Manel Pardo: "És evident que el govern valencià envia l'alerta quan ja sap que hi ha morts"

Exdirector general de Protecció Civil a Catalunya, dels Bombers de Barcelona i del Servei de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments

Manel Pardo, exdirector de Protecció Civil a Catalunya
01/11/2024
6 min

BarcelonaManel Pardo (Barcelona, 1967) és una de les persones que més coneix la gestió dels cossos d'emergències a Catalunya. Ha estat director de Protecció Civil, director de Bombers Barcelona i director del Servei de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments. Ara forma part del Gabinet de Seguretat i Polítiques Transversals del departament d'Interior.

La pregunta és obligada: fins a quin punt s’hauria pogut evitar o reduir la magnitud de la tragèdia al País Valencià?

— Sempre es pot. Tu sempre tens els avisos i tot depèn que redueixis el temps de reacció al mínim. Però per a això necessites haver treballat prèviament molt abans fent prevenció i aconseguint que els municipis sàpiguen com protegir-se per intuïció. És evident que des de l'àrea governamental valenciana no s'ha fet res amb el temps necessari i suficient. L'emergència sempre t'atraparà, però si tu has aplicat mesures pots reduir al màxim el risc humà. Ara bé, l'impacte sobre el territori, sobre els edificis i els cotxes hauria estat més o menys el mateix.

Parla del temps de reacció. Al País Valencià l'Agència Estatal de Meteorologia havia avisat diumenge que dimarts es podien produir pluges torrencials i no és fins dimarts al vespre que es fa l'alerta per SMS a la població. Quins haurien d'haver estat els tempos adients?

— Tot depèn de com et creguis les prediccions meteorològiques i de quin risc vols assumir davant la possibilitat que es compleixin o no. Has de tenir experts que et diguin "tira per aquí o tira per allà". De totes maneres, tenint en compte les prediccions, tu has de tenir-ho tot preparat 12 hores abans del moment en què les prediccions et diuen que es produirà el fenomen. A València tot s'hauria d'haver fet 12 hores abans.

¿Una compareixença o avís a mitja tarda o una ordre de confinament hauria fet canviar molt el dany humà?

— No és una qüestió de fer un avís perquè la gent es confini, sinó d'una alerta per actuar, però per a això has de saber per on vindran i passaran les riuades. Si tu coneixes l'afectació que poden tenir en cada municipi, pots tallar carrers i la gent pot bloquejar portes. És veritat que l'aigua passaria igual, però almenys no hi hauria gent o cotxes en aquells punts. València segur que té un pla d'inundabilitat amb aquests detalls, però l'autoritat primera de Protecció Civil que ha d'activar l'alerta és el govern de la Generalitat Valenciana. Ell és el màxim responsable d'això. La gestió és totalment millorable, perquè és evident que el govern valencià envia l'alerta quan ja sap que hi ha morts. Tu has de tenir clar que els avisos serveixen per a abans. Has de prendre una decisió i, si et fa por equivocar-te, deixa la feina. És una situació impresentable.

La xifra de víctimes mortals és altíssima, però continuem amb un balanç provisional. ¿Creu que pot créixer gaire més?

— No tinc elements per calcular això amb certesa, però veient les imatges és evident que serà llarg i que hi haurà molta gent que no la trobaran. Hi haurà morts enterrats tres o quatre metres sota el fang i també es trobaran cossos al mar. Estarem una setmana o deu dies buscant gent i després s'activarà la normativa de persones desaparegudes.

Més enllà dels tempos per avisar, quines mesures de seguretat creu que han mancat per prevenir una tragèdia com aquesta?

— Inversió. Inversió en temps, en simulacres, en pedagogia, en explicar als ajuntaments què han de fer... I, si edifiques en una zona inundable, tenir maneres d'adaptar-te al risc alçant les cases o tenint mètodes per poder regular l'aigua. A Barcelona, per exemple, fa anys que es va fer: davant de la problemàtica d'inundacions, van crear 17 dipòsits fluvials soterrats, que són immensos. És un sistema que recull aigua i es queda estancada allà, i el que fa és que la vinguda d'aigua vagi venint més lentament.

Fa menys d’un any el govern de Carlos Mazón va suprimir la Unitat Valenciana d’Emergències (UVE). ¿Va ser un error?

— Absolutament.

Què fa una unitat com aquesta?

— És la substància grisa que pensa i associa els operatius i els diferents cossos i serveis d'emergència. És a dir, tots els sistemes d'emergència tenen gent que fa diverses funcions, però tot s'ha de treballar des d'un conjunt. Si realment la UVE tenia aquesta funció que van dir d'aglutinament de totes les forces i de fer una gestió integral de l'emergència, per mi era una unitat essencial.

Ara la pilota de qui hauria d’haver pres decisions va passant entre el govern valencià i el govern espanyol. ¿En aquestes situacions, funciona la coordinació entre administracions?

