Frank Furstenberg: "Els homes seran vistos com un problema a finals de segle, o abans"

BarcelonaFrank Furstenberg (Baltimore, 1940) és professor emèrit de sociologia a la Universitat de Pennsilvània. Fa més de 60 anys que investiga els canvis socials i les relacions intergeneracionals. Considerat un dels grans sociòlegs de la família, s'està uns dies a Barcelona convidat pel Centre d'Estudis Demogràfics.

Per què les dones tenen menys fills on hi ha progrés econòmic?

— Un dels factors és que els fills sovint són un obstacle per a una carrera professional exitosa.

Només això?

— Bé, també té a veure amb el patriarcat i com canvien les relacions entre homes i dones quan hi ha fills. Els homes han tingut més control dels recursos des que tenim història registrada. No sabem gairebé res sobre els rols de gènere durant la prehistòria, però pel que sabem la majoria de societats han sigut patriarcals des de fa mil·lennis. Això ha canviat en els últims 60 anys més del que havia canviat en 10 segles. 

Per què? 

— Sobretot per la transició d’un sistema basat en l’agricultura cap a un sistema basat en la indústria i postindustrial. En algun moment del segle passat es comença a parlar de la família simètrica. Hi empeny el feminisme de finals del segle XIX i el de la segona onada dels anys 60 i 70. Però les disputes encara estan en joc. Les dones poden votar i s’han replantejat els rols de gènere, sí. Però encara s’està disputant políticament. I aquest tipus d’agitació del canvi el veurem continuar durant el segle XXI. I jo diria que no és reversible en les societats tecnològicament avançades. És una revolució profunda que crec que continuarà fins que hi hagi un poder realment igual entre homes i dones. 

Però si quan hi ha progrés econòmic les dones tenen menys fills i diu que això és irreversible, com ho farem?

— La solució és la igualtat real. I fer créixer les institucions que facin possible per a les persones treballar i tenir una vida domèstica al mateix temps. Els països europeus que tenen més sistemes de suport tenen les taxes de natalitat més altes, ara mateix.

És un problema econòmic.

— Sí, perquè el creixement de població ha estat clau per tenir creixement econòmic. I el fet que s'aturi afecta l’ordre mundial. Generarà un problema important, però podria ser una oportunitat per construir una societat millor, que tingui més gestors i millors recursos. El poder econòmic de les dones ha anat creixent gradualment i continuarà creixent. Una de les tendències que pot tenir més impacte és que les dones van superant els homes en educació. Penso que a finals d’aquest segle, potser fins i tot abans, veurem que els homes seran vistos com un problema en certs aspectes, i això no ha passat mai. Però podria passar perquè aniran per darrere de les dones en educació i èxit professional. 

¿És diferent el món oriental que l’occidental?

— Els països asiàtics estan especialment atrapats en un sistema patriarcal. I al Japó, Corea del Sud o Taiwan les dones estan practicant directament una vaga de família. Estan dient: “Nosaltres no participarem en això. No volem participar-hi”. I estan escollint la feina per sobre dels fills. 

¿És diferent en aquest aspecte el món oriental de l'occidental?

— El tipus de règim religiós de l’est fa més difícil la reconsideració dels rols de gènere que hi ha hagut a Occident. Aquí hi ha hagut un canvi molt important, que és la convivència de parelles sense estar casades. Això implica comportar-se d’una manera absolutament diferent de com s’hauria fet fa 50 anys. El matrimoni regulava el sexe prematrimonial i la regulació de la sexualitat és la regulació de la família. De manera que no només hem de tenir en compte com han canviat els rols de gènere, sinó també com ha canviat la sexualitat. A la majoria de societats occidentals el sexe no es reserva al matrimoni. Abans també hi havia gent que tenia sexe abans de casar-se, però ara això està acceptat, és legítim. I és un canvi significatiu. I quan mirem cap a Àsia, ens hem de fixar també en això. Si volem entendre com està canviant la família i què està passant amb els fills, hem de mirar també què està passant amb la sexualitat en aquella regió. 

Però què és la família?

— Solia començar els meus cursos amb aquesta mateixa pregunta. Tenim les vies tradicionals que defineixen la família a través de la sang, el matrimoni o l’adopció, és a dir, connexions que són biològiques, legals o adoptives. Però això ja no serveix. Viure en parella sense estar casats pot ser exactament el mateix que el matrimoni. I fins i tot en els casos que la parella decideix casar-se hi ha una diferència substancial. Hem passat del “fins que la mort ens separi” al “fins que siguem feliços o fins que no estiguem satisfets amb aquesta relació”. És difícil definir la família. Però jo diria que és quan sents una espècie de sentiment difús de pertinença. El que queda clar és que la legalitat o la sang ja no són imprescindibles. 

¿I això no genera caos o inseguretat?

— La família es manté en la meva opinió com la institució central que sempre ha estat. Potser no té el mateix abast i altres institucions han agafat algunes de les seves funcions tradicionals, però és la institució més important de totes les que han existit. És allò a què la gent recorre quan no queda cap altra xarxa de seguretat. 

Com serà la família en 50 anys?

— Si m’haguessis fet la mateixa pregunta el 1970, m’hauria equivocat en la resposta. Cap investigador científic ho sap. Però del que estic segur és que si pogués viure 50 anys més, em sorprendria el que veuria.