Festes d’hivern i carnaval: La llavor de la revolta

Manacor“L’esperit rebel i carnavalesc es dona més a Sant Antoni que no al Carnaval, que està molt centrat en les rues i les festes de disfresses, que no deixen de ser una altra manera d’encotillament”. Qui parla és el montuïrer Biel Mayol, doctor en Història, que recorda que “les iniciatives al marge de la institucionalitat vessen de l’olla oficial que bull amb la tapadora tancada”. Com a exemples, Mayol explica les tensions que hi ha a les viles més santantonieres entre el poble i les obreries: “la discussió del fet hereditari com a criteri per decidir qui balla, l’aparició de les dimònies a Manacor, la reinvenció de la festa, com aquell any que va ploure i un grup de santantoniers recrearen la colcada dins el bar Mallorquí”.

Sant Antoni i Sant Sebastià formen part del calendari carnavalesc, que s’allarga des de les primeres matances, un poc passat Tots Sants, fins als darrers dies amb les rues, les ximbombades i l’enterrament de la sardina. Són disbauxa, i són també contestació. Així ho veu i així ho explica un altre doctor en Història, el manacorí Antoni Vives: “Durant aquestes festes hi ha llicència per transgredir les normes, per dir coses més gruixades de les que es dirien un altre moment. Es beu i es menja sense mesura. Hi ha sexe, i hi ha violència, en el sentit de risc. Hi ha, en definitiva, permissivitat perquè passin coses que no passen durant la resta de l’any”.

En aquest sentit, Vives destaca també la inversió de rols: “Els homes poden fer de dones, i les dones d’home; els pobres ensenyen els rics a gaudir de la vida”.

I és així com s’arriba, inevitablement, al qüestionament del poder. La festa popular és vista com un gran mostrador de les idees on els qui malavegen per transformar la societat i fer-la progressar i millorar veuen una oportunitat per sembrar la llavor de la revolta: “La festa és una vàlvula d’escapament i des del moment que es formula la protesta popular, el llenguatge esdevé especialment lliure, no sols es poden dir coses que no es diuen la resta de l’any, sinó que es poden dir de manera més porca. Les traves de la correcció política, que són una forma més d’autocensura, desapareixen”.

I conclou Vives que “aquestes reivindicacions festives són dues cares de la mateixa moneda: d’una part confirmen l’ordre establert, però de l’altra generen idees noves, perquè amb el carnaval ens imaginam que les coses podrien ser d’una altra manera. La Revolució Francesa va fer servir moltes d’imatges carnavalesques per subvertir l’ordre. La Primavera Àrab, per exemple, va emprar molts de recursos propis del futbol, que és, també, una altra forma de carnaval”.

L’antropòleg del Molinar Marcel Pich insisteix també que “una festa mai no és controlable, perquè si és controlada no és una festa”. Pich es refereix de manera amable i entusiasta a les apropiacions de la festa per part de persones i col·lectius que fins fa poc n’eren aliens: “Són apropiacions simbòliques o fins i tot materials, de gent que participa i interpreta la festa de Sant Sebastià o de Sant Antoni d’una altra manera, com els argentins que en comptes de torrar producte autòcton fan asado ”.

A Pich li genera enorme simpatia el moviment recent que actua com a contrapoder de la festa oficial a Sant Sebastià de Palma. “Les confraries populars i el col·lectiu de l’Orgull Llonguet han fet baixar la festa a l’asfalt i els partits polítics miren d’anar-los darrere en la idea però no saben exactament com ho han de fer”. Corrupció política, identitat i més recentment feminisme són alguns dels fils conductors de la protesta festiva que mira d’enfrontar-se al poder establert, que pren la forma d’institucions públiques i eclesiàstiques i també obreries i patronats, que es veuen contradits sempre seguit per l’ànsia popular de canviar les coses.

Canviar la tradició

“Som una societat postindustrial que ha patrimonialitzat la tradició, que ara forma part d’una qüestió identitària nostra. És una herència que rebem del passat, i en el passat la societat no era igualitària, discriminava persones i col·lectius, i no gaudia dels drets adquirits de què gaudim avui”, diu Biel Mayol, que afegeix que “la solució no és fàcil. És una feina de cirurgia, que s’ha d’operar amb bisturí, perquè hem de destil·lar els elements que són imprescindibles en una festa dels que no ho són. Tot allò que sobra s’ha de poder canviar”.

En aquest sentit, Mayol afegeix que “la manera com vivim les festes actualment és molt personal. Quan deim que una cosa l’hem vista ‘tota la vida’ feim referència a un lapse de temps de deu, vint, trenta anys, però tot allò que vulguem canviar respecte de la nostra vivència ens generarà contradiccions internes”. Per Mayol, els moviments subversius associats a la festa han de tenir clar que “no és el mateix tenir raó que guanyar. Tu pots tenir raó, però si erres en l’estratègia no guanyaràs”.

Per Marcel Pich, “la primera voluntat en una festa és la de passar-s’ho bé”, però també té clar que “tradició i subversió són perfectament compaginables”. El també músic i activista del Molinar veu la catalanitat d’aquestes festes “com una qüestió hegemònica. Hi ha una associació molt forta entre Sant Antoni i la mallorquinitat, com una cosa molt d’aquí. Aquest component nacional i identitari hi és, i Sant Antoni se celebra en català perquè la festa és d’aquí”. Ara bé, això no lleva que cadascú s’hi pugui acostar a la seva manera i celebrar-ho d’una manera diferent: “Pots celebrar Sant Antoni o Sant Sebastià en un pub o en una discoteca, i no passa res”.