Feministes dels 70: alliberant la sexualitat segrestada

Barcelona“¿Por qué escribo este cuaderno? Porque poseo en este momento una información que creo que todas las mujeres tenemos derecho a manejar. [...] Porque pienso que lo primero que nos han impedido conocer es nuestro propio cuerpo. [...] Porque el control de nuestro cuerpo y nuestra vida debe recuperarse de manos de la cultura machista”. Són paraules de la periodista i activista feminista Leonor Taboada escrites a Cuaderno feminista: Introducción al self-help el 1978. A les pàgines d’aquest quadern il·lustrat, Taboada parla de tot allò que el nacionalcatolicisme i 40 anys de franquisme havien silenciat -avortament, menstruació, menopausa, mètodes anticonceptius o autoexploració del propi cos- i hi defensa que la sexualitat de les dones ha estat segrestada: “Nos contaron que todas somos frígidas si no tenemos orgasmos vaginales [...], nos convencieron de que el sexo es una necesidad en el hombre i una piadosa obligación en la mujer”. El seu discurs contrasta, en efecte, amb els consells sobre sexualitat que es difonien des de la Sección Femenina: “Si tu marido sugiere la unión, accede humildemente: su satisfacción es más importante que la de una mujer. [...] Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente”.

El quadern de Taboada és prova del moment històric revulsiu que viu el país -en plena Transició-, a remolc d’una lluita per la llibertat sexual que ja s’ha produït a nivell internacional, amb referents com Kate Millett i la seva Política sexual als EUA - publicat el 1970 - o el Manifest de les 343 a França el 1971, en què 343 dones confessaven haver avortat i s’exposaven a ser processades.

“El Maig del 68 va tenir una gran influència sobre el moviment feminista. Les dones vam començar a parlar de la nostra sexualitat -recorda l’advocada Magda Oranich- i després, el 75, amb la mort de Franco, ens volíem menjar el món”. “Volíem llibertat en tots els aspectes: sexual, política. Ho volíem tot”, recorda la periodista Carmen Alcalde, que el 1976 va fundar la revista Vindicación Feminista,en què un grapat d’autores parlaven -entre altres temes- de divorci, adulteri i avortament, “les grans reivindicacions d’aquella època”.

Descobrir què era un orgasme

L’eclosió d’aquesta onada reivindicativa va quedar segellada a Catalunya amb les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades al paranimf de la UB entre el 27 i el 30 de maig del 1976 i que van congregar més de 4.000 dones. “Les pintures que decoren el paranimf, com d’una altra època, contrastaven profundament amb tot el que s’hi va dir aquells dies”, recorda la sociòloga Marina Subirats. En aquelles jornades, hi participà precisament Taboada, amb una ponència sobre sexualitat. “Portava aparells per mirar-te la vagina. Moltes de les dones que eren allà no sabien ni què era un orgasme, ni que la dona també pot sentir plaer”, explica Oranich. Tant ella com Subirats coincideixen que aquella experiència va ser determinant: “Moltes hi vam anar més que res per curiositat, però al final allò va tenir tanta força que vam sortir disposades a tot”.

La importància de l’alliberament sexual femení va quedar reflectida al punt 10 del redactat final de les conclusions de les jornades en aquests termes: “Dret a la lliure disposició del propi cos i per tal d’aconseguir-ho: a) educació sexual, b) anticonceptius per a homes i dones a càrrec de la Seguretat Social, c) legalització de l’avortament, d) supressió de la llei de perillositat i rehabilitació social, que persegueix conductes com l’homosexualitat i la prostitució”.

A les conclusions també es demanava la supressió del delicte d’adulteri, una de les lluites més notòries del feminisme d’aquells anys. Uns mesos després de les jornades, sota el lema Jo també soc adúltera, milers de dones es van manifestar pels carrers de Barcelona en defensa de María Ángeles Muñoz, a qui el seu marit havia abandonat sis anys enrere i llavors acusava d’adulteri. L’empenta de les mobilitzacions arreu de l’Estat va aconseguir que el 26 de maig del 1978 s’eliminessin del Codi Penal els articles referents a aquest qüestió.

La lluita d’avui, amb ulls d’ahir

“Tot el que vam aconseguir ho vam fer a pesar d’un gran rebuig, del menyspreu i les burles de molts sectors de la societat. Va ser una lluita molt dura”, recorda Carmen Alcalde. Hi coincideix Magda Oranich: “Avui ser feminista és un orgull i un honor, però llavors et prenien per boja”. Marina Subirats explica que la sexualitat va ser tema de disputa entre feministes de diferents generacions en aquella època en què tot es redibuixava: “Les que érem joves estàvem a favor de la llibertat sexual i les que eren grans, això, ho van trobar horrorós. Érem generacions diferents, amb problemes diferents. Vaig pensar: quan siguis gran, recorda-te’n, perquè segurament el que diguin les joves també t’escandalitzarà. Aquesta reflexió sempre m’ha acompanyat”. Per a Carmen Alcalde, la lluita d’ahir i la d’avui és la mateixa i considera que encara queda molta feina per fer, tot i que reconeix la constància del moviment: “Hem tingut una educació sexual pèssima. La reacció de les dones és molt valenta: a poc a poc, anem trencant amb les tradicions imposades”.