La por a l'estigma allunya les dones de les teràpies de desintoxicació

BarcelonaLa unitat d’addiccions de l’Hospital del Mar posa una "catifa vermella” a la Sílvia (no vol aparèixer amb el cognom) i a tantes altres que, com ella, inicien un tractament de desintoxicació, perquè ja és un èxit que una dona arribi a una consulta de rehabilitació. A les teràpies hi falta una “perspectiva de gènere”, apunten les psiquiatres d’aquest centre barceloní Marta Torrens i Francina Fonseca, autores d'un estudi en què es constaten les diferències dels dos sexes a l'hora de fer front a la desintoxicació. Les dades reforcen aquesta situació: si bé les dones representen un terç dels drogodependents, només són una cinquena part dels pacients. 

Les dues doctores, que també són professores a la UAB i membres de la Societat Catalana de Psiquiatria i Salut Mental, arriben a la conclusió que les dones amb addiccions han hagut de superar “la por a ser estigmatitzades i el sentiment de culpa d’haver fracassat com a dones i com a mares” perquè, a diferència dels homes, per norma general “no troben gran suport familiar”, assenyala Torrens. “Darrere d’un home en rehabilitació hi ha una família o la dona que l’ajuda, però darrere d’una dona hi ha un malgrat tothom”, explica.

Superar una sotragada emocional

El biaix de gènere en les addiccions està ja en com s’enganxen. Elles acostumen a iniciar-se més tard, i ho fan molts cops per superar un sotrac emocional, una pèrdua, mentre que els homes comencen més joves i en un ambient d’oci social. Encara hi ha poca literatura mèdica sobre el tema. Per contra, la doctora Fonseca explica que l’addicció és més ràpida entre les dones, “possiblement pel metabolisme i els efectes subjectius” que els provoca la substància –reforçament dels motius inicials–, i això fa que consumeixin més tipus de drogues i que tinguin problemes mèdics més greus.

La Sílvia va passar exactament la meitat de la vida enganxada. Als 17 anys va fer un primer tastet amb l’heroïna, tot i que diu que “sempre” havia rebutjat tocar la substància. A casa i al seu Raval de la infància havia vist els estralls de la droga, i fins i tot recorda que quan veia algú en males condicions després de consumir no podia evitar pensar “que s’ho havia buscat”. Durant dos anys no va tenir “problemes” per fer consums esporàdics i es creia el mantra del "jo controlo". Fins que un dia es va sentir com si hagués enganxat un “refredat molt fort” i que no li passava amb res. Aquell va ser el seu primer monoi va suposar, diu, “la fi de la lluna de mel” que mantenia amb l’heroïna, però, amb tot, va continuar confiant-hi per “augmentar la concentració”. Poc després, la mort de la seva mare la va tocar molt, i la buidor que li va deixar va fer que encara busqués més consol en les drogues, que, explica, la van portar “al fons de tot”, perquè sense adonar-se’n va “perdre la força de voluntat i el control” i l'heroïna "va passar per sobre de la vida".

Una dècada neta

Aquest any en farà deu que no consumeix. “L’11 de l’11 de l'11”, diu, i recorda l'últim porro que es va fumar abans d’entrar a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona per començar el tractament, l'últim i el que l'ha portat a desenganxar-se. A aquest el van precedir diversos intents pel seu compte i en centres ambulatoris, però que no li van funcionar per poca motivació personal i dels professionals, es queixa. A cada recaiguda la seva salut física s'anava ressentint –"Em consumia", diu–, igual que l'emocional, sobretot després de les dues sobredosis que va patir i que li obrien els ulls que havia de fer un pas seriosament. De Sant Pau la van derivar a l’Hospital del Mar, on periòdicament passa consulta amb la doctora Fonseca. Continua en tractament amb buprenorfina –un opiaci derivat de la morfina–, diu, per mantenir-se forta, però afirma que ni ha recaigut ni té cap temptació a tornar a l'heroïna. "Fins i tot puc veure com consumeixen davant meu", es reafirma.

Passats els anys més durs, la Sílvia ha refet la seva vida: es va canviar de ciutat, treballa en un servei essencial per a la pandèmia, té marit i un fill. A la feina ningú sap del seu passat amb les drogues. "No hi tinc cap necessitat", es justifica. Comparteix amb les doctores aquest "estigma" cap a les dones i recorda que a les dones drogades se les considera "fàcils", per fer servir un eufemisme.

"Si la salut mental està estigmatitzada i la malaltia per addiccions encara és de segona divisió, la rehabilitació de les dones és de cinquena divisió", afirma la psiquiatre Torrens. Amb la seva companya d'unitat, creuen que no cal fer centres segregats, però sí que diuen que ha arribat l'hora de fer canvis en el model: "Ajustar horaris del tractament per a la conciliació i trencar els estigmes socials", apunta Fonseca, per a qui és essencial que les pacients puguin "verbalitzar les pors" i els professionals siguin capaços de "reforçar les parts positives i evitar que caiguin en la culpabilització".

Les autores incideixen que, a més, les dones presenten patologies i trastorns mentals i complicacions físiques i mentals en més grau que els homes, factors que fan que el tractament també sigui diferent. "Les embarassades arriben al part en molt mal estat i les mares no demanen ajuda perquè, erròniament, creuen que poden perdre la custòdia dels fills", diu Fonseca. Amb tot, no se sap per què, els èxits de les teràpies són més grans entre les dones. "Hem d'incorporar la perspectiva de gènere en els estudis mèdics", afirmen.