Ferran Sáez Mateu: “Hi ha alguna cosa que la nostra societat materialista no ha pogut omplir”

Per començar, ajunta Miquel Àngel, Bach i Pasolini.

L’Evangeli segons sant Mateu de Pasolini, o la Passió segons sant Mateu de Bach, la Pietat de Miquel Àngel, etc. són obres d’art culturalment molt prestigioses de què pot gaudir estèticament una persona creient, atea, agnòstica, musulmana, budista... Gosaria dir que les obres més prestigioses de la cultura occidental provenen de la tradició cristiana, sense que això vulgui dir que són cristianes. Pasolini, per exemple, no era creient.

Cita Emil Cioran quan va dir que “sense Bach, Déu seria un personatge de tercera categoria”.

És la típica boutade d’aquest filòsof, que això li agradava molt. Però què vol dir? Que la transformació de referents espirituals en obres d’art importants, com la música de Bach, no és una cosa que estigui desvinculada de l’espiritualitat. Cioran hi va fer una aproximació irònica, però n’hi ha que, sentint Bach, han experimentat algun impacte interior o fins i tot han recuperat o han trobat una fe de la qual potser no eren conscients, perquè Bach et toca emocions que tu ni tan sols sabies que hi eren.

¿Encara toquen emocions avui, o aquestes obres només en són un antic recordatori?

Mira, sense la tecnologia de finals de l’Edat Mitjana no s’haurien construït les catedrals gòtiques. Sense aquella altíssima tecnologia no s’hauria pogut fer el Gòtic. L’afany d’elevar-se cap al cel va empènyer la tècnica, i com millor era la tècnica, més es mirava cap al cel. Per tant, art i esperit anaven engalzats, no es poden separar en el sentit que un és purament l’espiritualitat i l’altre és purament l’arquitectura. Un no es dedica a fer el Duomo de Milà perquè no té res més a fer, sinó que això ha de respondre a alguna cosa profunda.

El poder, potser? ¿Demostrar que la ciutat és més rica que les veïnes?

Això també, perquè des dels dòlmens la gent ha intentat mostrar poder demostrant que allà les coses es fan bé i saben posar una pedra sobre l’altra.

Ara aquestes catedrals estan més buides de fidels i més plenes de turistes. Què vol dir això?

Sí, això és així, si volem anar aquesta tarda a la Sagrada Família segurament no podrem. Això es pot llegir de dues maneres, amb més o menys catastrofisme (“l’espiritualitat cristiana s’ha exhaurit”) o bé posant l’accent en el fet que estan plenes, i qui s’oblidi d’aquest detallet, que no és un detall sinó una cosa molt important, s’equivoca.

I quina cosa és aquesta?

Que hi ha una cosa que la nostra societat materialista (no ho dic en un sentit despectiu) no ha pogut omplir satisfactòriament. Algú en dirà religió, algú altre espiritualitat. No goso posar-li nom, però constato que la racionalitat il·lustrada que s’imposa a partir del segle XVIII com a paradigma hegemònic a l’hora de veure el món no ha estat capaç d’omplir el buit. Aquest tipus de sentiments espirituals no han trobat ubicació en la cultura occidental. El turista que va al Camp Nou al matí i a la Sagrada Família a la tarda queda bocabadat a tots dos llocs, però per raons diferents.

Quina seria la raó de la Sagrada Família?

Molt probablement a la Sagrada Família el turista queda impressionat per una mena d’enyorança d’un sentit de transcendència.

Què li suggereix aquesta creixent elevació de la Sagrada Família al mig de l’Eixample de Barcelona?

És difícil de definir, em desperta una sensació d’agradable anacronisme. La majoria de les catedrals es van aixecar fa molts segles i van trigar molts i molts anys a acabar-se. Que això estigui passant ara em sembla molt estimulant, molt. Impressiona en la mesura que no és només una catedral, també és una afirmació que determinats referents estètics avantguardistes o determinats valors tecnològics moderns no són incompatibles amb determinades formes d’espiritualitat que podríem considerar arcaiques.

Quin ha de ser avui el lloc dels referents religiosos a l’espai públic?

Fa un parell de generacions la resposta era molt senzilla. Les societats eren molt poc heterogènies culturalment. Ara no, perquè la nostra societat, i t’asseguro que no afegiré “per desgràcia”, simplement s’ha tornat més heterogènia, amb totes les coses bones que té això. I en aquest sentit, la ubicació o reubicació de determinats referents culturals requereix una sensibilitat exquisida, encara que de vegades també ens passem a l’hora de frenar. Que ens faci vergonya posar un pessebre a la plaça Sant Jaume i hi fem no se sap ben bé què no ho adjectivo però em sembla estrany. Si s’hi posessin referents de tota la vida no crec que s’ofengués ningú. De la mateixa manera que a mi no m’ofendria veure una determinada manifestació cultural budista, o musulmana, sinó que m’agradaria veure’n més. I en aquest sentit no acabo d’entendre bé a què ve aquesta mena de joc estrany del gat i la rata. Home, sí que ho entenc, però no ho acabo d’entendre.

