La revolució del plaer

Barcelona-Et masturbes sovint?

-Sí, sempre que em ve de gust.

-Si la teva parella sexual fa res al llit que no t’agrada, l’hi dius?

-Sento que quan condueixo l’altra persona al meu propi plaer m’estic respectant, així que sí.

-¿Les teves relacions sexuals acaben quan ell ha arribat a l’orgasme?

-No… De fet, sovint passa que ell acaba i jo necessito seguir. I seguim.

Si a molts els sorprenen aquestes respostes és perquè el model de sexualitat que hem après encara està carregat de tabús, pressions i culpes, especialment per a les dones. És el famós model que perpetuen les lògiques masclistes del porno mainstream i que prioritza el plaer de l’home. Però alguna cosa està canviant. La noia que respon aquestes preguntes es diu Carla Linares: vint-i-molts, Instagram hiperactiu (a èpoques), serrell arrissat, barcelonina d’adopció. Com ella, cada vegada són més les dones que rebutgen el model de sexualitat patriarcal. “S’estan trencant patrons: cada cop ens sentim més legitimades per explorar el nostre plaer, per parlar-ne, per compartir-lo i, sobretot, per reivindicar-lo”.

Algunes parlen d’una revolució sexual (després de la de la dècada dels 60, que va desafiar la concepció moral del sexe), d’altres d’una època de visibilitat de l’alliberament sexual. Però, més enllà del Satisfyer (el succionador de clítoris que va exhaurir existències per Nadal), quins canvis s’estan produint?, per què s’estan fent visibles ara?, i com canviaran les nostres vides?

La coordinadora de la Unitat d’Igualtat de la Universitat Oberta de Catalunya, Maria Olivella, considera que els inicis d’aquest despertar sexual a l’estat espanyol s’expliquen perquè és ara, després de fer feina durant dècades, que estan “quallant” les aportacions de diversos moviments socials que durant molt de temps han actuat des dels marges. “La joventut d’ara és fruit de dècades de converses, debats, tensions que durant molt de temps no van tenir un altaveu majoritari i que després van permeabilitzar a les seves famílies, l’escola… No és el mateix ser fill de la nostra àvia, que segurament no va tenir accés als anticonceptius, que ser fill d’una dona que sí que hi ha tingut accés”, diu Olivella, antropòloga de formació.

L’acadèmica subratlla la tasca de quatre d’aquests moviments socials. En primer lloc, el de planificació familiar, que van impulsar feministes en els últims anys de la dictadura franquista i que va posar sobre la taula temes com l’avortament, l’educació sexual, els mètodes anticonceptius i la violència obstètrica. També el moviment LGTBI, que va ser el primer que va visibilitzar els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgènere i intersexuals. El moviment queer, que visibilitza la diversitat sexual i de gènere més enllà de les opcions binàries home-dona, masculí-femení, heterosexual-homosexual. I, finalment, el moviment decolonial, que ha agafat força en l’última dècada a Espanya i que recorda que no hi ha definicions universals d’alliberament i que serà diferent en funció de la regió on hagis nascut. De fet, és també des d’aquesta herència que cada vegada més persones no només s’estan obrint a viure la sexualitat d’una manera més oberta, sinó que directament estan qüestionant els patrons de gènere, és a dir, la necessitat d’identificar-se com a homes o com a dones.

Amb tot, la viralització d’aquests discursos -que Olivella insisteix en situar encara en un “sector concret” de la societat- no s’entendria sense l’impuls de les xarxes socials. El seu poder “democratitzador” està sent “un element clau perquè aquests moviments emetin els seus discursos al mateix nivell que els oficials i, per tant, arribin a molta més gent”.

Milions de seguidores

Prova d’aquesta ona expansiva són els nombrosos perfils de xarxes socials i blogs que promouen aquesta visió de la sexualitat i que acumulen milions de seguidores (majoritàriament són dones). Al darrere d’aquests comptes hi ha activistes feministes, sexòlogues, psicòlogues, il·lustradores que llancen missatges divulgatius i sovint amb tocs d’humor. A la pràctica, totes elles estan suplint la manca d’educació sexual a les aules, que tan necessària és alhora per reforçar el dic contra les violències masclistes.

Una d’elles és l’experta en fisiosexologia Marta Torrón, que diu que l’alliberament s’està produint perquè “s’han deixat de normalitzar aspectes com el dolor a la vagina, la dificultat d’arribar a l’orgasme, la dificultat de lubricar i la libido; aspectes que abans es vivien en silenci i que ara es viuen amb més informació i menys vergonya”.

En paral·lel també han proliferat sèries i sobretot llibres sobre el tema, com Sex¡ Oh! Mi revolución sexual, signat per Lyona; El placer, de María Hesse; La vagina, cosa fina, de Nina Brochmann i Ellen Støkken Dahl, o Follem?, de Bel Olid. Però aquest alliberament també ha arribat al teatre. Ambientada en una classe de twerking [ball de moviments pèlvics] participativa, Así bailan las putas convidava els espectadors a moure el cul per prendre consciència de la mirada patriarcal amb què entenem el món i també la sexualitat. “Ballar, com follar, és una manera de fer política si ho faig conscient que estic movent zones prohibides, que m’han fet cobrir, i que ara m’estic donant el permís d’explorar i moure”, explica Ana Chinchilla, la professora de twerk que compartia escenari amb la periodista Júlia Bertran. Per a la colombiana, de nou, tot plegat també té una conseqüència directa en el fre de les violències masclistes: “Si estic empoderada i conec el meu cos, seré més capaç de marcar els límits o almenys si em passa ho explicaré perquè la societat ho sàpiga”.

