D’estrelles dels Special Olympics a pregoneres a Gràcia

Quatre jugadores de bàsquet amb discapacitat inauguraran les festes

D’esquerra a dreta, Paola Manjón, Noèlia Bautista i Cristina Pandis, jugadores de l’equip femení de bàsquet adaptat ACIDH i pregoneres d’aquesta edició de les festes de Gràcia.
Laia Seró
13/08/2019
3 min

BarcelonaÉs la Paola Manjón -trenetes i samarreta liles- qui llança la pregunta mentre sosté amb els dits una oliva verda i la rosega amb les dents: “Amb qui creus que podries tenir una conversa més interessant: amb una persona superdotada o amb una persona amb discapacitat intel·lectual com nosaltres?” Ningú de la taula respon, i ella segueix: “Tothom sap la resposta”, diu. Però quan parla, aquesta jardinera de professió i subcampiona dels Jocs Mundials Special Olympics, no ho fa dolguda. Al contrari, desborda seguretat. “Només cal plantejar-se com hauria contestat la majoria de la societat per adonar-nos de la tira de prejudicis que encara cal fer caure”, sentencia. Aquest vespre, però, Manjón i tres noies més de l’equip de bàsquet adaptat ACIDH-Lluïsos de Gràcia (Noèlia Bautista, Cristina Pandis i Xènia Galtés) posaran el seu gra de sorra per desfer aquests prejudicis. Ho faran des del balcó de l’Ajuntament, a la plaça de la Vila de Gràcia, i davant de centenars de persones, perquè elles són les pregoneres que els organitzadors de les festes de Gràcia han triat per inaugurar les festes més “inclusives” de la història.

Dins dels diferents graus de discapacitat que existeixen, aquestes quatre jugadores tenen el que s’anomena intel·ligència límit (IL). La seva discapacitat és lleugera, però sí que els comporta dèficits en funcions com la comunicativa, la seguretat, la cura personal o l’autocontrol. El seu quocient intel·lectual se situa just per sota del que l’OMS considera “normal”: entre 70 i 85. Elles ho expliquen així: “Som persones amb un peu a l’escola ordinària i un peu a l’escola especial”. “Podem fer les mateixes coses que la resta, però necessitem més temps per arribar-hi”, sosté Majon. “Tampoc som tan diferents, no? Simplement tenim més dificultats per fer algunes coses”, afegeix Bautista. Com elles, un 1,2% de la població està diagnosticada amb IL.

Infàncies dures

Darrere de la joventut i l’empenta d’aquestes pregoneres, però, s’amaguen experiències doloroses que no voldrien que cap més nena tornés a patir com elles. “La gent ens tracta com si fóssim bitxos raros”, lamenten. “Com si haguessin vist un fantasma!”, diu Majón. Bautista s’hi suma: “O que xiuxiuegin quan ens veuen, això també molesta”.

L’escola, expliquen, és un dels escenaris on més es produeixen aquest tipus de situacions. “Quan a classe els companys agafaven apunts, jo havia arribat a fingir que escrivia a la seva velocitat perquè no hi arribava, i de més petita, quan em van apuntar per primera vegada a bàsquet, els entrenadors em deixaven jugant sola davant d’una cistella”, reconeix Majón. “La gent és així de maja ”, ironitza Bautista -trena pèl-roja i pírcings al nas, la llengua i el melic.

Després d’aquests anys, però, expliquen que van fer un “plof”. Van canviar el xip. “Deixes de voler anar al ritme dels altres, d’esforçar-te per sobre de les teves possibilitats, d’estudiar per als exàmens tant que et poses malalta, i acceptes que vas a un altre ritme”, afirma Majón mentre continua rosegant olives. Encara que també hi ha recaigudes: “Jo a la gent nova que conec no els acostumo a explicar el que em passa perquè llavors m’enfonso i em costa remuntar”, explica Bautista.

Les pregoneres d’aquest any, dues de les quals són subcampiones dels Jocs Mundials Special Olympics i dues més campiones del Torneig Nacional de Bàsquet Femení Special Olympics, creuen que, malgrat tot, la societat hauria d’adonar-se que pot aprendre de les persones amb intel·ligència límit. “Hi ha gent que té molta intel·ligència mental, però crec que nosaltres, pels sentiments que hem tingut al llarg de la nostra vida i l’empatia que hem experimentat, tenim més intel·ligència emocional i capacitat d’entendre l’altre”, subratlla Majón. No volen, diuen, revelar ni una coma del discurs que faran. Sigui com sigui, segur que amb les seves paraules aconsegueixen que almenys alguns dels assistents d’aquest vespre s’ho pensin més a l’hora de triar entre una conversa amb un superdotat i una amb una persona amb discapacitat.

stats