Una festa ‘inventada’

Una invenció cíclica. Una festa que havia sigut de barri i que es va decidir impulsar com a macrocelebració. Així defineix les festes de la Mercè l’ara director del Museu Etnològic, Josep Fornés, que va ser tècnic de festes de l’Institut de Cultura de Barcelona entre els anys 1998 i 2003. De fet, la història de la festa major de Barcelona va viure el seu particular terratrèmol l’any 1902, quan el llavors jove regidor de la ciutat Francesc Cambó va passar a concebre-la com “la festa major de Catalunya” i omplir un programa megalòman de propostes que en aquella època eren pròpies d’altres racons del país, com els castells o les sardanes -que superaven, d’aquesta manera, l’àmbit geogràfic de l’Empordà.

“Tot venia a la capital per la Mercè”, remarca Fornés, que apunta que la ciutat acollia i rellançava diferents elements festius i es creava així el seu nou model de festa major.

Durant aquells anys de principis de segle XX la Mercè, que des de l’any 1871 disposava de la implicació del consistori en l’organització, era un autèntic aparador, la manera de mostrar un ideal de ciutat -dissenyat sobretot des del consistori-. Per exemple, hi havia castells de foc a les cruïlles de les principals avingudes i balls als mercats. I el programa s’allargava durant setmanes. La festa, doncs, s’havia reinventat. Però perquè l’impuls fet des de l’administració a qualsevol festa funcioni cal, com apunta Fornés, que la ciutadania se la faci seva, com ha passat amb la Mercè, que en l’últim segle també ha viscut altibaixos vinculats al context històric.

Per exemple, durant els difícils anys del franquisme, la festa major de Barcelona va acollir una reconducció de la prohibida rua de Carnaval. I després, ja amb els ajuntaments democràtics, va agafar un caràcter autènticament popular. També es va fer una aposta per actes com el correfoc, que se celebra per primer cop el 1979 i que ve a ser una recreació laica de les antigues processons i cercaviles.

De fet, un tret identificatiu de la Mercè, com remarca Fornés, és que és una festa que passeja, que te la trobes pels carrers i que es viu molt més bé des de la plaça que no pas a vista d’àliga des de qualsevol balcó.

En l’època postfranquista, el territori festiu de la Mercè es va cenyir al nucli antic de la ciutat, al centre, i la cultura popular va agafar protagonisme en la programació festiva de Barcelona. De fet, el debat sobre la descetralització de la Mercè que ara es reprèn és un tema recurrent. Ara l’equip de govern d’Ada Colau s’ha compromès a estudiar la festa per veure com, ja amb vista a l’any vinent, se’n pot fer participar més els barris. Una actuació que es vol fer des del diàleg amb les diferents entitats de cultura popular.

Potenciar les festes de barri

Per Fornés, el repte ha de ser potenciar les festes que ja són pròpies de cada zona de la ciutat i que, en molts casos, se les han vist de tots colors per garantir-ne la continuïtat i no perdre nivell. “La qualitat festiva de Barcelona no es mesura per la Mercè, sinó per cadascuna de les festes de barri. Per les que tenen més problemes per continuar”, destaca Fornés, que opina que la feina s’ha de fer des de la base i que és un repte a llarg termini, perquè “durant massa temps” aquesta feina de potenicació de les festes pròpies “ha sigut abandonat”.

Amb el model actual, la Mercè és una festa de caràcter multitudinari. L’any passat més d’un milió i mig de persones van participar d’alguna de les activitats programades durant els sis dies de festa amb la Ciutadella i el Castell de Montjuïc com a escenaris més concorreguts. L’any que ve s’hi esperen els canvis del nou govern municipal.