"Per favor, doctor, no ens deixi soles"
El clam de les dones congoleses perquè torni el doctor Denis Mukwege s'aixeca com una sola veu a Bukavu, al sud del llac Kivu: "Estem disposades a lliurar les nostres collites, tots els plàtans, totes les pinyes, totes les cols, per recollir els diners necessaris i poder comprar el bitllet d'avió del doctor. I serem nosaltres, les dones, les que farem torns de vigilància, dia i nit, davant de casa seva, de manera que se senti protegit. Per favor, només volem que torni!", recullen les veus de les dones les ràdios locals i les agències de premsa.
De la República Democràtica del Congo, de la regió situada a l'est del país, entre les fronteres d'Uganda, Ruanda i Burundi, només ens n'arriben notícies de guerra. Notícies sobre l'explotació massiva, il·lícita, dels recursos minerals, però molt poques notícies sobre el combat d'una població silenciosa que lluita per sobreviure i preservar la dignitat enmig d'un escenari dominat pels diferents grups militars i els interessos sobre els recursos que hi tenen els països veïns i els seus clients, les grans potències estrangeres.
La història del doctor Denis Mukwege, que a finals del mes passat va haver de fugir del país després de ser atacat a casa seva, a Bukavu, és una d'aquestes històries de resistència. Fill d'un pastor pentecostal, tercer d'una família de nou germans, el doctor Mukwege era metge a l'hospital de la ciutat rural de Lamera quan va començar la primera guerra del Congo, aleshores Zaire, l'any 1996. L'octubre d'aquell any tots els malalts i l'equip sanitari de l'hospital van ser massacrats dins les mateixes instal·lacions, però el doctor, que aquell dia havia viatjat a Bukavu, va poder salvar la vida. Abans que comencés la guerra, Mukwege ja s'havia especialitzat en ginecologia, una disciplina que va estudiar a la ciutat francesa d'Angers. Fins aleshores, el principal problema que tenien les dones quan parien eren les infeccions i la mortalitat per culpa de la falta d'assistència adequada. També, com passa en altres països pobres, la fam, la malnutrició i els casaments precoços fan que moltes dones no estiguin ben desenvolupades, amb una pelvis massa estreta, i a l'hora de parir, si els nadons estan mal col·locats no poden sortir. Com que no hi ha prou mitjans per practicar una cesària, els infants moren i, quan moren, provoquen una infecció que, molt sovint, mata també les mares.
El doctor Mukwege va aprendre a l'Addis Ababa Fistula Hospital, que dirigeix la doctora Catherine Hamlin, la tècnica que ella i el seu marit, ja mort, van desenvolupar fa anys per reconstruir la vagina.
Violacions sistemàtiques
La guerra, però, va afegir a aquest problema derivat de la pobresa una nova tragèdia que es va convertir en epidèmia al Congo, especialment a partir de l'any 1997: les dones de l'est del país havien començat a ser violades sistemàticament pels soldats de tots els exèrcits que controlen la regió. I moltes de les pacients que arribaven a l'hospital de Bukavu, on aleshores treballava el doctor Mukwege, presentaven greus ferides, ja que a la violació s'hi sumaven molt sovint ferides de bala i la destrossa de la vagina per la introducció salvatge de tota mena d'objectes.
Des d'aleshores fins avui, és a dir, durant setze anys, es calcula que més de 500.000 dones han estat violades. La violació, la destrucció de la dona, s'ha convertit, doncs, en una arma de guerra, una metàstasi que s'ha anat estenent gradualment a tota la societat. "És com una epidèmia, una malaltia que ha estat inculcada per la guerra a la cultura masculina del país", explica el doctor Mukwege en el llibre de la periodista belga Colette Braeckman L'home que repara les dones .
"La situació més desesperant -explica el doctor a Braeckman- és quan una dona a qui he operat torna al cap d'un temps a l'hospital amb les mateixes ferides. Fa poc vaig reconstruir els genitals d'una dona a qui havien ferit amb un tret de pistola. Se li va facilitar un microcrèdit per tal que pogués reprendre les seves activitats. I heus aquí que dues setmanes després va tornar amb la seva filla. Aquesta vegada, totes dues havien estat violades en plena ciutat".
"Cosir, cosir i cosir, a vegades dues vegades, tres vegades la mateixa persona, no s'acaba mai", es queixa el doctor en nom de les dones del Congo a tot arreu on se'l vol escoltar. Convidat a parlar-ne a la Casa Blanca, a l'ONU i a les principals capitals europees. Nomenat diverses vegades pel premi Nobel de la pau, i premiat amb les més prestigioses condecoracions, el doctor es queixa del fet que, finalment, els que podrien acabar amb la tragèdia de les dones del Congo són sords als seus reclams sobre el que hi ha darrere d'aquestes violacions.
Al fet que van començar amb la guerra, una guerra que els mateixos països que reben amb amabilitat i admiració el doctor i li ofereixen premis són incapaços d'aturar, enganxats com estan als propis interessos comercials i econòmics.
Atacat pel fet de parlar alt i clar
Per tot això -perquè una cosa és fer de metge i l'altra parlar de les causes que provoquen el dolor i la mort de les seves malaltes- el doctor va ser atacat a casa seva a finals d'octubre i, després de salvar la vida miraculosament, va haver de fugir del país.
Mentre la guerra es revifa a Goma i la diplomàcia juga al gat i a la rata sobre els assumptes militars i els negocis, però no és mulla sobre la greu situació humanitària i la violència crònica que impossibilita una vida digna i en pau de la població, les dones de Bukavu demanen al doctor Denis Mukwege que torni. Per favor, que no les deixi soles.