La falta de papers dificulta la vacunació dels temporers al Segrià

LleidaLa vacunació dels treballadors agraris a Lleida immersos en la campanya de la fruita ja fa un mes que dura. La situació és radicalment oposada a la que es va viure l'estiu passat, quan els brots i la propagació dels contagis de covid-19 van obligar a confinar tot el territori a mitjans de juliol. Però la campanya d'immunització no està resultant fàcil ni està arribant a tothom igual. Els temporers que no tenen papers no estan inclosos en el pla de vacunació que Salut ha desplegat i que, en paraules de la regidora de Persones i Comunitats de l'Ajuntament de Lleida, Mariama Sall, "té com a prioritat els treballadors amb contracte".

D'aquests, n'hi ha 7.800 que ja han rebut la vacuna (se'ls administra la monodosi Janssen per accelerar la seva immunització) però, malgrat tot, són habituals les pors i els dubtes de si la punxada els permetrà continuar treballant. L'Amary, un treballador de la fruita, explica a l'ARA que, malgrat que el seu cap l'ha informat que el trucaran per saber si vol rebre la vacuna, encara no té clar què farà, perquè li agafa por quan pensa en els familiars i amics que depenen d'ell. “Molts voldríem no haver de vacunar-nos perquè la informació que ens arriba és dispersa i confusa”, lamenta.

La plataforma Fruita amb Justícia Social calcula que a Lleida arriben entre 30.000 i 40.000 temporers l’any. D’aquests, entre 20.000 i 30.000 venen amb la contractació feta en origen o amb el permís de treball; tanmateix, tampoc no és garantia de res. Els riscos que comporta la situació de pandèmia s'afegeixen a les situacions de precarietat que pateixen molts treballadors i que fa anys que s'arrosseguen. Tot i que la majoria troben, en el millor dels casos, familiars o compatriotes per compartir habitatge, molts no tenen lloc per dormir. És el cas de l’Ansumana, un immigrant en situació irregular que viu al carrer: “Sense papers no es pot treballar, però tampoc no et donen asil”, lamenta. Es calcula que actualment podrien arribar a haver-hi al Segrià un total de 2.000 temporers sense sostre.

Les xifres oficials sobre com avança la vacunació són inexistents en el cas del col·lectiu sense papers i les estimacions surten de les entitats socials. Segons la cap de comunicació de la regió sanitària de Lleida, Àrit Roig, Salut contacta amb aquestes entitats perquè els "facilitin el nombre de dosis necessàries, i després s’organitza la vacunació”. D’altra banda, especifica, “hi ha la detecció dels assentaments il·legals que s’efectua a través del Consell Comarcal del Segrià i de la Creu Roja”, que també s’encarrega de la sensibilització i cribatge. De moment, només s’han vacunat unes 560 persones repartides entre l’alberg Jericó, el menjador social de la Panera, la Fira de Lleida, l’Acadèmia Mariana, la mesquita de Lleida i l’Hostatgeria de Sagrada Família de Cervera, així com pisos d'inclusió social i assentaments il·legals. Tanmateix, encara no saben quan podran donar per finalitzat el procés perquè van fent a mesura que els arriben noves dades. La previsió per aquests dies és seguir amb la vacunació a Fira de Lleida i la campanya de la Fundació Arrels.

L'arribada massiva de temporers i dels que busquen una oportunitat, i la falta d'una planificació per acollir-los per part de les diverses administracions implicades, fa que s'hagin d'amuntegar en pisos sobreocupats o que dormin als carrers, mentre ajuntaments i sector no es posin d'acord sobre qui paga què. Segons explica Gemma Casal, de Fruita amb Justícia Social, “els pagesos estan obligats per llei a proporcionar allotjament als treballadors que viuen a més de 75 quilòmetres de distància del lloc de treball; en canvi, pisos que podrien anar destinats a lloguer social s’estan donant a temporers quan els hauria de posar la patronal”.

La gestió de la situació de les persones que arriben sense papers ni recursos a Lleida tensiona les administracions locals, que acaben resultant determinants malgrat que no tenen competències per expedir o aprovar permisos de treball (és l'Estat qui se'n encarrega). En canvi, són els ajuntaments els qui s'encarreguen del dia a dia, de l'accés als serveis socials i de garantir a aquestes persones el servei de primera acollida.

La realitat rere les xifres

L’Ansumana (1966, Gàmbia) és un immigrant a qui fa poc van denegar la sol·licitud d’autorització de residència de llarga durada. Després d’haver estat cinc anys amb un permís en regla, i mentre intenta solucionar aquest tràmit, dorm al carrer. Fa quatre mesos que casa seva són els porxos que hi ha a l’entrada de l’espai firal dels Camps Elisis. Habilitat com un lloc d'acollida, el dia de la posada en marxa del pavelló l’Ansumana va anar a sol·licitar-hi asil, però l'hi van denegar. A canvi, li van oferir un servei de dutxa i un espai per poder guardar-hi pertinences. “Quan vaig demanar allotjament van contestar-me que només era per als treballadors de la campanya", comenta.

L’Amary (1980, Senegal) és un immigrant que va arribar a Espanya amb pastera fa quinze anys. Poc després de tocar terra, el van deportar. Va haver d’esperar vint dies a tornar per falta de forces. “La primera vegada érem 112 persones en una barca una mica més gran que una Zodiac; el segon cop, 64. Ens arrisquem a morir al mar perquè necessitem tenir una vida millor”, explica. Té dos fills, una dona i set germanes al Senegal que actualment depenen del seu salari. Disposa de permís de residència i està treballant al camp amb el seu cap, Miquel Sales, a qui reconeix el mèrit d’haver-li tramitat els papers: “No és gens fàcil aconseguir que un empresari aposti per tu. Ell ho va fer i li estic molt agraït”. Avui ell és l'altra cara de la moneda, però ha hagut de passar un malson i esperar nou anys per regularitzar la seva situació.