— La coordinació és bona, però depèn de cada cas i de cada govern. La normativa estableix que quan entres en emergència 2 la responsabilitat ha de passar a l'Estat, però esclar, per a això s'han de complir els protocols i sobretot saber què està passant. Hi ha hagut una mala gestió d'interpretació de què estava passant. Potser perquè no tenien informació. Però si tu no pots saber què està passant al teu territori, no pots governar. Agafa el telèfon i truca a l'alcalde, parla amb qui sigui, reuneix-te amb els centres territorials. No sé què han fet al País Valencià, però sembla que no hagin parlat amb ningú.

Més enllà de la prevenció, un cop la tragèdia és una realitat i tens desapareguts, atrapats, ferits, morts i les riuades encara arrasant-ho tot, com a serveis d’emergència per on es comença? Què es prioritza?

— Primer, la vida de les persones, les situacions més complicades. És a dir, si un té la casa inundada però està bé, la prioritat número 1 serà anar a salvar qui té la vida en perill.

Però en una situació en què el nombre de persones amb la vida en perill és tan alt, com es decideix a qui s'intenta ajudar primer?

— És un tema tècnic que combina la gravetat amb l'ordre cronològic. Si tinc dues persones en una situació similar i una m'ha trucat a les 11 h i l'altra a les 11.03 h, primer et centraràs en el primer. A més, el 112 recull la informació i la passa als Bombers. Allà, un equip tècnic ordena el llistat en funció de la gravetat de la situació.

Manel Pardo, exdirector de Protecció Civil a Catalunya.

Hem vist moltes imatges a les xarxes de gent atrapada que demanava ajuda en un moment en què era impossible que els serveis d’emergència poguessin arribar a tot. Què se li diu a la persona que truca al 112 quan se sap que no se la pot anar a salvar?

— Que l'aniràs a buscar. Has de dir a tothom que l'aniràs a buscar, encara que sàpigues que en aquell moment no pots. Encara que tardis més de 12 hores, l'aniràs a buscar, tu no el pots deixar. A més, has d'intentar tenir el màxim d'informació d'aquella persona, preguntar-li com està, si té algun problema de vida... i donar-li indicacions per intentar que es posi en un lloc al més segur possible.

Dimarts a la nit el president valencià compareix per dir que "hi ha cossos", però no dona cap xifra concreta. ¿És millor això que no donar un nombre encara que sigui provisional?

— Sí. Jo no diria la xifra fins que no la tingués tancada. La meva funció és controlar tota la situació d'emergència i també tota la informació que surti. Si et dic que hi ha 103 víctimes i al final només són 96, què em diràs? Ja ho explicaràs quan tinguis la xifra confirmada i tancada.

Hem parlat de com salvar vides, però després què? Com es gestionen el fang, les destrosses, els milers de cotxes amuntegats...?

— Això és una tasca duríssima. Duríssima. I aquí sí que has de comptar amb la solidaritat de la gent que pugui venir a ajudar. Sobretot amb la feina més desagradable, que és treure fang i desenrunar. Aquesta és una tasca per a la qual no hi ha mai prou mans.

¿I l'Administració?

— Doncs hi ha de posar recursos i fer declaracions de zona catastròfica. Han de fer la inversió adequada. El problema és que tots sabem que després aquests diners tarden anys a arribar.

Arreu de l’Estat hi ha moltíssims habitatges construïts en zones inundables. A Catalunya hi ha gairebé 300 municipis en risc d'inundació que no tenen el pla obligatori de protecció civil. ¿Estem prenent mesures?

— Si et digués que no mentiria, perquè de reunions se'n fan i se'n parla. Un dels problemes, però, és que cada cos i cada institució té un criteri diferent sobre fins on es pot construir i ampliar o on cal retirar infraestructures. Un exemple el trobem a la llera del Segre. Tots els càmpings que hi ha al Segre són absolutament inundables. I són càmpings de temporada. Fa més de 15 anys que s'intenta que tinguin un sistema d'avisos i sensors perquè quan hi hagi una vinguda d'aigua ho sàpiguen i la gent tingui prou temps per agafar les coses i posar-se en un lloc segur. Això ha estat impossible i aquests càmpings no han tancat. És a dir... Es fan coses? Sí, però des del meu punt de vista no són suficients.

Aquests dies molts recorden tres grans temporals que el País Valencià ha patit en els últims setanta anys. ¿Creu que no n’hem après?

— L'any 2018 va haver-hi una inundació a Mallorca. Van morir 13 persones, entre ells un nen de 5 anys. Què ha passat des de llavors? Què ha canviat des de llavors? Res. No ha canviat res. I d'aquí a 30 o 40 anys, tornarà a passar el mateix. És una gestió terrible, perquè t'enfrontes a moltíssims interessos. Fer les coses bé és car. Seguim amb la contradicció del món entre el que és correcte i el que fem.

stats