Què ha fallat? Per què el coet a la Lluna haurà d'esperar?

BarcelonaEl primer intent ha resultat fallit. Artemis I, la missió espacial que ha d’avaluar tots els sistemes i innovacions de l'Space Launch System (SLS), la nau espacial que pretén orbitar la Lluna i tornar a la Terra en un termini de quatre a sis setmanes, de moment no ha reeixit. Les explicacions oficials que ha donat la NASA, l'agència espacial nord-americana, són “problemes tècnics impossibles de predir amb antelació”, tot i que presumiblement també hi podria haver algun error de disseny i fallada tecnològica que ara caldrà resoldre gairebé a contrarellotge. El segon intent s’ha fixat per al 2 de setembre. O es pot ajornar fins al dia 5, si fos necessari.

El dia ja no ha començat bé a l’estació espacial Kennedy, a Florida, quan els primers informes meteorològics apuntaven altes probabilitats de pluja i vent i una notable reducció de la visibilitat. Però el dia s'ha llevat clar i ha tornat l’optimisme. No obstant això, ja s’havia acumulat un primer retard sobre l’horari previst que feia pensar que a les 14.33, hora catalana, no seria possible que el coet s’enlairés. El fet d’haver predefinit una finestra temporal de dues hores feia pensar, però, que la missió tirava endavant.

Poca estona després s’han detectat dos problemes que l’equip de 91 enginyers que treballen en la missió no han estat capaços de resoldre. En primer lloc, fallaven les comunicacions amb el centre de control. Sorprenentment, els sistemes de comunicació i control no anaven a l’hora, cosa inaudita si es té en compte que la nau no és tripulada i que totes les operacions de vol es governen de terra estant. La segona dificultat, que finalment és la que ha obligat a cancel·lar la missió, s’ha detectat quan es completaven les operacions de càrrega de combustible, oxigen i hidrogen líquids. Cap a les 11.45 hores es donava per completada l'operació de càrrega, però el que semblava una petita fuita s’havia fet gran i no es podia contenir de cap manera. Les primeres anàlisis mostraven que s’havia format una capa de gel que alterava el funcionament normal del tanc. Una qüestió d’altra banda previsible si es té en compte que l’hidrogen líquid ha de viatjar a una temperatura de 253 graus negatius. La missió és de tanta envergadura econòmica i tecnològica que qualsevol entrebanc per petit que sembli és suficient per aturar-la.

La NASA, l’agència responsable de fer possible l’enlairament, ha informat puntualment de totes dues incidències i ho ha fet com acostumen a fer-ho els seus portaveus: sense cap estridència ni dramatisme. Tampoc no ha facilitat cap mena de detall que faciliti la comprensió de què hauria fallat: s'han esmentat de manera confusa incidències a "l'enginy número tres", que és el que correspon al tanc de combustible d'hidrogen líquid. Tampoc l’ESA, l’Agència Europea de l’Espai, ha donat cap més explicació que un lacònic “s’ha suspès” per un problema en el "sistema de purga del motor".

El cost de la missió

Al retrat de la suspensió encara s’hi podrien sumar més arguments, com l’enorme cost econòmic de la missió Artemis, que va molt més enllà de tornar a la Lluna, o el repte tecnològic i industrial que comporta i que explica per què hi ha tants socis implicats –des de la NASA i l’ESA fins a mitja dotzena d’agències espacials internacionals i també empreses–. L’objectiu d’Artemis és colonitzar la Lluna com a pas previ de l’arribada a Mart i, previsiblement, establir una xarxa d’estacions espacials habitades. La primera part està fixada en el calendari per abans de 2030 amb una missió, l’Artemis III, prevista per al 2025 i que serà tripulada. Segons les previsions, una dona trepitjaria per primera vegada el nostre satèl·lit. La segona arrenca entre 2030 i 2032. Enmig de totes dues hi ha previstes diferents missions de caràcter logístic.

Des del punt de vista econòmic, la inversió és multimilionària. Un informe publicat per l’Oficina de l’Inspector General de la NASA a començaments d’any quantifica en 95.000 milions de dòlars el total d’Artemis, que constaria de 9 missions. Les tres primeres serien “les barates” amb un cost d’uns 4.100 milions cada una. Traduït a l’actual missió, s’estima que 2.200 milions de dòlars són per al coet SLS, mentre que 1.300 milions corresponen a la nau Orion, proporcionada per l’ESA. La resta, almenys 600 milions, estan pressupostats per la infraestructura de llançament, en aquest cas a Florida.  

Pel que fa al repte tecnològic, el gran objectiu és establir una base permanent a la Lluna. Això significa construir una estructura autosostenible, és a dir, capaç de produir aliments, oxigen i aigua per ella mateixa. Existeixen projectes finançats per les grans agències espacials en diversos punts del món que treballen en aquesta àrea des de fa almenys dues dècades, alguns dels quals de procedència catalana. Per exemple, el projecte Melissa, liderat des de la Universitat Autònoma de Barcelona, que persegueix l’obtenció d’aliments i aigua a partir de la recirculació de residus orgànics i altres elements bàsics, o el que va comptar amb la participació de la Universitat Politècnica de Catalunya i que busca l’obtenció de formigó i altres elements de construcció sense aigua.

Amb tot plegat sembla obvi que la represa de la cursa espacial té molt a veure amb interessos estratègics i polítics. Descartada Rússia (si més no de moment) de la cursa, falta veure què pot fer la Xina per contrarestar el poder dels Estats Units i Europa. Els diners i la capacitat tecnològica hi són. I l’oportunitat política sembla que també.