Fàtima Amiri, l'afganesa que no pot estudiar pels talibans a l'Afganistan i per la burocràcia a Espanya

BarcelonaRecorda que va acabar amb tota la roba i els cabells ensangonats, i que va haver de saltar per sobre dels cossos sense vida de les seves amigues que van quedar tirats a terra després que un terrorista suïcida s'immolés a l'aula. Era el 30 de setembre del 2022. Aleshores ella només tenia disset anys. A l'atemptat va perdre l'ull i l'oïda esquerres, i més de cinquanta companyes de classe, que van morir. Malgrat això, Fàtima Amiri no es va fer famosa per això, sinó perquè una setmana després de l'atac contra el seu centre educatiu a Kabul es va presentar malferida a l'examen de la selectivitat i va aconseguir una de les notes més altes. “No podia perdre aquesta oportunitat”, afirma. Els mitjans de comunicació internacionals van parlar de la seva proesa i fins i tot la BBC la va incloure a la llista de les 100 dones més inspiradores i influents del 2022.

Amb tot, Fàtima no va arribar a estudiar mai a la universitat a Kabul. Poc després, a principis del 2023, els talibans van expulsar totes les dones de les universitats, així que els seus esforços no van servir de res. Diverses personalitats i gent anònima, commoguts pel seu cas, van recaptar diners perquè pogués rebre tractament a Turquia amb l'objectiu que recuperés l'oïda –que ja no va recuperar mai–, que li arreglessin la mandíbula que també li va quedar malmesa per sempre, i que li posessin un ull de vidre a la cavitat buida.

La Fàtima va viatjar a Ankara acompanyada del seu pare, un home d'edat avançada i malalt del cor, perquè d’una altra manera els talibans no la deixaven sortir del país. A Turquia va tornar a fer la selectivitat, va tornar a aprovar, i va començar a estudiar enginyeria informàtica, però al cap d'un mes va haver d'abandonar la universitat perquè les autoritats turques van amenaçar de deportar el seu pare. A finals del 2023, pare i filla van arribar a Espanya, que va ser un dels pocs països que els va oferir protecció internacional. Actualment viuen a Salamanca. “Vull estudiar enginyeria informàtica, però aquí també em posen traves. No hi ha talibans, però tampoc puc estudiar”, lamenta la noia, que acaba de fer vint anys. Si a l'Afganistan l'hi van impedir els talibans, aquí el problema és la burocràcia.

El títol oficial de batxillerat de la Fàtima diu que va finalitzar els estudis el 2021, l'any que els talibans van tornar al poder i van expulsar totes les alumnes de secundària dels instituts. En realitat, però, ella va aconseguir graduar-se un any després, el setembre del 2022, poc abans de resultar greument ferida i que fes la selectivitat a Kabul. El fet que el seu títol oficial indiqui que va acabar el 2021 (i no pas el 2022) l'obliga també a haver de fer la selectivitat a Espanya. Per tercera vegada. "Soc humana, no pas un robot", deplora.

L'únic país on les dones no poden estudiar

L’Afganistan és l'únic país del món on les dones tenen prohibit estudiar educació secundària i superior. Tampoc no poden treballar en feines qualificades, ni viatjar soles. La seva situació és tremenda, coincideixen tots els organismes internacionals. Però, què s'està fent aquí per ajudar-les?

El 2022, el ministeri espanyol d'Universitats va concedir 2,6 milions d'euros en subvencions a les universitats públiques per atendre les necessitats dels estudiants i el professorat procedents d'Ucraïna. En canvi, mai no ha plantejat una cosa semblant per a les estudiants afganeses. Tampoc no hi ha res previst al ministeri d'Igualtat, ni al de Migracions, ni als departaments de Recerca i Universitats, o d'Igualtat i Feminismes, en el cas de Catalunya, segons ha comprovat l'ARA.

"No tenim dades sobre els programes específics que cada universitat pugui desenvolupar en l'àmbit de la cooperació internacional i la solidaritat", s'ha escudat per la seva banda la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE), que al seu dia, quan els talibans van tornar al poder el 2021, es va pronunciar a favor d'oferir "protecció i assistència als acadèmics i estudiants de l’Afganistan".

