Facu Díaz: “No podem començar a jutjar l’humor negre perquè no acabaríem”

Facu Díaz (Montevideo, 1993) és un jove precoç, en tots els sentits. Nascut a l’Uruguai, va aterrar a Blanes amb només vuit anys. Als 12 li demanava a la seva mare que el portés al local de les joventuts comunistes per afiliar-s’hi. Als 17 va llançar-se de gira per tot Espanya com a bateria en el grup d’un exguitarrista d’Extremoduro: un millennial dins d’una furgoneta de roquers dels 90. Només un any després descobria la bomba de rellotgeria que podia arribar a ser Twitter, que s’havia convertit en la seva joguina preferida, i era imputat per riure’s d’un periodista d’El Mundo. Des de llavors que la seva carrera d’humorista corrosiu i polèmic ha anat in crescendo fins a haver de declarar fa dos anys a l’Audiència Nacional per un esquetx a La Tuerka -el programa que Pablo Iglesias li va encomanar presentar el 2014- en què anunciava el desarmament del PP amb una estètica molt similar a la dels comunicats d’ETA.

Quantes vegades l’han investigat per un acudit?

Ja són tres cops. I tots tres arxivats. El primer va ser per penjar a Twitter una foto en què apuntava amb una pistola de joguina un periodista que sortia a la televisió i ell s’ho va prendre com una amenaça. Era el 2012. Tenia pocs seguidors llavors, però en vaig guanyar molts arran de la denúncia. Després, el 2015, va arribar la de l’Audiència. I l’any passat una denúncia d’un regidor del PP de Palafolls per tuitejar una conya sobre cremar esglésies. Els jutges estan farts d’aquests temes.

¿La justícia està fent de mur de contenció en moltes causes?

De moment sí. Em diuen: “Tu no ets perillós ni vols cremar una església, et dediques a fer conyes que són de mal gust però són conyes al capdavall”. Ara bé, el problema arriba quan és la mateixa fiscalia la que actua d’ofici per obrir causes contra gent que fa comentaris sarcàstics o irònics i hi ha condemnes, que és el que estem vivint últimament. I no és broma. Jo vaig ser un dels primers i me’n vaig sortir.

¿S’ha autocensurat arran de les imputacions?

Inevitablement. No és que tingui por d’anar a presó, perquè al cap i a la fi sé el que estic dient, i ara conec molt millor els límits del Codi Penal, però haver de tornar a donar explicacions al jutge és desagradable. I molts d’aquests judicis són mediàtics. Jo no estic condemnat per cap delicte però continuo sent per a la dreta el noi que va humiliar les víctimes del terrorisme.

Quan va descobrir que Twitter era una arma molt poderosa?

Tard. Al principi l’utilitzàvem des de la inconsciència adolescent. Amb 18, 19 i 20 anys fèiem moltes tonteries per experimentar fins a quin punt pot arribar una notícia falsa. Per exemple, una nit vam dir que hi havia un cop d’estat a Portugal i es va fer trending topic mundial. També vam jugar amb la salut d’Aznar i hi havia gent que va pensar que s’havia mort. La gamberrada que es feia al carrer, nosaltres la fèiem a les xarxes. Ara no hi veig la gràcia enlloc.

Quins riscos veu a limitar la llibertat d’expressió a la xarxa?

Hi ha una operació complicada en marxa. S’està intentant que als tuits no hi pugui haver ironia, conya o sarcasme. I molts intentem deixar clar que una xarxa social és un espai on també es pot fer ficció. El problema és que hi ha algú que vol interpretar que tot el que hi dius és el que penses i, encara més, el que estàs disposat a fer. Per sort alguns jutges estan parant els peus a la fiscalia més polititzada. No podem començar a jutjar l’humor negre perquè no acabaríem.

Com definiria el seu humor?

El meu humor és una paròdia de la tragèdia política: el dia que aquest país vagi bé jo segurament no tindré feina. Em dedico principalment a intentar treure petroli de desgràcies i de coses que considero que s’han de denunciar. I, d’altra banda, crec que fem feina de contenció contra la maquinària mediàtica. Des de l’humor es pot fer molta feina.

També és conegut per caricaturitzar l’esquerra...

Jo soc militant d’esquerres i conec la tragèdia de l’esquerra espanyola i també la de la catalana. I per això crec que també els he de fer un toc d’atenció quan fem el ridícul.

Uruguaià, català... i ara resident a Madrid. Com han influït els seus orígens en l’humor que fa?

Polònia és una referència. La seva gran victòria és que cap polític els pot dir que no perquè s’han guanyat l’estima de la gent. Per això nosaltres també estem intentant portar polítics al xou. La setmana passada va venir Gabriel Rufián.

Com a català, en un referèndum què votaria?

Probablement votaria que no, però amb molts matisos. No m’he pensat gaire bé la resposta perquè no veig clar que m’ho preguntin aviat.

No dona credibilitat al procés?

Dono credibilitat a un moviment massiu que es manifesta al carrer. Però tinc les mateixes esperances en el govern espanyol que en el català. Es viuen temps de traïcions entre elits polítiques: hi ha judicis a un lloc i a l’altre, delacions... Em sembla un joc irresponsable. I més a Catalunya, que hi ha un moviment social al darrere. El que s’ho carregui ho pagarà molt car.