LleidaEl descobriment d’aquest llicenciat en filosofia i en ciències de la informació podria ser aviat a les llibreries en un format d’assaig de divulgació. El lleidatà -té un peu a Barcelona i un altre a Lleida-, de 57 anys, està en converses amb una editorial. Entre la dotzena de títols que ha publicat ja n’hi havia hagut en què s’endinsava en la llengua catalana: Els parlars del Pirineu o Viatge a les entranyes de la llengua, tots dos editats per Pagès.
Ha detectat que aquestes comunitats s’identifiquen com a gitanos catalans, però ¿són conscients de l’àmbit lingüístic de la llengua?
Te’n trobes de tant en tant algun que en sap alguna cosa però la majoria no en tenen idea. I com més al nord, menys. Saben que parlen català, que també en diuen gitano, i si noten que el saps se t’hi adrecen. Alguns saben on és Catalunya, alguns hi han estat, fins i tot. I et destaquen com és de fantàstic anar a un lloc on tothom parla gitano i poder parlar gitano amb tothom. Però molts no saben ni què és Catalunya ni què és la cultura catalana. Encara que tot això va en funció de cada persona.
Saben d’on provenen?
La majoria són analfabets i el que més que recorden és el que els explicaven els seus avis, gràcies a la tradició oral. Recordo un vell de Perigús, a la Dordonya, al qual vaig preguntar: “Quantes generacions fa que sou aquí?” i em va respondre: “Cent”. Com me n’hauria pogut dir tres-centes cinquanta.
Per què no hi ha estudis sobre els gitanos catalans?
Els gitanos no han interessat mai. Jean-Paul Escudero sí que ha estudiat els gitanos de Perpinyà, i els primers estudis històrics sobre els gitanos a la península Ibèrica els ha fet un francès que viu al Vallespir, Bernard Leblon. També em ve al cap una tesi sobre els costums dels gitanos de Mataró. Espero que ara es facin més estudis perquè cadascuna de les comunitats pot ser objecte d’un estudi. El que he fet és un primer pas, ara hi ha tot un món per descobrir.