Famílies més velles, més petites i més diverses

BarcelonaEn la història de la humanitat el germà del mig havia sigut sempre la norma i ara és "l’excepció", explica l’antropòloga Judit Besora. És a dir, hem passat d’una societat de famílies nombroses a una societat de famílies petites. “Les famílies abans eren molt grans, hi havia molts germans, molts cosins. La gent tenia molts fills perquè calia garantir la supervivència davant una mortalitat molt més elevada que ara. Avui aquest escenari ha canviat i cada cop tenim menys fills. Alhora, com que s’ha allargat l’esperança de vida, els avis i els besavis viuen molt més, així que hem passat de tenir famílies amples a famílies llargues i estretes”, expressa Joana Pujadas, professora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) especialista en història moderna i contemporània.

Però per què ha canviat aquest escenari? Si mirem les xifres demogràfiques a Catalunya veiem que, amb relació a les generacions anteriors, augmenten els fills únics i disminueix la tendència a tenir segons, però sobretot tercers fills o més. L’any 2021, una quarta part de les dones de 45 a 49 anys (el 25,7%) només havien tingut un fill, mentre que en les dones majors de 65 anys el percentatge és del 15,9%, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat).

Les dones d’ara tenen menys fills que les seves mares o àvies. Actualment, hi ha més dones de 45 a 54 anys sense fills que dones amb tres fills o més. En canvi, en les generacions anteriors és a l’inrevés. L'any passat la meitat dels nens que van néixer a Catalunya –54.217 nadons, la xifra més baixa dels últims trenta anys– van ser primers fills, un 35,6% van ser segons fills, un 9,7% tercers i un 3% quarts.

Tot i això, des del punt de vista demogràfic encara no es pot afirmar que estiguem en una societat de fills únics, sentencia Mariona Lozano, doctora en sociologia i investigadora del Centre d’Estudis Demogràfics (CED). “No ho podem dir amb certesa perquè, si mirem les dades de les dones de més de cinquanta anys –que és quan s’acaba l’etapa fèrtil–, això encara no està passant. Hem d’esperar uns anys per veure si es confirma la tendència”, afegeix l’experta. La moda fa molts anys que està en dos fills, però com indicava el director del CED, Albert Esteve, en un article en aquest diari, "no és el mateix dos fills amb poca gent que no en té cap, que dos amb molta gent que no té fills".

El que està passant és que creixen les famílies sense fills. Si mirem la distribució de les llars catalanes, gairebé un 33% són llars de famílies sense fills i només un 6,9% són llars de famílies nombroses. “Estem en un escenari childless en augment”, constata Lozano. Els motius? L'emancipació tardana, la precarietat laboral, les dificultats d'accés a l'habitatge o la falta de conciliació. Tot porta a endarrerir la maternitat fins a edats en què la fertilitat comença a caure i la vida fèrtil de la dona és limitada en el temps. Actualment, a Catalunya l’edat mitjana de tenir el primer fill és a 31,6 anys, mentre que la mitjana de la Unió Europa és als 29,7, segons l’Idescat.

“La gent de trenta anys pateix molta inestabilitat laboral, sobretot les dones, i això és un fre a l’hora de tenir fills”, constata Lozano. “També hem de pensar que estem a la cua d’Europa en despesa en política familiar i, pel que fa a l’àmbit de l’empresa, n’hi ha poques que ofereixin recursos i suport com horaris flexibles o escoles bressol al lloc de treball perquè el teixit productiu català està molt basat en les pimes i no tenen recursos per oferir tot això”, resumeix Lozano.

El cost de criar

La falta de mitjans econòmics és la principal causa per la qual, segons una enquesta del CIS, els espanyols no tenen fills o en tenen menys dels que desitjarien. Tenir fills és car. El cost de la criança a Catalunya ha arribat a una mitjana mensual de 938 euros per infant el 2024, un 15% més que el 2022, segons l'últim informe de Save the Children. Catalunya és la comunitat més cara de tot l'Estat, on la mitjana és de 758 euros mensuals.

