“Feia servir el cilici per eliminar el meu desig sexual cap als homes”

BarcelonaQuan tenia 14 anys, el Joan Marcoli va confessar al sacerdot de la seva escola, a Saragossa, que es masturbava amb pornografia gai. El missatge del sacerdot davant la seva confessió va ser clar: veure porno era dolent, però que fos gai era pitjor. “Si normalment em feia resar tres avemaries, aquell dia me’n va fer resar deu”, recorda. Allà, diu el Joan Marco, va començar a sentir-se culpable de la seva atracció cap als homes, un camí que l’esquerdaria per dins i el portaria a recórrer a les anomenades teràpies de conversió, impartides per persones sense titulació psiquiàtrica que capten les seves víctimes amb la promesa d’ajudar-les a deixar enrere el seu dolor amb una dolça conversió a l’heterosexualitat.

Com el Joan Marco, que ara té 26 anys, solen ser persones que provenen d’un entorn extremadament religiós. “La meva família sempre ha estat vinculada a l’Opus Dei i jo en vaig ser numerari fins als 19 anys, quan ho vaig deixar per recomanació del psiquiatra de l’organització, que em tractava per depressió”, recorda. Tot i desvincular-se de l’Opus Dei, va seguir creient que ser gai era pecat, encara que no va deixar d’explorar la seva sexualitat, carregada, això sí, d’una gran culpa. “El que al principi era porno va passar a ser sexe anònim, saunes, quartos foscos, cruising Eren poques vegades, després de les quals em sentia molt culpable”, relata.

Per això, quan un amic li va parlar de les teràpies de conversió, va veure la llum al final del túnel. El terapeuta en qüestió era Jokin de Irala, professor de la Universitat de Navarra -on el Joan Marco estudiava un màster-, doctor en medicina i autor d’afirmacions tan polèmiques com aquesta: “L’activitat sexual de tipus homosexual comporta problemes de salut per la utilització dels òrgans sexuals sense tenir en compte el seu disseny natural”. Després d’una primera trobada amb ell, el Joan Marco va començar la teràpia. “Havia d’escriure uns diaris de bitàcola i eliminar qualsevol pensament o desig sexual cap als homes”, recorda. “Em recomanaven dutxes d’aigua freda, que m’esforcés a erotitzar-me amb porno heterosexual o que busqués nòvia. Aquest últim punt era molt important”, relata. “Vaig començar a ser creatiu en les maneres de distreure’m del meu desig. Dels meus temps a l’Opus encara guardava el cilici [aparell amb punxes per infligir dolor], i el feia servir per tallar el desig sexual. Me’l posava si tenia ganes de veure pornografia, per exemple. Em vaig arribar a posar un tallafocs infantil a l’ordinador per no entrar en pàgines de contingut sexual, i quan anava al Corte Inglés evitava la secció de calçotets, no fos cas que veiés algun home despullat”, recorda, i afegeix: “Al capdavall tampoc en vaig sortir tan malparat. A amics meus els van arribar a oferir teràpies d’electroxoc”.

Teràpia amb un assessor del PP

Un cop acabat el màster, el Joan Marco havia d’anar a estudiar a Madrid i, per no deixar la teràpia, allà l’havia de tractar el psicòleg Aquilino Polaino, que li faria sessions per un preu d’entre 90 i 120 euros. Polaino tampoc és un desconegut, ja que va ser l’assessor del PP en l’època que la llei del matrimoni homosexual es tramitava al Congrés. Entre les seves declaracions hi ha la polèmica afirmació que l’homosexualitat “és un trastorn que es pot reparar”.

El Joan Marco, però, mai va arribar a fer teràpia amb ell. “Abans vaig tocar fons”. “Estava molt deprimit, i davant meu només veia dues opcions. Una, deixar-me endur per la sexualitat, amb la qual cosa la meva vida es reduiria a quartos foscos, agafaria el VIH i seria un paria social. O l’altra, neutralitzar-ho, tapar-ho eternament, trobar una bona dona, casar-m’hi i tenir-hi fills. I, quan tingués 45 anys, explotar i enviar a la merda la vida de la dona i dels fills. El meu escenari era dolent o pitjor. No creia que pogués tenir una vida com a homosexual sana i feliç”, afirma. Això el va dur a plantejar-se una tercera sortida: el suïcidi.

Als 19 anys ja havia intentat suïcidar-se empassant-se tot un pot de pastilles antidepressives. Per canviar d’aires, va decidir anar a viure a Barcelona. “Va ser la meva salvació. Per casualitat, vaig anar a compartir pis amb una noia bisexual, que em va trencar tots els esquemes durant llargues converses a les quatre de la matinada”, recorda. Des d’aleshores, diu, és feliç -i se’l veu feliç-, tot que segueix batallant amb les ombres del seu passat: “El que fan les teràpies de conversió és destruir-te. Aquestes persones haurien de ser a la presó”.