Com explicar a una filla la pèrdua d'una amiga

AlfafarL'Alina mira el mòbil asseguda en una cadira i la seva germana petita, la Clara, s'ho mira dreta. La cadira està enfangada i el fons d'aquesta fotografia són objectes i més objectes amuntegats en petites muntanyes de deixalles. Hi ha de tot: roba, mantes, plantes artificials, pilotes, ossets de peluix... Abans de la DANA tot estava degudament ordenat a les estanteries d'un basar d'Alfafar, a la rodalia de València. Hi treballa la seva mare, la Veronica, que es trenca i es posa a plorar quan parla de tot el que ha perdut, i dels saquejos que han patit. Però no només es trenca pels desperfectes materials.

Va arribar a Alfafar de Romania fa 20 anys i en fa 17 que treballa en aquest basar. Pràcticament se'l sent seu. Tota la plaça on està ubicat està completament destrossada, amb cotxes girats i bolcats, i amb una escola al fons que costarà molt que torni a ser un espai per als més petits. L'Alina té 11 anys i la Clara 6, i no viuen gaire lluny d'allà. No tenen cap perspectiva de quan tornaran a l'escola. "De moment no ho trobo a faltar", diu, riallera, l'Alina. Ara que ha tornat l'electricitat i pot fer servir el mòbil, diu que les hores passen menys lentes. També es va veient amb les amigues. Hi ha un moment que la Veronica li demana a l'Alina que vagi a jugar amb la Clara. 

En aquest moment és quan admet que no pot "ni menjar ni dormir". La seva filla no ho pot sentir perquè no sap com dir-l'hi. La Veronica estava treballant al basar quan el riu d'aigua va començar a preocupar. Quan va sortir, l'aigua ja cobria més d'un pam. En aquell moment va veure una amiga de la seva filla. Sortia de l'acadèmia d'anglès, que és al costat del basar. La va agafar de la mà i van caminar en la mateixa direcció. "L'aigua cada cop pujava més", recorda. En un encreuament la va deixar anar perquè anés amb el seu pare. 

La petita es va arribar a retrobar amb el seu pare. El que explica ara la Veronica, encara molt afectada, és molt dur. El pare i la filla van quedar pràcticament atrapats i van haver de ser rescatats des d'un primer pis per uns veïns. En un moment, la mà dels dos es va separar. Ella té molts remordiments i no hi pot parar de pensar. Tampoc en com ho explicarà a la seva filla Alina. Alfalfar, Paiporta, Massanassa, Sedaví, Llocnou de la Corona, Benetússer... tot són pobles devastats per fora i per dins. La destrucció dels carrers, els cotxes i les cases és proporcional al dol que molts habitants estan portant, encara que sigui per dins.

Sentir-se protegits i entendre les diferències

En situacions de catàstrofe i davant de tanta incertesa i patiment, és normal que els pares no estiguin preparats per a respondre moltes preguntes relacionades amb unes morts tan tràgiques. Amb tot, des de l'àmbit de la psicologia es recomana informar els infants com més aviat millor dels efectes que pot tenir en el seu dia a dia. Això sí, tenint molt en compte tant la seva edat com tres regles bàsiques: que s'ha d'explicar el fenomen amb un llenguatge senzill; que les descripcions han de suavitzar el context, però permetent-los saber que les diferències que noten són reals per evitar-los confusió i malestar perllongat, i que cal oferir-los un espai de seguretat.

Així ho explica la psicòloga infantil Aida Fàbrega, d’Antesi Centre de Psicologia i Logopèdia de Barcelona: “Els infants, sobretot els que han vist amb els seus propis ulls les inundacions, han de poder rebre una explicació dels canvis que pateixen en el seu dia a dia. Per exemple, per què no poden anar a l’escola o a casa d’un amic durant un temps o per què la família no es pot desplaçar amb cotxe. I, evidentment, si han perdut un ésser estimat”. Ara bé, subratlla que aquesta explicació ha d’anar acompanyada d’un missatge de protecció perquè no sentin que viuen en un perill constant. “Han de saber que hi ha persones protegint-los, que tenen la família, els voluntaris i veïns i els bombers”, exemplifica.

Quan una pèrdua humana toca els infants de prop, Fàbrega recorda que, depenent de l’edat, molts no tenen habilitats per raonar que això forma part de la vida, que és inevitable i irreversible. “Però noten el malestar, noten l’absència, faran preguntes…, i oferir-los una resposta irreal pot exposar-los a patir por i tristesa de forma cronificada”, afirma. Per això, raona, no és recomanable evitar la conversa per por de generar emocions desagradables, perquè, a la llarga, poden ser encara pitjors. "S’ha de poder parlar amb ells de la mort, però acompanyant la conversa de records d’aquelles persones i evitant els detalls que els angoixin”, resumeix. Un altre dels punts que la psicòloga remarca per abordar adequadament aquestes situacions és limitar el tipus d’imatges a què estan exposats a la televisió i a les xarxes socials. És difícil aïllar-los d’aquests continguts, per la qual cosa la prioritat és ajudar-los a processar-los.

Què passa amb els pares i mares que se senten superats per la situació, que arrosseguen sentiments de remordiment o culpa? “Si això passa, es pot demanar ajuda a l’entorn més proper per encarar aquestes converses i, evidentment, a professionals", diu Fàbrega, que puntualitza que si l'ajuda és per parlar directament amb l'infant cal que els psicòlegs tinguin l'especialització en criatures. En un estadi previ, també és recomanable que l’adult demani ajuda per a un mateix.