Roy Galán: «Et posen l'etiqueta de marica de la classe perquè la resta se senti 'normal'»
BarcelonaL'escriptor i activista LGTBI Roy Galán (Santiago de Compostel·la, 1980) està aquests dies a Barcelona perquè la ciutat inaugura avui el seu centre de masculinitats Plural i porta el model de masculinitat hegemònica a debat en unes jornades. Un model que Galán denuncia que es converteix en una mena de presó per als nens des que són petits i que els impedeix mostrar-se com qui realment són.
"Els homes no..." Defensa que s'ha d'alliberar els homes de tot el que se'ls ha dit que no han de fer com a homes.
— Exacte. L'escriptora Elisabeth Badinter, en el llibre XY: la identidad masculina, diu que els homes es construeixen a ells mateixos a partir de prohibicions, com més coses et pots prohibir, més home ets. És dur. Diu que un home mai no vol ser ni gai, ni una dona ni un nen. I a partir d’aquestes tres prohibicions principals surten totes les altres.
No ploris...
— ...que és femení. Demostra't tota l’estona la teva heterosexualitat, que ningú no pensi que ets gai, que seria terrible, i no siguis un nen, separa't de la família i assumeix més riscos. Jo ho comparo amb una mena d’ull que ho veu tot, com si hi hagués una sèrie d’homes que et miren en tot moment i et diuen que segueixis el camí perquè si no tindràs un càstig.
Un càstig per ser gai?
— O per semblar-ho. És igual que no ho siguis, el que no pots és semblar-ho. El que fem és assumir riscos de manera pública, com córrer molt amb el cotxe o fer balconing o el que sigui per demostrar a la resta que som un home. És com una mena de presó i hem de relaxar tot això, no podem dir als nois com han de ser. No poder ser, sentir i expressar-te tal com ets és com una presó i genera molts problemes. La famosa crisi dels 40 és masculina...
Masculina? Per què?
— Crec que té a veure de forma evident amb masculinitat perquè als nois no ens ensenyen a parlar d’emocions. Si has sigut un home que no ha tingut cap problema perquè ets cis, blanc, heterosexual i de classe mitjana, la teva vida sol ser com un tobogan: tens el privilegi de no haver hagut de fer cap parada per mirar cap a dins i reflexionar sobre tu. Has anat fent la teva vida com en una autopista sense peatges i, de cop, penses "Ostres, potser em moro"... Hi ha alguna cosa de la masculinitat relacionada amb la idea que ets totpoderós, que no et passarà res, d’estar al món com si fos teu. I, llavors, compleixes 40 anys i comences a pensar en la mort. La gran crisi de la masculinitat dels 40 és no saber gestionar la possible desaparició d’un mateix perquè no tens eines.
Les dones no ho vivim igual?
— Les dones teniu afectes més profunds, vincles més forts per poder-ho sobreportar o compartir. Es fa la broma que als 40 els homes es compren un cotxe gran i busquen una parella molt més jove... El que hi ha és un missatge d'aquest home cap a la resta: un "Continuo estan aquí".
Vostè ara té 40 anys. Com ha viscut la crisi?
— Jo sempre he parlat del que sento i he treballat molt el tema del dol i la mort. No em preocupa en excés envellir.
Ha explicat algun cop que a l'adolescència sí que va tenir una etapa en què va intentar amagar-se, ser un "noi més neutre". Per què?
— Vivia dues realitats: la de casa, que era molt lliure –soc fill de dues mares que sempre ens han deixat ser qui som, a la meva germana i a mi–, i la realitat que em trobava quan sociabilitzava, quan sortia de casa. T'adones que hi ha una manera de ser que no està ben vista. Jo era el noi amb ploma que juga amb nenes i salta a la comba... Jo era "el marica de la classe": que és l'etiqueta que et cau de forma automàtica i que està molt relacionada amb la de "la puta de la classe". Sempre té a veure amb la sexualitat. Cal algú per assenyalar, perquè la resta se senti normal, així la resta s'exclou de la possibilitat de ser el de l'etiqueta. I tu no vols ser el marica de la classe, vols que la gent t’estimi. Vaig intentar ser l’home que volien que fos perquè m'estimessin.
I quan comença a reivindicar-se com és de veritat?
— Uau! Em va costar tant que fins i tot vaig estudiar dret: imagina en quin món estava jo... de no, no, no. Fins i tot vinculava la creativitat a un tipus de vida, a una cosa de la qual volia separar-me. No volia patir. Pensava que hi havia alguna cosa defectuosa en la meva manera de ser. Gràcies al procés d’escolta activa que he fet, que ha sigut una manera fantàstica de poder tornar al passat amb la informació i el coneixement que tinc ara, m'he pogut dir que no hi havia res dolent en mi.
¿Aquesta pressió de la masculinitat ha anat a menys amb els anys? Com creu que la viu un adolescent d'ara?
— Continua existint. Es manté el patró de masculinitat: quan jo assenyalo un noi que és menys home que jo és perquè existeix un patró de com han de ser els homes. I si hi ha res femení en tu és que ets un home defectuós. Això continua vigent, potser readaptat, però hi és. Quan em vaig posar arracada, als deu anys, els nens de l'escola em deien que no em parlarien si no me la treia. No estava acceptat dins de la forma hegemònica de ser home, que està molt condicionada per persones com els futbolistes. Ells han anat marcant el que està permès i el que no: quan ells fan una cosa és que ja es pot fer. Fins que ells no es van posar arracada, no es va assumir que els nois podien portar-ne. Els homes sempre tenen com a referents altres homes. Un estudi evidenciava que no senten admiració per dones sinó per altres homes i volen ser admirats també per altres homes.
Com a societat estem fent molts passos per empoderar les nenes, però ¿potser estem descuidant la manera com explicar-ho als nens?
— Ells estan perdudíssims. El missatge que se'ls llança és de bronca infinita, gens transformadora. La culpa o el càstig no són transformadors. Ho és la capacitat de veure que això que està canviant serà positiu per a tu, que t'alliberarà. Hem d'explicar als nois que és guai ser com són, que no han de perpetuar rols. Hem de ser més estratègics per seduir més els nois cap al costat bo, dir-los que la vulnerabilitat i la bondat són sexis, deixar de perpetuar la idea del noi dolent que té èxit entre les noies. I aquí hi juguen homes i dones. Si estem demanant un canvi de paradigma en models relacionals, després les noies no poden fixar com a model de desig l'home que perpetua els estereotips de masculinitat i dir que els altres són uns fluixos, sense cap atractiu sexual. No podem vendre als joves la idea que han de venir cap a aquest costat si després el càstig és que ningú no se'ls mirarà.
Com ho hem de fer les mares i els pares de nens?
— A casa es poden fer moltes coses, però el problema és en la socialització. A casa pots tenir una educació igualitària i, si hi ha un pare, una figura paterna que estigui igual d'implicada que la materna en la cura i les tasques seria un molt bon exemple, però també cal una educació igualitària. Hem de parlar de què és la masculinitat. Jo apostaria per una educació centrada en el que ens passa, en verbalitzar el que sentim. Quan jo estudiava a la classe hi passaven moltes coses que no tenien a veure amb la història o amb els noms dels rius i tot això passava sense més. Parlar molt de com ens sentim. Si no, arribarem a l'adolescència amb el conflicte que vaig tenir jo de qui ser perquè t'estimin.