Societat12/09/2020

“El primer dia, fent cua pel menjar, et mors de vergonya”

Quedar-se sense res i recórrer, per primera vegada, a la beneficència

C.m.
i C.m.

BarcelonaLa Gemma mai hauria imaginat que li faltaria una de les coses que més li agraden: el menjar. Era cuinera d’un restaurant de Barcelona a mitja jornada, i a les tardes es dedicava a netejar cases de gent gran. Viu amb la seva filla de 22 anys -actualment a l’atur- i amb un net de 4 anys. Pràcticament, mantenia la família amb el seu sou. Amb l’arribada del covid-19, el local on treballava va tancar i els ancians ja no volien que anés a netejar casa seva per por al virus. De la nit al dia es va trobar sense feina i sense ingressos. “Arriba un moment que s’acaben els diners. I què fas?”, explica. Una de les solucions va ser trucar a Càritas i demanar menjar. “Vaig plorar davant de les noies de Càritas el primer dia”. “La meva filla es negava a anar-hi. Jo feia sis mesos que havia patit un càncer d’úter i no podia carregar pes. Com ho faig? Finalment, em va acompanyar un veí que em va ajudar a transportar-ho tot”. Tot i no tenir diners per menjar, a la Gemma en cap moment se li van acabar les ganes de cuinar per als altres: part del menjar que recollia el donava a un dels ancians a qui netejava la casa. “És una senyora gran que està sola, la seva filla té càncer i no podia sortir al carrer. Em tocava a mi, encara que fos poc, donar-li part del menjar que em donaven”. Ja fa uns mesos que la Gemma no ha d’anar a buscar aliments. Finalment, va cobrar l’ERTO i el restaurant ha tornat a obrir. Ara ja no treballa mitja jornada, sinó jornada completa i, “tot i haver patit molt, sembla que el pitjor ja ha passat”.

Qui també treballava a l’hostaleria és la Laura (nom fictici). Ella, que viu amb la filla i els dos nets, va patir també una situació complicada, però no tan extrema. Té 68 anys i mantenia amb el seu sou tota la família. Amb això podien viure, sense excessos, pagar el pis i el menjar amb alguna ajuda. L’esclat de la pandèmia, però, va ser el cop definitiu. La van posar en un ERTO que encara no ha cobrat i tots els ingressos que mantenien quatre persones han desaparegut. “La pandèmia ens ha obligat a demanar ajuda”, explicava aquesta setmana a la cua del supermercat DISA del carrer Urgell de Barcelona, un punt d’entrega d’aliments de Càritas. Espera el seu torn amb un carret de la compra, acompanyada de la seva filla i el seu net gran. És el segon cop que ve. Ja no pot pagar el pis: “No sé quant temps més podrem aguantar”. Fins d’aquí un mes no podran tornar al supermercat. Surten carregats amb pasta, arròs, queviures i una sorpresa: una bossa de llaminadures que el fill gran s’emporta amb un somriure d’orella a orella.

Cargando
No hay anuncios

Aquest mes de setembre el Jony farà 45 anys. Ja en fa cinc que s’ha establert a Barcelona. Va néixer a Veneçuela i, després de recórrer mig Europa, va decidir arrelar-se a Catalunya. Per sort, va aconseguir els papers i una bona feina de recepcionista en un hotel de la cadena Ibis a Barcelona. Parla de manera fluïda el castellà i l’anglès. És solter i viu sol. La pandèmia, però, ho va trastocar tot. No li van renovar el contracte a l’hotel i es va quedar sol i sense diners. “No veig una sortida a tot això”. Cada dijous el Jony va al menjador social Emmaús, una situació totalment nova per a ell: “El primer dia et mors de vergonya”. Estant a l’atur, no es podia permetre pagar el seu pis i durant el confinament ha arribat a fer tres mudances. “Ha sigut un infern, ara, per sort, he llogat una habitació al barri de l’Eixample i crec que hi podré estar bastant temps”. El seu objectiu és clar: “Tornar a trobar feina i que tot quedi en un malson”.