Quan l’extrema dreta matava i els crims quedaven impunes

BarcelonaEl 19 de novembre vinent Carlos García Juliá, un dels autors de la matança d'Atocha, sortirà de la presó. Haurà passat nou mesos entre reixes, des que el 6 de febrer va ser extradit des de l'Amèrica Llatina. El 24 de gener del 1977 Juliá va entrar al bufet d'advocats especialitzats en dret laboral del carrer Atocha de Madrid i va matar a trets Enrique Valdelvira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz, Francisco Javier Sauquillo, Serafín Holgado i Ángel Rodríguez Leal.

Al judici va quedar provat que pertanyia a un grup d'ideologia "radicalitzada i totalitària" i se'l va condemnar a 30 anys de presó, però el 1992 va obtenir la condicional i va fugir. El 1999 el van localitzar complint presó a Bolívia per traficar amb drogues però el primer procés per extradir-lo va fracassar.

No és un cas aïllat. La llista d'assassins vinculats a l'extrema dreta que es van escapolir és llarga. Pocs dies després de la gran manifestació de la Diada del 1977 es va produir l'atemptat d' El Papus. El 20 de setembre una bomba va explotar a la redacció de la revista, al carrer Tallers de Barcelona. La maleta explosiva era per al director però va esclatar a les mans del conserge, Juan Peñalver. Entre els tretze feixistes detinguts hi havia Juan José Bosch, líder de la Juventud Española en Pie, i Miguel Gómez Benet, secretari a l'Ajuntament de Vilanova de la Barca, que no va passar ni un dia a la presó perquè va fugir a l'Amèrica del Sud. Bosch sí que hi va entrar, però al cap de quatre anys va ser excarcerat i va fugir al Paraguai.

Una Transició violenta

La Transició no va ser un conte de fades. Hi va haver violència. Molta: l'extrema dreta hauria portat a terme 890 accions violentes. Un 8% (71) es van produir a Catalunya, amb un balanç de morts superior a la cinquantena. Segons dades del ministeri de Governació i que David Ballester publica al seu llibre Vides truncades, el 1977 només es van resoldre el 4% de les investigacions dels crims d'extrema dreta. El 1980 es va assolir una efectivitat del 83%. El canvi es va produir sobretot quan Rodolfo Martín Villa va tancar la seva etapa al ministeri de l'Interior (1976-1979).

És molt significatiu que els cossos policials matessin durant la Transició 35 membres d'ETA i 13 dels Grapo però no hi hagués cap víctima de l'extrema dreta. "Hi va haver impunitat, hi havia una connivència tant amb els jutges com amb la policia, però tot va començar a canviar quan el govern de l'Estat va percebre l'extrema dreta com un perill", diu Ballester.

El professor de dret de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Alfons Aragoneses coincideix en el diagnòstic i atribueix la impunitat a la "continuïtat" del sistema judicial i policial i a la "permissivitat" social i del govern. Els membres de la carrera judicial i de l'escalafó policial es van mantenir tot i el canvi de règim: "No es pot parlar d'una policia i d'una justícia franquistes, però hi havia una pervivència de comportaments del passat", diu Aragoneses. I ningú hi va posar la banya.

Un jutge especialment benèvol

El primer jutge que va portar el cas de la matança d'Atocha a l'Audiència Nacional va ser Rafael Gómez Chaparro, que venia del Tribunal d'Ordre Públic franquista. En dos anys va concedir un permís a un altre dels acusats, Fernando Lerdo de Tejada, que va fugir i mai va ser jutjat. Gómez Chaparro va ser traslladat a un jutjat de Madrid, tot i que oficialment es va fer constar que ho havia demanat ell. Va acabar jutjat acusat de prevaricar a la nova destinació. Els altres dos acusats dels assassinats, García Juliá i José Fernández Cerrá van ser condemnats, però l'any 1992 van obtenir la condicional. Cerrá es va quedar a Espanya però García Juliá va fugir.

"Ens hem de remuntar a la immediata postguerra per entendre què passa", assegura Martí Marín. L'historiador explica que amb la victòria franquista tots els jutges i policies van ser reemplaçats "per joves lleons amb carnet de la Falange i estudis de dret i, com que s'hi van incorporar molt joves, a la Transició encara hi eren". En el cas de la judicatura, Aragoneses suma a la falta de renovació el "particular" sistema d'accés a la carrera judicial, que fa que els nous jutges facin pràctiques amb un magistrat "veterà". Tot plegat fa que la vella escola es perpetuï.

En el cas de la policia, Marín assegura que va ser totalment "refundada" pel règim. "Qualsevol que no hagués lluitat al bàndol franquista va anar al carrer. A Barcelona la policia es va formar amb soldats que van ser desmobilitzats, era una policia política, falangista". Amb la Transició no es va mirar enrere i no hi va haver depuració: "No sé si ho podien haver fet d'una altra manera, les coses van ser molt lentes i prudents -diu Marín-. I després la lluita contra la violència armada, al País Basc, va ajudar el PSOE a fidelitzar una part de la policia". Com es va produir aquesta fidelització és un tema que encara s'ha d'investigar. La lluita contra ETA també va ser violenta. Al País Basc i a Navarra s'han documentat 4.113 casos de tortura entre el 1960 i el 2014. "La tortura al País Basc ha sigut una conducta reiterada que ha transitat de la dictadura a la democràcia", diu el metge forense Francisco Etxeberria, que encapçala l'equip que ha fet la investigació.

Yolanda González tenia 19 anys quan l'1 de febrer del 1980 dos membres del Grupo 41 de Fuerza Nueva la van assassinar de dos trets al cap. Un d'ells, Emilio Hellín Moro, va ser condemnat a 43 anys de presó però es va escapar dues vegades i es va convertir en un adinerat empresari al Paraguai. Quan el van extradir es va passar sis anys més a la presó i va acabar treballant d'assessor de les forces de seguretat espanyoles.

Policies "paral·leles"

Anar a una manifestació a la Transició era arriscar-se a morir, a perdre un ull o a ser apallissat. Les de l'Onze de Setembre del 1977 i del 1978 van acabar amb un mort. A la Transició més de 2.500 persones van ser hospitalitzades. Ballester subratlla la presència de "policies paral·leles", ultres que actuaven "violentament" contra els manifestants i que "gaudien d'una impunitat gairebé total, si no d'una evident col·laboració dels estaments policials". Als 80 es va trencar el vincle, però Ballester diu que sempre hi ha hagut una "atracció" dels militants d'extrema dreta cap als cossos policials. Hi ha altres exemples, com que l'autor del primer crim racista a l'Estat fos un guàrdia civil fora de servei, Luis Merino, que el 1992 va matar Lucrecia Pérez.

Aragoneses afegeix un altre factor d'impunitat: la falta de rebuig social a aquests crims i a l'assassinat d'etarres. El 1978 set oficials de l'exèrcit es van unir per venjar la mort de Carrero Blanco fent explotar al seu cotxe un dirigent d'ETA, José Miguel Beñaran Ordeñana, Argala, integrant del comando que va assassinar Carrero Blanco. Mai es va investigar. Segons Aragoneses, la consciència democràtica s'aparca als 80 per prioritzar "el gaudi" de les llibertats personals recuperades. L'anomenada Rebel·lió dels Nets per la justícia arribarà a finals dels 90.