Si estimeu la vostra llengua...

Ahir fou el Dia de la Terra i avui és Sant Jordi, Dia del Llibre. De la Terra al Llibre, doncs, dos elements simbòlics i igualment necessitats de protecció especial. Cal un dia per a recordar als homes que la Terra necessita cura i atenció, i també cal una jornada per a animar els ciutadans a comprometre’s amb la lectura, çò és, amb la cultura. Ni l’ecologisme ni el deler de saber són impulsos instintius: cal conrear-los, vigilar-los, estar-hi a sobre i ser exigent. Altres coses arrelen espontàniament en la naturalesa humana (sens dubte, no cal instituir un Dia de la Festa), però sí que és necessari aquest toc d’atenció cap a la Terra i cap a la lectura. L’home no llegeix espontàniament, de la mateixa manera que no defensa innatament la natura: ans al contrari, és un depredador insaciable i el pensament ecologista és una descoberta ben tardana de la humanitat. No ha estat fàcil adonar-se’n que la Terra no hi és per a usdefruit dels homes i que cal cuidar-la i conservar-la (Rachel Carson, als anys seixanta, en fou potser la pionera).

En aquest sentit, no crec que als Països Catalans hi haja un pensament conservacionista important. La destrossa mediambiental durant aquests darrers anys ha estat implacable, i tan sols la crisi econòmica ha aconseguit retardar, que no aturar, la destrucció dels nostres ecosistemes. Els ecologistes massa sovint són vists com llepafils perepunyetes, com una mena de col·lectiu antisistema que entrebanca bons negocis especulatius i que s’enfronta injustificadament amb els grans constructors, adduint la inopinada presència d’una planteta o d’un animalet que ningú no sap ben bé què és. El desinterès de la ciutadania per la seua natura és sorprenent (en alguns casos es tracta d’un cas més d’autoodi), i molt poca gent coneix els noms de les plantes o dels ocells del seu país. Ja Josep Maria de Sagarra se sorprenia d’aquest desconeixement dels catalans per la seua natura, i escrivia: “Si estimeu la vostra llengua, si sentiu una mena de fruïció, passejant i entretenint per la boca les paraules de la vostra llengua, com si tastéssiu un vi prestigiós [...] sentireu el desig de saber com reacciona la vostra llengua, com amaneix el seu joc de vocals i consonants i tota la seva gràcia fonètica, per batejar aquell ocellet i aquella planta”.

Tanmateix, la realitat és que el desconeixement de la natura i dels seus noms és el més habitual. Així com una certa mandra ecològica, com si preocupar-se per la natura fóra una collonada, una debilitat afectada. La nostra és una societat urbanita, amb una classe intel·lectual molt poc formada en la geografia i els elements del seu paisatge. La revista Nat, una autèntica joia en la divulgació de la natura, es va tancar sense cap justificació, després de tres anys d’una excel·lència de continguts i de presentació. El seu tancament (per a originar un negoci alternatiu) no va provocar gaire repercussió entre la intel·lectualitat (potser per a ells era una revista “d’animalets i plantetes”). La revista Omnis Cellula li ha seguit els passos i després de diversos anys també s’ha deixat d’imprimir, malgrat la seua tasca en la difusió de les últimes troballes biològiques. Escriure de natura als Països Catalans és un heroisme, i encara més publicar alguna cosa: els editors s’ho miren amb incredulitat i quan per fi s’animen no s’arrisquen gaire, la qual cosa també justifica de vegades els mals resultats obtinguts.

I, tanmateix, hem tingut uns naturalistes destacadíssims. Durant aquests darrers dies s’han commemorat els deu anys de la mort de Ramon Margalef, que fou possiblement l’últim gran naturalista. Comptem amb excel·lents divulgadors, que fan grans esforços per portar la natura a totes les llars. Ramon Folch sens dubte és una de les figures més preclares, i director de dues fites excepcionals de la nostra literatura: la Història natural dels Països Catalans i Biosfera. El company Celdoni Fonoll ha aconseguit una obra poètica de gran alçada glossant les peculiaritats de la nostra flora i fauna (en especial els ocells: uns versos que haurien fet gaudir d’allò més Sagarra!). Daniel Climent i Ferran Zurriaga han publicat Herbari. Viure amb les plantes, una obra sobre l’etnobotànica, plena de sensibilitat literària, un goig per als sentits. Josep Maria Massip ha estudiat en profunditat la presència del llop a Catalunya, seguint els passos d’Albert Manent, i Josep Cuello és autor d’un diccionari sobre els noms dels bolets vertaderament formidable, que haguera meravellat Joan Coromines.

Tot plegat, tenim una molt bona nòmina de naturalistes lletraferits. En aquest llistat caldria incloure l’ecòleg Jaume Terradas, autor d’una Biografia del món, que és una excel·lent i precisa visió del nostre planeta Terra i de la seua biosfera. Llegiu-los doncs. I animeu a llegir-los! Això si estimeu la vostra llengua, que diria el savi Sagarra...