Potser a Catalunya i a Espanya l’herència de la persecució religiosa durant la Guerra Civil i el posterior matrimoni entre el franquisme i l’Església catòlica provoquen soroll en l’acceptació de referents religiosos a l’espai públic.

I d’això no en podem fer abstracció perquè forma part del passat. Una manifestació d’ocupació político-religiosa de l’espai públic va ser el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona el 1952. Va ser una manifestació religiosa, però sobretot, no ens mamem el dit, era una operació molt reeixida per part del franquisme de tenir una presència internacional que d’una altra manera no podia tenir, perquè estava fora de tot. I aquestes amistats perilloses s’han d’anar recordant de tant en tant per entendre coses que passen ara.

Quan parla del cos de l’esperit, diu que a vegades es materialitza amb paraules. I reflexiona sobre les paràboles de Jesús.

És molt interessant. Jesús va fer miracles com ressuscitar morts o curar la lepra, però allò no va provocar conversions massives automàtiques. Segons els Evangelis, moltes persones van convertir-se perquè el van escoltar, i el que van escoltar no era una cosa qualsevol sinó una forma molt sofisticada de comunicació que és la paràbola. Que no és ben bé ni un argument ni una història inventada, però que interpel·la. Tu sents aquella narració i dius “He de dir alguna cosa, he de fer alguna cosa”. No és una història normal i corrent, és un recurs sofisticat des del punt de vista comunicatiu que convida a entendre com va començar la culturització del cristianisme des de la mateixa prèdica de Jesús de Natzaret.

Vostè afirma que la Declaració Universal de Drets Humans hauria de ser una Declaració Universal de Drets Pretesament Universals.

Sí, són valors aspiracionalment universals. No són universals del tot, encara, perquè és un document que van escriure els guanyadors de la Segona Guerra Mundial. I els guanyadors de la Segona Guerra Mundial eren blancs, cristians i occidentals. Les coses tal com són. Aspiraven a ser universals però responien a valors cristians. Què hi farem. Si una persona musulmana diu que els drets humans no entronquen amb la seva tradició, li donaré la raó perquè és així. Ara, això no vol dir que aquells valors no puguin ser assumits per una altra cultura. De la mateixa manera que determinats valors molt importants en la cultura àrabo-musulmana, com per exemple l’hospitalitat, els hem acabat assumint. És millor ser hospitalari amb les persones que no ser-ho, i nosaltres ho hem acabat assumint. Pensa que en català dels que s’allotgen en una casa se’n diu hostes, que en llatí vol dir enemics. Perquè parla dels hostes, dels militars que s’allotjaven a les cases. Imagina’t d’on venim nosaltres.

¿Creu que la contemplació de l’obra d’arrel cristiana començarà a estar interferida pel soroll dels abusos sexuals que hem conegut de l’Església en els últims temps?

Sens dubte. I a més a més és bo que sigui així. Hi ha coses que han passat que són molt perverses però que s’han de saber i dir que han passat. I les persones que han estat víctimes mereixen un respecte exquisit. Això pot suposar un allunyament d’una certa Església, i jo crec que està justificat. Però això no hauria de significar un allunyament de l’Evangeli. L’Evangeli és una altra cosa.

Aquesta setmana vostè va venir a l’ARA, amb dos subscriptors, i va estar seguint la declaració d’Enric Millo al Tribunal Suprem

La paraula animar connecta amb desànim i tot plegat porta a la paraula ànima. Animar és el que fa Déu al Gènesi, que és transformar una cosa que estava inerta en una cosa que es mou. Ho infon a través de l’alè, que es diu spiritus en llatí. Perdre l’ànima o desanimar-se vol dir perdre l’objectiu inicial. Crec que els catalans hem viscut l’ànim i estem vivint aquest desànim. I per tant Enric Millo tenia raó: el president Puigdemont animava la gent a votar. Hi havia una inquietud que no tenia una canalització, i aquell dia la tenia, que era participar en un referèndum. A què estava animant, a què intentava donar cos? No pas a matar o a robar, que mereixeria un escarment. Per a mi votar no és res de dolent. I em preocupa molt que per a alguna gent ho pugui ser. Em preocupa molt.