Seguretats i certeses

Més enllà de la bombolla dels likes, el que passa a les xarxes té una connexió directa amb la vida quotidiana de les persones. Si tu veus que als altres els passa el mateix que a tu, ho normalitzes i et dones permís per explorar-ho. Per exemple, la por a comunicar que alguna cosa no ens està donant plaer, els dubtes sobre certes pràctiques sexuals o les inseguretats amb el propi cos, començant per la vagina.

Aquests, de fet, són alguns dels temes que més apareixen a les trobades @Sexspeaches que Carla Linares va començar a organitzar per parlar de sexualitat amb les seves amistats. Uns dies abans havia pujat una story amb el text “Hauríem de parlar més de sexe” i va rebre una allau de respostes. “Amb els Sexspeaches he confirmat que la sexualitat de les dones és molt complexa i que no ens han explicat com compartir-la amb naturalitat ni com autoexplorar-nos”, assegura Linares. I insisteix que si hi ha noies de 20 anys de determinats sectors de la societat que viuen una sexualitat “més plena” que ella quan tenia la mateixa edat “és per Instagram”.

Eva López està a punt d’arribar a aquesta edat i la teoria, com avançava Linares, la té clara. Sap que el porno transmet un coneixement “erroni”, que una noia amb una sexualitat activa no és “una porca” i que a elles se les educa en la sexualitat des del “risc” a les malalties de transmissió sexual i als embarassos, deixant de banda “el plaer”. És gràcies a Instagram que ho sap, sí, però també als youtubers que segueix i la mobilització del moviment feminista.

Ara bé, al llit les coses canvien: “Reconec que encara no soc capaç de dir-li a la meva parella «No m’acaba d’agradar tal cosa». De fet, puc comptar amb els dits d’una mà els orgasmes que he tingut des que vaig perdre la virginitat, als 17 anys”, diu López, que és conscient que el camí que ha iniciat cap a una sexualitat “plena” passa per treballar aspectes com aquest i “acceptar que el que els homes veuen al porno no t’agrada”.

L’objectiu d’aquest procés d’alliberament sexual és, doncs, viure una sexualitat “més plena”. Però què vol dir això? Diu Linares que, per a ella, “és quan integres el plaer en tu mateixa sense repressions ni culpa, llavors et sents bé, més sencera, trepitges més fort, gaudeixes més de la vida, et dignifiques, bàsicament perquè hi tens dret”. El seu discurs ressona en les paraules de sexòlogues com la mallorquina Aina Lliteres i la italiana Monica Branni, que asseguren que una sexualitat “plena” té en compte la comunicació dins i fora del llit, la cura cap a l’altre i, sobretot, la cerca del plaer propi i mutu. Per això, recorda Lliteras, el clítoris és la imatge més visible d’aquesta revolució. Branni, de l’equip de divulgació sexual de la botiga online de joguines eròtiques Platanomelón, hi afegeix un nou element: les pràctiques més enllà del coit i la penetració.

Reflexions com aquestes són les que li arriben a aquesta sexòloga, que cada cop es troba amb més dones que li demanen eines per gaudir més de les seves relacions. Lliteres també s’hi troba: les preguntes de moltes de les seves pacients han passat de partir de dificultats i dubtes sobre el sexe a orientar-se cap al desig de viure’l d’una manera més diversa. “Ara demanen noves maneres d’augmentar el plaer i conèixer més el seu propi cos”, explica, i posa el cas de les relacions obertes o el BDSM (sexualitat extrema no convencional).

Amb tot, en el camí cap a una relació més “sana” amb el sexe, Branni adverteix que cal deixar de veure’l com un aspecte “funcional” de les nostres vides. “L’orgasme no és l’objectiu, es pot gaudir amb moltes sensacions i experimentacions sense pensar que ens hem de saciar: el centre ha de ser el plaer”, remarca. Es tracta, alerten algunes veus, d’evitar un model de sexualitat massa “deshumanitzat”: “Estem oblidant que la vulnerabilitat i la fragilitat són humanes, també en la intimitat”, diu Miguel Vagalume. Aquest expert en sexologia no convencional avisa del perill de reproduir el vincle que tenim amb Amazon o Uber, “una cosa satisfactòria, previsible i fàcil de resoldre si hi volem posar fi amb un clic”.

Totes les dones entrevistades coincideixen que la fita d’aquesta sacsejada és “una existència més feliç” per a tothom. L’antropòloga Maria Olivella recorda que, després d’anys de lluita, l’objectiu ara és posar èmfasi en “el terreny de les emocions”. Hi ha feina per fer fins a aconseguir que aquests aprenentatges arribin a dones de totes les generacions i, esclar, als homes.