Fernando Aramburu: "Molts cops m’he preguntat per què no vaig entrar a ETA"
Aramburu fa arrencar la novel·la 'Patria' el 20 d'octubre del 2011, el dia que ETA anuncia que deixa les armes i, a partir d’aquí, els salts al passat encaixen com un puzle: la història de dues famílies trencades per 30 anys de violència, dolor, odis i indiferències
El donostiarra Fernando Aramburu va néixer el 1959, el mateix any de la creació d’ETA. Admet aquest escriptor de tracte afable i parla serena que ha viscut de lluny el que s’ha anomenat conflicte basc, ja que porta mitja vida a la ciutat alemanya de Stuttgart, on va marxar per estar al costat de la seva dona. Fa set anys va deixar la seva plaça de lector d’espanyol per a estrangers i va passar a ser un escriptor a temps complet. Durant tres anys ha madurat Patria (Tusquets), el tercer llibre que dedica al terrorisme de la seva terra, una novel·la de més de 600 pàgines.
No s’hi posa per poc, vostè.
És llarga perquè té nou personatges principals, als quals calia presentar bé. El primer que vaig tenir clar, però, és l’escena final, fins al punt que la novel·la és només un prefaci. Només diré que és la resposta de per què les dues mares fan el que fan.
Hauria pogut titular-lo Mares.
Però amb Ama [ mare en euskera] només designaria les dues mares i en canvi Patria és com un firmament que cobreix tots els personatges; no n’hi ha cap que estigui exempt de la pàtria, com a paisatge, idea, mite, sacralització d’un espai. Tots respiren el mateix aire.
La pàtria és la llavor del mal?
Per a alguns, la pàtria és la gran excusa per practicar la violència sense remordiments ni culpa, fins i tot considerant que fan un bé. Per a d’altres, pot ser la condemna pel fet de no posicionar-se en la direcció del deliri i són perseguits, silenciats o fins i tot eliminats físicament.
Com es fa ficció d’una realitat tan crua?
He abordat una realitat des de la ficció, la primera matèria és la complexitat dels sentiments i expresso com s’han viscut tres dècades. El lector percep com es va viure durant el temps en què s’exercia la violència al País Basc i hi troba una paleta variada de comportaments.
Com és aquesta paleta?
Hi ha hagut una gamma. Els que no han sentit compassió i no han sabut o volgut incorporar el dolor aliè i no han reconegut la humanitat de la víctima. Hi ha hagut còmplices que han aplaudit o reclamat l’assassinat.
Vostè com va viure aquells anys?
Visc a Alemanya des dels 25 anys i he contrarestat la distància geogràfica amb una proximitat emocional. No he pogut ser indiferent al fet que a la meva terra natal uns ciutadans agredissin uns altres. He abordat la violència a partir del debat personal que es correspon amb la indignació.
Ara és més fàcil escriure d’ETA?
Parlar de pau em sembla excessiu perquè no s’ha construït la convivència, però per fer-ho cal saber què ha passat i explicar-ho.
Qui farà el relat d’aquells anys?
No n’hi pot haver només un, cal contraposar relats veraços. Sobre ETA ens calen més versions i perspectives. El moment és més propici per mirar d’entendre què, per què i com va passar, però encara s’ha d’escriure molt sobre ETA i cada gènere haurà d’abordar-ho a la seva manera, amb dades, testimonis...
Què aporta la ficció?
Els escriptors som responsables de l’ànima humana, de la dimensió interior molt complexa que, exposada en històries, permet saber més o menys com es va viure allò. El lector de la meva novel·la es podrà posar en el lloc dels personatges i preguntar-se què hauria fet si li haguessin matat un pare. El factor emocional és molt important en la ficció per explicar sentiments.
Li va costar ser la veu d’un etarra?
No em poso a la pell de ningú i no he intervingut per dir aquest és bo o dolent. A l’agressor l’he construït com a la resta, donant-li volum humà: va ser nen, bon jugador d’handbol, li agradava menjar bé, era verge fins que va arribar a la presó i va ingressar a ETA. Té una densitat humana, si no, no ens qüestionaria els prejudicis i no el veuríem humà.
Mai es va sentir temptat per ETA?
No, i m’he preguntat molts cops per què el noi amb qui jugava i ens enteníem bé va entrar a la banda i jo no.
Té resposta a les preguntes?
En tinc de diferents i crec que són fiables. Em vaig criar en una ciutat, on disposes de més relacions humanes i en cas de discrepàncies trobes més refugi que en un poble. Era una ciutat oberta al món. La segona raó és el substrat cristià d’amor i respecte pels altres, compatible amb la meva descreença. La tercera raó, i d’aquesta no en tinc cap dubte, és la cultura, els llibres, que obren una finestra a noves formes de vida, susciten el gust pel viatge, possibiliten aprendre idiomes, proporcionen una visió de l’ésser humà complexa i múltiple. De jove ja m’apartava del nacionalisme.
És antinacionalista?
Sé que pot ser sa. Però des del punt de vista cultural hi tinc reserves. Una cosa és l’amor al que és propi, al foment de la memòria col·lectiva, el paisatge, però no em convenç l’exacerbació del col·lectiu perquè imposa un filtre. El nacionalisme basc és etnicista i et fa passar un examen.
A Euskadi cal demanar perdó?
Sí, però no en el sentit d’un polític professional. És un gest humà i personal que s’hauria de fer en la intimitat si la víctima l’accepta.