Anar a viure al poble amb menys habitants de Catalunya
Una família explica per què s’ha instal·lat a Gisclareny, que només té 26 habitants
GisclarenyEl nucli del poble el formen cinc únics immobles: l’església, la rectoria, l’Ajuntament i dues cases particulars. Tots amb parets de pedra que confereixen al conjunt una aparença de poble de postal. També hi ha un cementiri minúscul i una font de la qual no deixa de rajar aigua. Per recórrer-ho tot plegat es triguen dos minuts a peu. No hi ha escola, ni dispensari mèdic, ni per descomptat cap botiga. La cobertura de telèfon falla en algunes zones i el camió de les escombraries només passa una vegada cada dues setmanes. És Gisclareny, al Berguedà, el poble amb menys habitants de Catalunya. Hi ha empadronades 26 persones, però durant l’any n’hi viuen menys, una quinzena. Amb tot, allà és on l’Óscar Pérez Gutiérrez i la Gemma Baños Dieste es van traslladar a viure a l’abril amb el seu fill Kai, d’un any. Ells no ho van fer pel coronavirus, sinó per convicció, asseguren.
El poble és, sens dubte, un lloc idíl·lic. Està situat al Parc Natural del Cadí-Moixeró, al peu del Pedraforca, i les vistes són impressionants. Gairebé no té habitants, però el seu terme municipal és immens: s’estén al llarg de 37 quilòmetres quadrats. Això significa a la pràctica que cal anar en cotxe arreu o fer unes bones caminades. Per exemple, des de l’Ajuntament fins a la nova casa de l’Óscar i de la Gemma es tarda uns quinze minuts en cotxe, o més ben dit en totterreny, perquè el camí de terra -i ara amb gel-és impracticable per a un turisme convencional.
Una casa aquí, una altra allà. Així estan els habitatges al poble, disseminats. Si creuar-se amb algú és difícil pels pocs habitants que hi ha, les distàncies ho fan gairebé impossible. L’Óscar i la Gemma admeten que es passen els dies sense veure ningú, o veient només membres de la seva pròpia família, perquè els pares i el germà de la Gemma també viuen a Gisclareny. De fet, la casa on la parella s’ha instal·lat és propietat del pare de la Gemma: la va comprar com a segona residència fa 28 anys i la va anar arreglant a poc a poc. És un antic molí de farina a tocar d’un riu. El so relaxant de l’aigua s’hi sent de fons.
“No volíem que el nostre fill es criés a la ciutat”, argumenta la Gemma mentre bressola l’infant adormit als seus braços. Per això, explica, ella, una música terapeuta de 38 anys amb feina a dues escoles de música, i ell, un dissenyador gràfic de 47 anys que treballava en una impremta digital, van fer un cop de cap i van deixar Vacarisses, al Vallès Occidental, on vivien fins aleshores. Vacarisses també és un poble, però comparativament no té res a veure amb Gisclareny. Almenys té 6.800 habitants. Però se’ls acabava el contracte de lloguer, així que la Gemma i l’Óscar tampoc hi podien continuar vivint encara que volguessin. Admeten que primer van buscar casa a la Costa Brava, però ¿qui pot pagar un lloguer amb preus pels núvols? Així que, finalment, es van instal·lar a Gisclareny. Els pares de la Gemma tenen una casa rural on l’Óscar podia treballar. El que no s’esperaven és que una pandèmia canviés de dalt a baix la vida al poble.
“Mengem del que plantem”
“Estem fent obres a la casa rural”, explica l’Óscar. Així ocupa ara les hores, i també cuidant els cavalls, les gallines, els ruscs d’abelles i l’hort. De fet, assegura, no para durant tot el dia. “Mengem del que plantem”, afegeix ella, que enumera tot el que han conreat: mongetes, calçots, patates, enciams, pebrots... “Amb el que ens gastàvem a Vacarisses en un mes, aquí en podem viure quatre o cinc”.
Del que no hi ha dubte, però, és que s’han hagut d’adaptar a la vida de poble. L’Óscar diu que s’ha convertit en un manetes: “No pots trucar a un electricista perquè vingui aquí, i si peta una canonada, també te l’has de arreglar tu mateix”. S’han acostumat a tenir un gran rebost i a relativitzar el temps. “Aquí et tires un dia per anar a comprar”, declara. Van al poble del costat, a Bagà, que només és a uns set quilòmetres, però el trajecte ja suposa mitja hora en cotxe per una carretera de revolts. Solen anar-hi un cop al mes o de vegades més sovint si s’angoixen d’estar a Gisclareny sense socialitzar-se amb ningú. La Gemma també diu que s’ha aficionat a comprar per internet, però igualment ha d’anar a Bagà: el missatger no arriba a Gisclareny.
“«¿I si li passa alguna cosa al nen?», em pregunten”, confessa l’Óscar. Contesta ell mateix: “¿I si no li passa res?” Assegura que ells prefereixen viure al dia, sense donar-hi massa voltes. El CAP més pròxim és al poble de Guardiola de Berguedà, a mitja hora en cotxe. I si es queden aïllats per la neu, el germà de la Gemma és l’encarregat de conduir la llevaneu que Gisclareny comparteix amb quatre pobles més. Per tant, és un tema que tampoc els fa perdre la son. “Quan el nen hagi d’anar a escola, ja veurem què fem”.
L’alcalde de Gisclareny, Joan Tor, explica que el poble va tenir escola dècades enrere. Era en el que són ara les dependències de l’Ajuntament, però va tancar a final dels anys seixanta. De fet, aclareix, Gisclareny mai va ser una gran població: el 1800 va arribar a tenir 600 habitants, però el 1979, quan ell va ser elegit alcalde per primera vegada, ja només n’hi havia una trentena. Amb tot, afirma: “No som el clàssic poble abandonat”. La població de Gisclareny es multiplica per tres o per quatre a l’estiu, i el passat no en va ser una excepció malgrat el coronavirus. Però des que el Govern va decretar el confinament municipal, el poble s’ha quedat sense visitants. Amb tot, l’Óscar i la Gemma confessen que, amb restriccions de moviment o sense, a Gisclareny se senten com si estiguessin “confinats” però, això sí, “voluntàriament” i “en un espai natural”.