Estratègia covid zero: quatre fases per al retorn a la normalitat
Diversos científics alemanys proposen la via australiana per acabar amb el SARS-CoV-2, també a Europa
LondresEl 9 de febrer, Ilona Kickbusch, directora de l’Institut de Salut Global de Ginebra, una organisme de referència en estudis de sanitat pública, i Maximilian Mayer, de la Universitat de Bonn, proposaven a través d’un article publicat conjuntament una nova estratègia de combat de la pandèmia. El text recollia un debat que ja fa tres setmanes que té lloc a Alemanya, i que al seu torn es basava en un altre article signat per tretze destacats investigadors del país, entre d'altres la mateixa Ilona Kickbusch, la viròloga Melanie Brinkmann, l’investigador Michael Hallek, de l’Hospital Universitari de Colònia, i Matthias Schneider, de la Universitat de Cambridge.
El resum del seu plantejament és que no es pot conviure amb el virus SARS-CoV-2: el que cal és suprimir-ho d’arrel. Un sol cas és massa. El debat ha sigut també recollit per una publicació com The Lancet. El pla que proposaven és simple i alhora complex. Té tres potes. Es basa, però, en l’objectiu de no covid –o covid zero– i en la creació de zones verdes lliures del virus.
Melbourne com a exemple
La ciutat australiana de Melbourne seria l’exemple a seguir, a parer de la proposta alemanya.
El camí cap a la normalitat va tenir quatre fases, recorden: 1) confinament dur per assolir una incidència d’infecció inferior a deu casos per 100.000 habitants a la setmana, 2) extremar les mesures per assolir un nivell de cinc casos per 100.000 habitants, 3) objectiu zero i 4) declaració de zona verda lliure totalment de covid. A hores d’ara, no només Melbourne, sinó tota Austràlia estan en molt bones condicions.
El 17 de febrer es va registrar un sol cas a tot el país, i en els set dies anteriors, una mitjana de cinc. Les imatges de l’Open d’Austràlia, primer amb públic, i després sense espectadors durant tres dies, quan es van detectar tres casos, pot ser un mirall en què fixar-se.
Mesures dures per afavorir el descens de casos, un eficaç sistema d’aïllament i una gestió ràpida dels rebrots si es produeixen nous contagis són claus per assolir el nivell zero de covid-19.
Encara que la majoria dels exemples d’èxit que primer venen al cap són illes –a més d’Austràlia, Nova Zelanda, Taiwan o Islàndia també ho són–, la proposta dels tretze científics alemanys la creuen extensiva a Europa, sempre que hi hagi una coordinació i una voluntat política de dur-la a terme.
Parlar d’Europa, però, i d’una estratègia compartida pot semblar, o fins ara ha sigut, una utopia. El cas espanyol, amb la diversitat de mesures seguides per les diferents comunitats, amb resultats molt diferents, n'és la prova. També es fa difícil pensar en cap coordinació si es té en compte el que han fet al Regne Unit, França o Suècia, en especial amb la primera i segona onades.
Tot i així, esperar la vacunació generalitzada per crear immunitat de ramat i controlar la propagació del virus pot comportar "danys encara més importants a les economies i, potser, a les societats democràtiques”, destaquen els autors de la proposta.
Objectiu impossible?
¿Un any llarg després de l’esclat de la pandèmia, amb un esgotament psicològic i físic evident de la població, amb un destrossa econòmica molt més greu que la del 2008, és possible fer realitat aquesta política, no ja a Alemanya sinó a Europa?
Per al catedràtic d’immunologia experimental Kingston Mills, del Trinity College de Dublin, el cas de Nova Zelanda, on des del 13 de maig fins al 12 d’agost pràcticament no van tenir cap cas, posa en relleu la dificultat de l’objectiu, ja que a mitjans d’agost van sorgir nous casos. El fet demostra, al seu criteri, que “si bé és possible aplanar la corba, arribar al covid zero es més difícil”. “Eliminar el virus a gran part del món, encara que no sigui impensable, pot trigar molts anys”, assegurava en un article publicat a l’octubre. Un altre cas que li donaria la raó es l'Uruguai. Els 5.000 casos fins a arribar a finals de novembre s’han convertit ara en gairebé 51.000, amb una incidència acumulada de 202 per 100.000.
El cert, però, és que hi ha països, i no precisament del món desenvolupat, que han combatut de forma molt eficient la pandèmia.
Tailàndia
El primer lloc que va registrar un cas de covid fora de la Xina va ser Tailàndia. A Bankog, la capital. Era el 13 de gener de l’any passat i el país vessava de turistes. La repetició augmentada del que havia passat a Wuhan semblava inevitable i amb conseqüències més tràgiques. Tretze mesos després, però, com a la majoria dels països veïns del sud-est asiàtic, el Vietnam o Cambodja, per exemple, els fets demostren el contrari. Amb quasi 70 milions d’habitants, tres més que el Regne Unit, Tailàndia només ha tingut 25.241 casos i 83 morts. El Regne Unit ja ha superat els 120.000. L’ús de la mascareta, un hàbit d’orient, i factors de risc molt poc estesos, com l’obesitat, la hipertensió i la diabetis poden haver contribuït a l’èxit, tota una lliçó per al món ric.
Cambodja
És una altra de les històries d’èxit de la pandèmia, fins al punt que manté les fronteres obertes i que si bé s’espera que el visitant dugui mascareta, no hi ha cap obligació de fer-ho ni tampoc les autoritats sancionen per no dur-ne. El total de casos comptabilitzats oficialment és de 480 i no hi ha hagut cap mort. La poca densitat de població del país, el fet que el 75% dels 15 milions d’habitants visquin en zones rurals i l’experiència de la zona en el combat contra el SARS l’any 2003 poden haver influït en uns resultats sorprenents però molt qüestionats. El cert, però, és que es fan molt pocs testos per habitant: 23 per cada mil, i només 1,2 surten positius. Com en el cas de Tailàndia, però, l’economia del país s’està ensorrant a causa de l’absència de turistes.
Islàndia
Són poc més de 340.000 habitants i és una illa: les condicions òptimes. El 28 de febrer de l’any passat, el cap de la policia de Reykjavík va formar un equip de rastreig davant possibles contagis, que aleshores encara no s’havien produït. En total eren tres policies, dues infermeres i un criminòleg, amb la missió clau definida per l’Organització Mundial de la Salut (OMS): identificar, rastrejar i aïllar. Els resultats són evidents: 6.045 contagis i 29 defuncions. Fins al 3 de març seguiran en vigor algunes restriccions: per exemple, la prohibició de reunions de més de vint persones i els dos metres de distància per a tots aquells que no formen part de la mateixa bombolla familiar o de convivència, així com l’obligatorietat de la mascareta als transports públics.