La Judith va néixer el 22 de setembre del 2009, dos anys i tres dies després que morís la seva germana de 4 anys, l'Andrea. Els veïns van comentar als pares, Mari Brabezo i Juan Luis Chacón, que havien fet molt bé tenint la Judith perquè els trauria les penes, però tots dos saben que l'Andrea és insubstituïble. Cada filla és única i ocupa un espai. I el de l'Andrea és dins del cor dels seus pares. Ben endins. Rebobinem. Tot va començar quan l'Andrea tenia 3 mesos. O, més ben dit, tot va començar el primer dia que va néixer l'Andrea, el 20 d'agost del 2003.
El sisè sentit de la mare li feia adonar-se que no era una criatura normal. Feia unes regurgitacions massa exagerades, malgrat que tothom li deia que era un fet molt habitual dels nadons. La Mari no ho veia normal. Als 3 mesos, la pèrdua de pes sobtat donava la raó a la mare. Van dirigir-se a l'Hospital de Nens per consultar els vòmits i la pèrdua de pes alarmant, i allà els en van donar el diagnòstic. L'Andrea tenia una massa a l'estómac. No els en van dir res més, i els van dirigir directament a l'Hospital Sant Joan de Déu, d'on gairebé no van sortir durant els 4 anys següents.
Els pares encara recorden la primera nit que van passar ingressats a l'hospital. Pensaven en la paraula massa , però el bloqueig mental que tenien era tan gran que la Mari pensava que eren els cereals, que se li havien posat malament i que la petita Andrea no els havia digerit bé. I mira que la mare de la Mari havia mort de càncer, i que la germana del Juan Luis treballa com a administrativa oncològica, però cap dels dos no volia entendre el significat de la paraula massa . "Ens negàvem a acceptar res dolent", diuen. L'endemà va ser quan els metges els van preguntar si sabien exactament què era el que tenia l'Andrea. Ells van respondre que no.
Els ho van dir amb unes altres paraules: l'Andrea tenia un tumor a l'estómac que li tocava la medul·la òssia (neuroblastoma). No l'hi podrien extreure amb cap operació per la seva mala posició -hi passava la vena aorta- i perquè al voltant de la massa principal n'hi havia d'altres de petites. A més, el tumor també havia provocat una cardiopatia. A partir d'aquí van començar tots els tractaments. Proves, anàlisis, quimioteràpies... Tan aviat com veien que l'Andrea es trobava bé, els pares preguntaven als metges si podien fer una escapadeta. I viatjaven i se n'anaven junts a descobrir el país, a jugar, a riure... "Vam aprofitar tant com vam poder totes les estones que vam estar junts. En tenim fotos. Les guardem com un tresor", expliquen. Tots tres, juntament amb la filla gran del Juan Luis, aprenien a conviure amb la malaltia de l'Andrea. La paraula era conviure-hi perquè la Mari es posava una capa de supermare a sobre quan era a l'hospital amb la nena. Dins de la capa hi havia la felicitat que tota mare dóna a una filla. Un dia, fins i tot l'Andrea li va dir a la mare: "Jo no estic malalta. Que no veus que m'estan sortint els cabells?" Quan la Mari arribava a casa, es treia la capa i començava a plorar. L'endemà calia ser forta de nou. I així dia rere dia.
L'últim aniversari de l'Andrea, el dels 4 anys, el van passar junts al delta de l'Ebre. Va ser un 20 d'agost meravellós. Un mes després, va morir a l'Hospital Sant Joan de Déu.
Un futur ple de somriures
Dos anys i tres dies després, naixia al mateix hospital la Judith. Físicament no s'assemblen, però el Juan Luis recorda moltíssim l'Andrea cada cop que es posa a jugar amb la petita Judith. Els jocs de rebolcar-se a terra junts i d'amagar-se i fer-se ensurts els repeteix amb la Judith, tal com havia fet amb l'Andrea. Però són diferents.
Alguna vegada, la Judith ha recollit una foto de l'Andrea que tenen al menjador, i li han explicat que era la seva germana. De fet, cada 20 d'agost, el Juan Luis i la Mari continuen celebrant l'aniversari de l'Andrea. Però ja no pensen en res més. Volen disfrutar el dia a dia sense tenir por de res més. Els va tocar una vegada viure el pitjor moment per a uns pares, i ara només volen pensar en un futur feliç. Un futur ple de somriures de la petita Judith.