De festa: Nosaltres sí que som d' eixe món

Hi ha dies en què sents que ets una persona afortunada. Per exemple, en veure una carpa de mil metres quadrats a l'entrada de Sant Feliu de Guíxols on es perpetra una Oktoberfest pretesament "autèntica" en ple agost i passar de llarg olímpicament. Per sort, avui m'envien a cobrir el concert de Raimon al Festival de la Porta Ferrada . Aparcar sense esforç i trobar, per atzar, un bon entrepà entre l'oferta necessàriament turística de primera línia de mar ho acaben d'arrodonir.

L'escenari, col·locat al port esportiu, a l'espai que queda entre el moll i un penya-segat coronat de pins i il·luminat de verd, a l'estil d'un pessebre gegant, té un aire clàssic i auster que, de fet, marcarà la tònica del concert. La major part del públic és de l'edat del cantant i conforma un grup silenciós que no canta. Al principi penso que potser no hi ha hagut temps, des que al febrer va sortir el treball Rellotge d'emocions , perquè els seguidors s'hagin après les cançons, però no és això. Quan canta els èxits de sempre (que, segons confessa, els amics li han recomanat que intercali entre els temes nous) tampoc no canta ningú. Els primers bravos i els aplaudiments entusiastes comencen quan sona Bagdad'91 . És impossible no pensar en les guerres d'ara, les que hi ha molt lluny i les de més a prop, les que ens ensenyen i les que no.

Durant pràcticament dues hores de concert Raimon desgrana el seu Rellotge d'emocions i ens regala temes quotidians, de vida tranquil·la, que es barregen amb d'altres més polítics de fa uns anys. Porta quatre músics excel·lents, molta corda i un pèl de vent, que subratllen l'aire íntim del concert. L'amic que m'acompanya, que es dedica professionalment a la il·luminació, es queixa que és pràcticament fixa; fan servir una petita part dels molts llums que hi ha. A mi, però, m'està bé. No hi ha res que distregui del centre; un home amb els cabells blancs i una veu tan potent com sempre que en poc menys de dues hores toca tots els temes importants a la vida: l'amor, la memòria, la dignitat, l'art, la mort. Algunes cançons són tan íntimes que conviden a la reflexió més profunda, d'altres denuncien injustícies tan grans que fan posar la pell de gallina. Els bisos són els seus èxits més esperats: Diguem no i la incombustible Al vent . I, de cop, la gent comença a cantar, es posa dreta, pica de mans.

Jo encara no ho sé, hauré d'esperar fins demà per veure'n les imatges, però ara mateix, mentre tots cantem amb Raimon que no, que "nosaltres no som d'eixe món", hi ha uns policies que apallissen impunement un fotògraf perquè fa les fotos que no interessa que es vegin. I la veritat és que vull cridar que sí, que nosaltres sí que som d'eixe món. Els que no es mereixen ser-hi són els altres, els que no respecten els drets dels manifestants avui, com no els respectaven quan, fa quaranta anys, Raimon va decidir alçar-se. Que per molts anys pugui recordar-nos que la lluita no s'acaba, que per molts anys les seves cançons siguin himnes per a revoltes justes de gent cansada de parar l'altra galta. Sí, definitivament, quina sort ser aquí aquesta nit.