Un concert per treure's el barret i tot
Oficialment, l'estiu dura fins al 23 de setembre, però això és només oficialment. Cap a final d'agost apareixen les promocions de material escolar i tot té un aire d'última oportunitat que empeny els forasters a empassar paella compulsivament i els autòctons a fer baixar les penes amb mojitos. Un altre símptoma és que els festivals d'estiu s'acaben; avui toca clausurar Cap Roig i ho fan amb tot el luxe que ofereix una estrella com Tom Jones .
El dia anterior, amb el primer concert, ja ha captivat públic i premsa; tothom parla del Tigre de Gal·les i de l'espectacle impecable que ofereix. Faig els deures per al concert i busco informació sobre el cantant. Els vídeos que en veig a la xarxa m'inquieten una mica. D'una banda, perquè fa poc que hi ha hagut Raphael al mateix festival i tinc por que repeteixin l'experiència de fer un duo per cantar Delilah . De l'altra, perquè es veu que en la seva joventut era habitual que besés als llavis les agosarades que seien a primera fila, i crec que avui podria haver-hi atacs de cor. Hi ha una senyora que agita un mocador com si fos un sostenidor, però no s'acaba d'atrevir a llançar-lo. Moltes li diuen guapo en diferents idiomes i quan una agosarada crida " Tom, we love you! " ell respon amb un " I love you too " lent i profund que fa pensar que és d'aquells homes que podrien fer que la llista de la compra sonés a insinuació sensual.
La primera part del concert és prou tranquil·la, Jones presenta cançons de Praise & Blame , el seu disc nou. Algú demana que toqui ja Sex bomb i l'artista s'ho pren amb humor; "Tot arribarà", diu. A Jones no li deu molestar ser esclau d'èxits antics, perquè durant el concert explica anècdotes variades que animen els fans a rememorar temps passats: quan va coincidir amb Elvis a Las Vegas, quan Jerry Lee Lewis va preveure que les versions que en feia serien un èxit... Canta Sex bomb i els pocs que s'aixequen a ballar són increpats per la seguretat, que els fa tornar a seure. Quan canta Delilah no apareix Raphael i en fan una versió gairebé flamenca, amb una guitarra acústica i una altra d'espanyola, que dóna un aire fresc a la cançó.
Els moviments del Tigre
Com si fos un corredor de fons, sembla que el Tigre reserva forces per al final, i als bisos balla i tot. El públic, ara sí, s'alça. Les coristes, a l'esquerra del públic, i els vents, a la dreta, fan unes coreografies un pèl forçades que semblen paròdies dels cors dels anys seixanta. Per sort, la indumentària és més moderna. Quan, després de les cançons més esperades, que podrien ser You can leave your hat on o It's not unsual , la gent pica de peus sobre la tarima, l'arquitecte tècnic que m'acompanya pateix per la ressonància mecànica i, per un moment, ja veiem els titulars de l'endemà: "Tom Jones ensorra Cap Roig". Afortunadament, tot va bé. A la sortida, una senyora li comenta a la seva acompanyant que "molt millor que el Julio , ni punt de comparació". I jo penso en una amiga que va patir aquell concert però que no ha pogut venir avui i somric. Sí, ha estat un bon espectacle. Si en dugués, em trauria el barret.