“Els joves sí que volen tenir fills, però les parelles no tenen les circumstàncies que creuen necessàries per fer-ho i això és greu perquè a partir dels 35 anys la fertilitat cau en picat. Hi ha gent que en el moment que decideix tenir fills ja són massa grans i molts es troben amb problemes d’infertilitat”. A Catalunya neixen 1,1 fills per dona, mentre que a l'Estat la mitjana puja a l'1,16.

Algunes parelles es queden amb un sol fill perquè no tenen temps –s'hi posen massa tard– ni recursos per a un segon. Ja no diguem un tercer. Hi ha, doncs, una bretxa de fecunditat entre el nombre de fills que les famílies voldrien tenir i els que finalment tenen. I aquest endarreriment comporta que una de cada quatre dones nascudes a la segona meitat de la dècada dels anys setanta no serà mare quan arribi als cinquanta anys. Però és que, a més, en la franja de les dones de 30 a 34 anys és on més ha disminuït la fecunditat, més de la meitat no han tingut fills. Per a Lozano això apunta a un dèficit de benestar col·lectiu greu: “Hi ha tota una generació que veu frustrats els seus objectius reproductius”.

Diversitat familiar

Un altre dels grans canvis que hem viscut en els últims anys és l’aparició de nous models de famílies, però en realitat això té unes arrels històriques profundes. “La diversitat familiar no és un invent dels últims cinquanta anys: és cert que en aquest període de temps s’han viscut grans canvis socials, però hi ha moltes coses que tenen els fonaments en el passat”, explica Joana Pujadas. Aquesta especialista creu que el que normalment anomenem “nous models de família” fent referència a la diversitat actual –famílies monoparentals, enllaçades, LGTBIQ+, amb fills adoptats, sense fills…– en realitat “no són tan nous”. El que sí que ha canviat ha estat l’empara legal que reben. Els avenços legislatius com l’aprovació del divorci i del matrimoni entre persones del mateix sexe ha permès visibilitzar aquestes famílies que, en alguns casos, abans ja existien, però sense paraigua legal. 

L’antropòloga i investigadora del grup AFIN de la UAB, Bruna Alvárez, apunta també que la despenalització dels anticonceptius i la legalització de l’avortament van ser canvis fonamentals que van permetre a les dones decidir sobre el seu cos i el seu projecte reproductiu. “Abans la decisió reproductiva estava vinculada a la responsabilitat masculina. El gran canvi és que ara tenir fills es tria, és part d’un projecte vital, mentre abans els fills venien, no es podia pensar no tenir-los”, apunta.

Maternitat en solitari

Bruna Álvarez també destaca l’augment actual de dones que decideixen ser mares en solitari. “Aquest projecte familiar implica una xarxa que sobrepassa l’organització en parella, ja que requereixen el suport dels avis per criar”, diu Álvarez, que observa que una de les raons per les quals hi ha dones que opten per la maternitat en solitari és per la manca de corresponsabilitat dels homes en la criança. “Les dones busquen parelles igualitàries i això costa, fins que no troben la persona amb qui volen tenir fills molt sovint passen dels 35”, constata Mariona Lozano.

També s’ha diversificat la forma com es tenen fills. “Abans havien de ser biològics i si no ho eren es feia veure que sí, com passava en les adopcions irregulars”, apunta Álvarez. Amb l’adopció internacional això va canviar perquè les “diferències fenotípiques no es poden dissimular”, afegeix. També la reproducció assistida ha permès crear nous models de família. Álvarez destaca que ara hi ha més possibilitats de canviar de parella i d’establir models de família diferent en funció del moment vital, però apunta que hi ha una fórmula que encara no està regulada, el cas de les persones que volen constituir-se com a trielles. “Ara hi ha altres maneres de voler formalitzar els llaços afectius i relacionals”, sosté.

La també professora de la UAB es pregunta com serà el concepte de família de les noves generacions. “És molt interessant com els joves comencen a limitar els horaris laborals perquè tenen clar que volen treballar per viure i no viure per treballar. Com impactarà això en l’àmbit reproductiu? Tindrà impacte en els temps de cura?”, es pregunta Bruna Álvarez.

Siguin com siguin, les famílies segueixen sent un pal de paller de la nostra societat. Per Joana Pujadas, són “un puntal” sobretot en les societats del sud d’Europa “perquè la família arriba allà on l’estat del benestar no ho aconsegueix”.