Des de llavors, la Universitat de València és l'única de tot l'estat que ha convocat un programa de beques específic per a dones afganeses. Ho va fer per primera vegada el curs 2022-2023 i va rebre un total de 67 sol·licituds, de les quals 49 eren de dones que seguien a l'Afganistan i aspiraven, d’aquesta manera, a continuar els seus estudis. La universitat, però, només va concedir quatre beques perquè no disposava de més recursos. El curs 2023-2024 va fer una segona convocatòria i va tornar a becar les quatre mateixes beneficiàries, segons detalla la seva vicerectora de Sostenibilitat, Cooperació i Vida Saludable, Pilar Serra.

Altres universitats també han becat estudiants afganeses, però sempre han estat casos molt puntuals. Potser el més nombrós és el de la Universitat Carles III, de Madrid, que aquest curs va becar divuit dones refugiades, de les quals sis eren afganeses. Totes, però, estudiants de màster. És a dir, en cap cas són noies que estiguessin a les portes de la universitat o que ja haguessin començat la carrera i no poguessin continuar per la prohibició dels talibans.

"Tenim problemes per facilitar-los l'accés, perquè lògicament aquestes persones refugiades no fugen del seu país amb una carpeta amb documents compulsats sota el braç", declara Ana López, vicerectora de Serveis Socials, Campus Saludable, Igualtat i Cooperació de la Universitat de Sevilla, l'única que fins ara s'ha interessat pel cas de Fàtima Amiri i que està movent cel i terra perquè pugui estudiar, però que també està topant amb la terrible burocràcia.

Alternatives a l'Afganistan

¿Si no se'ls facilita els estudis aquí, almenys s'està fent alguna cosa perquè les dones puguin estudiar a l'Afganistan? L'ONG catalana Ponts per la Pau hi té escoles clandestines on estudien moltes d’aquestes joves que han estat expulsades del sistema educatiu pels talibans, però el seu problema és poder enviar diners a l’Afganistan perquè actualment no és possible fer-hi transferències bancàries a causa del bloqueig financer imposat per la comunitat internacional contra aquest règim. L'única manera de transferir-hi diners és mitjançant Western Union, MoneyGram o el sistema conegut amb el nom de hawala. "Alguns donants són flexibles, com ara el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, el Fons Mallorquí de Cooperació o el menorquí, i accepten aquests mètodes de transferència", afirma la fundadora i presidenta de l'associació, Nadia Ghulam. Altres, en canvi, no volen ni sentir-ne a parlar.

L'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament ha destinat 1,6 milions d'euros a ajudes a l'Afganistan des que els talibans van tornar al poder, però tots els diners han estat per a assistència humanitària i canalitzats a través del Programa Mundial d'Aliments de l'ONU. Aquest any, per primer cop, finançarà un projecte de Ponts per la Pau destinat a la formació de noies i dones.

Per la seva banda, el ministeri d'Afers Estrangers també ha fet un important esforç econòmic a l'Afganistan des del 2021, amb una aportació total de 43,3 milions d'euros, que també ha enviat a través de les agències de les Nacions Unides que hi treballen amb el beneplàcit dels talibans i que, lògicament, no poden invertir en la formació de les dones si volen continuar operant al país. Així mateix, Espanya ha organitzat dues trobades d’activistes afganeses per fer sentir la seva veu.

"Necessitem accions"

“Més enllà de paraules, necessitem accions”, afirma Fàtima Amiri, que lamenta que es parli molt de les dones de l’Afganistan, però no es faci res perquè puguin estudiar, com ara la concessió de beques o la realització de cursos online gratuïts per a les noies expulsades del sistema educatiu. Això mateix pensa María López de la Usada, vicepresidenta de Netwomening, una xarxa de voluntàries que ajuden refugiades afganeses a Espanya: “Cal arremangar-se i, en aquest sentit, la societat civil va molt per endavant de les administracions”.

La Fàtima no es cansa de picar portes per poder estudiar enginyeria informàtica: ha estat al Parlament de Catalunya, s'ha entrevistat amb polítics, amb el director de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, amb ONGs... Tothom coincideix que la seva història trenca el cor i que la seva resiliència és admirable. Però, de moment, ningú ha mogut un sol dit perquè, per fi, pugui estudiar a la universitat.