conseqüència, la necessitat de tenir serveis més especialitzats per a persones cada cop més vulnerables i, sobretot, la tendència a voler continuar vivint a casa seva, complica encara més un sistema ja de per si tensat fins al punt que 40 catalans moren cada dia sense haver accedit al servei assistencial al qual tenien dret. 

Si el termini per aconseguir cita al CAP pot ser de cinc o deu dies, o de mesos per a un especialista, l’espera en el sistema de la dependència s’eternitza i supera amb escreix els màxims que marca la mateixa llei. Per intentar reduir aquestes esperes, que perjudiquen tant la persona beneficiària com el seu nucli familiar, el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, va anunciar fa mig any iniciatives per simplificar la burocràcia i reforçar els equips de valoració del grau de dependència, la porta d’accés a tots els serveis, perquè a partir d’aquí els professionals determinen el recurs més adient en cada cas.

El marge que hi ha és enorme, però segons la conselleria ja està tenint efecte i s’ha reduït tretze dies el temps d’espera perquè els serveis socials determinin quin és el grau de dependència, en una escala que va de l'1 al 3. Amb tot, l’espera se situa encara en cinc mesos, 151 dies per ser exactes. En el següent pas, el de fer l’entrevista per conèixer les circumstàncies personals i familiars i definir l’ajuda (PIA), en aquests últims mesos ha passat dels 295 d’espera als 277 (9,2 mesos), és a dir, 18 dies menys. L’objectiu que es va marcar el conseller en una compareixença al Parlament és acabar l’any amb la meitat del temps d’espera.