Fina Miralles: “Ara hi ha un franquisme disfressat”

Fina Miralles (Sabadell, 1950) està, en paraules de Bartomeu Marí, el director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, “entre els artistes catalans més rellevants de les segones avantguardes del segle XX”. Figura cabdal de l’art conceptual dels anys 70, el període al qual correspon la fotografia de la portada, va viure a l’Amèrica del Sud i a França i ara fa anys que viu a Cadaqués, “gaudint de la natura” i fent art al seu aire, tant en la solitud de la pintura o l’escriptura com amb la companyia d’altres performers del col·lectiu Corpologia de Girona.

Quin és l’origen de la peça?

Forma part d’una sèrie, Translacions, que partia del concepte de canviar un element natural del seu context per posar-lo en un altre, però també natural.

Li hem canviat el sentit.

Això és bo, perquè l’art pot tenir moltes lectures i no sempre ha de ser llegit com diu l’artista. Està bé.

L’han situada en l’art feminista.

No m’hi sento. Després de la mort de Franco vaig fer peces que es podien dir feministes, però si hagués estat home hauria fet el mateix amb altres denúncies. Són les historiadores les que ho diuen, però jo sóc una dona lliure, un ésser humà.

Ara hi ha una involució?

Hi és en tot, en la dona, en l’educació... Això és un franquisme disfressat. L’oligarquia manté el poder i fa el que li dóna la gana. És una guerra freda. No els interessen els ciutadans, només els diners.

Fa art, però no en el circuit.

Vaig deixar les galeries, però la pràctica artística és fantàstica i ara faig el que vull. L’art no és mental, és vivencial, el fet de viure el va fent. Si torno a néixer, tornaré a ser artista.