De festa: Una festa dels Sentits? Potser sí
Dic que vaig a veure La Fura dels Baus i rebo dues menes de reaccions: o bé em recomanen que m'hi endugui un impermeable, per si m'esquitxen, o bé m'acompanyen en el sentiment. (També hi deu haver qui m'enveja, però aquests callen.) La companyia catalana triomfa com mai a casa i a l'estranger, però alhora és víctima de la pròpia imatge. "Em fan més por que una pedregada", admet una col·lega de les que no vindria a Calella de Palafrugell ni cobrant.
Torno als Jardins de Cap Roig , doncs. Aquest estiu hi he vist actuar Ana Belén (que no, no va cantar), els Manel , Josep Carreras , el Dúo Dinámico , Julio Iglesias (que tampoc va cantar gaire) i els Antònia Font (el concert dels mallorquins se'm va fer curt: que bons que són, caram). Penso en l'amic que parla d'anar a Cap Roig com "anar a cremar a la foguera de les vanitats empordaneses i barcelonines d'importació". Ja dec estar socarrimada.
La Fura , que a finals de juliol va estrenar Orfeo ed Euridice al Festival de Peralada , recupera ara i aquí un altre muntatge diguem-ne operístic, tot i que no es tracta d'una òpera: la seva versió de Carmina Burana , la cantata de l'alemany Carl Orff. Estrenada a Sant Sebastià fa dos anys, aquesta producció simfònica ja va aterrar a l' Auditori de Barcelona el desembre del 2009.
Partint de poemes medievals, Carmina Burana es va concebre el 1937 com una obra amb dansa, coreografia, escenografia i disseny de llums, però amb el temps va esdevenir una cantata convencional: música i prou (que potser no cal res més, segons com). La idea de La Fura ha estat recuperar la intenció inicial de l'autor, fent-ne un "espectacle d'imatges escèniques, efectes especials i fragàncies primaverals" que s'anuncia com "una festa dels sentits".
En resum: no sé ben bé què veuré. Llegeixo un tuit d'una de les sopranos, Amparo Navarro : "Espero sortir-ne viva, perquè l'assaig general d'ahir va ser matador. Però em vaig divertir molt". Això és bo: si els intèrprets es diverteixen, tenim molt de guanyat.
Solistes dins l'aigua
L'escenari s'omple de gent. Molta gent. Patidora com sóc, em pregunto si aquest teatre estiuenc ja està preparat per aguantar tant pes. Cent cinquanta persones, hi pugen. Sentirem les veus del cor de l' Orfeó Pamplonès i del Cor Jove del Palau de la Música Catalana . El que no veurem és l'orquestra, amagada dins un cilindre de tul de deu metres de diàmetre on s'aniran projectant imatges: unes cascades d'aigua, una lluna, flors, peixos, cadenes, uns cavalls i un cor que batega, bum bum.
Els solistes canten submergits dins l'aigua (o és l'efecte que fa) i elevats per una grua a set metres d'altura ("penjats com un pollastre a l'ast", comentarà un espectador a la sortida). En plena crisi de la construcció, aquesta deu ser l'única grua que no es mor de fàstic.
Tot plegat dura poc més d'una hora. I sí que hi ha un parell d'esquitxades al públic, suposo que per satisfer les expectatives dels que han vingut amb impermeable. No us sé dir què m'ha semblat: dec tenir els sentits de vacances. "Hem triomfat com la coca-cola!", veig que escriu la soprano al Twitter.
