Esther Vivas: “L’obesitat i la gana són dues cares d’una mateixa moneda”

Més coneguda com a activista i per la seva vinculació al Procés Constituent d’Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, Esther Vivas es defineix com a periodista i investigadora en moviments socials i polítiques agrícoles i alimentàries. D’aquest últim àmbit en parla a El negocio de la comida (Icaria Editorial), un llibre que convida el lector a preguntar-se per les causes de la fam, el poder de l’agroindústria, la qualitat del menjar que ingerim o la nostra capacitat real per escollir què mengem.

Diu que al món es produeixen aliments per a 12.000 milions de persones però que una de cada vuit passa gana. Com s’explica?

Els aliments s’han convertit en una mercaderia i el model agroalimentari en un negoci controlat per les grans empreses. Si no pots pagar el preu del menjar, no menges. No tenim un problema de subproducció d’aliments, al contrari. El problema és d’accés al menjar.

Així, ¿les catàstrofes naturals i les guerres no són les causes principals de la fam al món?

Països com els Estats Units o Austràlia pateixen periòdicament grans sequeres i no per això passen fam. La fam als països del sud també s’explica per les polítiques que s’han dut a terme d’espoli dels seus recursos naturals i de liberalització comercial, que els han fet dependents de comprar menjar als Estats Units i Europa.

I mentre que al sud falta menjar, al nord es menja malament.

Sí. L’obesitat i la gana són dues cares d’una mateixa moneda. La gent menja malament perquè té pocs recursos. Veiem com a Occident els problemes de sobrepès han crescut els últims anys. Hi ha una relació directa entre crisi, alimentació i l’impacte que això té en la nostra salut.

Tan malament mengem?

Crec que mai havíem estat tan preocupats per menjar bé i, en certa manera, mai havíem menjat tan malament. Cal que ens qüestionem les nostres pràctiques alimentàries i ser conscients que l’agroindústria actua com un doctor Jekyll i mister Hyde. Ens ven una sèrie de productes elaborats amb additius que tenen un impacte negatiu en la nostra salut. Però a la vegada també ofereix el producte miracle: el sense sucre, el que augmenta les teves defenses...

I és així?

Jo considero que és màrqueting. No és la solució per menjar bé.

Ens menteixen, doncs?

Depèn. Però molts dels productes sense sucre, per exemple, acaben portant aspartams o sacarina, additius que, segons diferents informes, són perjudicials per a la salut.

Al llibre ho deixa clar: “Transgènics no, gràcies”. Per què?

Un transgènic és un organisme modificat genèticament perquè tingui característiques que de manera natural no tindria (que sigui resistent a una plaga, per exemple). D’una banda, la coexistència entre cultius transgènics i convencionals és impossible. Els uns contaminen els altres. En segon lloc, hi ha estudis que vinculen els transgènics a efectes cancerígens. I també tenen un impacte polític. Sense anar més lluny, el 95% de la soja transgència està en mans de l’empresa Monsanto, cosa que implica un poder extraordinari de l’empresa a l’hora de vendre aquest producte als governs.

I per què ho permeten els governs?

Si a Catalunya i a Aragó es produeix tant cultiu transgènic, per exemple, és perquè els governs espanyols del PP i el PSOE han tingut i tenen vincles estrets amb la indústria biotecnològica. És la dinàmica de portes giratòries entre empresa i política.

¿Conclou, doncs, que no controlem la nostra alimentació?

No som sobirans a l’hora d’escollir el que mengem. Tant que reivindiquem la nostra sobirania com a país, també caldria reivindicar-la en relació al menjar. La nostra alimentació ve determinada pels interessos d’unes poques multinacionals.

¿I això porta a la comercialització d’ aliments quilomètrics?

Exacte. Es tracta d’aliments que vénen de l’altra punta del planeta, que viatgen de mitjana 5.000 quilòmetres, i molts dels quals també s’elaboren a casa nostra. Això s’explica per què les grans empreses deslocalitzen la producció agrària cap a països del Sud, aprofitant una mà d’obra barata, sense protecció sindical i una legislació mediambiental flexible.

¿És a les nostres mans canviar la situació que denuncia?

Sí, si som conscients de les conseqüències negatives que aquest model té a nivell social, mediambiental, etc. No es tracta de generar alarmisme ni impotència, sinó de plantejar una mirada alternativa al discurs únic sobre l’agricultura i l’alimentació. A partir d’aquí, fer un canvi en les nostres pràctiques quotidianes.

Com per exemple?

En primer lloc preguntar-nos què hi ha darrere del que comprem i mengem. Val la pena apostar per un producte local, ecològic, de proximitat i de pagès, i adquirir-lo en un petit comerç o una cooperativa de consum. Són experiències que van a més.

També perquè estan de moda.

No s’ha de veure com una cosa negativa sinó com una oportunitat. És important aprofitar aquesta inquietud per polititzar el consum.