Estafats per empadronar-se

BarcelonaFa dos mesos que l’Abdel busca empadronar-se a Montcada i Reixac. Ara viu rellogat a l’habitació del pis d’un familiar que s’estima més no facilitar-li el padró perquè està a l’espera que li acceptin el reagrupament familiar i tem que tenir un inquilí “impedeixi que li deixin venir la dona i els fills”, explica aquest home de nacionalitat marroquina que no vol ser identificat. Diu que està disposat a pagar “100 o 150 euros” només perquè l’incloguin al padró i que, ara per ara, vol quedar-se amb la família perquè així també ajuda a pagar les despeses i no deixar tirat el parent que l’ha acollit en moments durs.

L’Abdel ha posat la seva oferta en un portal immobiliari, on cada cop és més fàcil trobar anuncis en què l’empadronament és un valor de mercadeig, tot i que per a la llei espanyola estar-hi registrat és un dret i un deure universal. En una altra plataforma el Juan deixa ben clar que lloga una habitació a Viladecans però avisa que “no empadrona”, i es justifica perquè prefereix “cobrar en B i no tenir problemes”. Des de Manresa la Irene respon que ofereix “padró per 200 euros” però no la possibilitat de viure al seu pis. La tarifa, en aquest cas, és per cada any, tot i que assegura que prefereix llogaters de curta estada per fer més calaix. En una anàlisi de 67 webs, l'Ajuntament de Barcelona ha detectat més de 800 anuncis on expressament es denega el padró a les localitats metropolitanes on, a diferència de la capital catalana, posen molts entrebancs per empadronar-s'hi.

Pagar per ser dins el padró no és majoritari entre les persones en situació irregular, però és un fenomen que va a l’alça des de fa alguns anys. Grans ajuntaments com els de l’Hospitalet, Mollet, Vilafranca, Reus i Badalona –per esmentar-ne alguns– incompleixen la llei de règim local que obliga a inscriure al padró qualsevol persona que ho demani, sense tenir en compte si viu al carrer –sense domicili fix, tècnicament– o a les múltiples opcions d’infrahabitatges –ocupacions, naus, barraques, habitacions o pisos sobreocupats–. En cas de dubte, la norma dona tres mesos per fer-ne les comprovacions, però si en aquest termini no hi ha resposta, el ciutadà queda registrat per silenci administratiu. Per a Isabel Marquès, síndica de greuges de Terrassa, aquestes “traves” són l’origen d’estafes i fraus perquè obliguen “a haver de buscar-se una sortida". Marquès, satisfeta perquè el consistori egarenc s’ha compromès “finalment” a empadronar els que no tenen domicili fix, apunta que la solució és empadronar “tothom” que resideixi en un municipi, fins i tot “si viu al sofà que li deixa un compatriota” perquè, argumenta, el padró és un metadret”, que dona accés a la sanitat pública, a l’escola i a ajudes de serveis socials.

La llei de l'avarícia i la desesperació

Els preus dels empadronaments varien segons el municipi, seguint la llei de l’oferta i la demanda. Però també cotitza el grau d’avarícia dels uns i la desesperació dels altres. A Martorell, el Mohamed M. explica que va pagar 400 euros pel paper perquè no sabia que era un tràmit gratuït, però admet que segurament els hauria pagat si ho hagués sabut. En una localitat metropolitana acaben de rebre vint queixes de ciutadans estrangers que “van pagar fins a 400 euros” pel padró i quan es van adonar de l'engany la suposada propietària del pis se n’havia anat. “Ara no tenen ni pis ni padró”, lamenta una funcionària.

Taha Mekkaoui coneixia bé qui l’ha enganyat. Al 2019 el jove marroquí es va instal·lar a casa d’un oncle a Sant Celoni amb la idea de muntar un negoci junts, però uns mesos després el va fer fora i li va prendre 2.000 euros del compte corrent “per a les despeses del padró”, explica: “Com que no puc obrir un compte a Espanya, em va guardar els diners al seu i em va deixar sense ni cinc”. Sense diners, va recórrer a la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme (PAHC) del Baix Montseny, que li va aconseguir un lloc per viure amb la dona i dues filles petites. Primer en un hotel i, des de fa alguns mesos, en un pis buit propietat d’un banc, on consta empadronat ara perquè el consistori, en aquest cas, inscriu els qui ocupen habitatges. Mekkaoui explica que les penúries per al padró es deuen al fet que “poca gent vol inscriure els que no tenen documentació” i d’altres “s’aprofiten dels que acaben d’arribar”. L’activista Júlia Hosta apunta que al Baix Montseny els preus pel padró oscil·len “entre els 100 i els 900 euros” i subratlla que quan els estafats arriben a la PAHC “ja han pagat” i poca cosa s'hi pot fer.

L'entitat Mollet Acull recomana no pagar, però no sempre són a temps d'evitar-ho. "La desesperació genera aquest mercadeig", apunta l'activista Clàudia José, que alhora indica que denunciar no és una opció per a algú que no té la documentació en regla, per la desconfiança en la policia o l’administració. Mekkaoui hi afegeix un altre motiu: "no tenir proves d'haver pagat" i fins i tot tenir certes reticències de denunciar un conegut o un familiar que "t'ha robat".

Les xarxes familiars o d'amistats a les quals recorre l'immigrant quan arriba a un país estan molt tocades "per dues crisis i una recessió" que les ha deixat, en molts casos, en precarietat, i on hi havia "solidaritat ara s'obre una via de negoci", afirma Gabriela Poblet, investigadora social a Europa Sense Murs. Es fa negoci amb el padró o fins i tot "per pujar anuncis a internet" perquè "on hi ha necessitat, es cobra i es paga". En el cas de la immigració centreamericana s'agreuja perquè literalment la violència en totes les seves formes obliga a "fugir sense cap planificació" i són més vulnerables per a màfies, enganys i abusos. La situació encara és especialment greu entre les dones que s'ocupen com a internes o en la feina domèstica perquè pateixen molta mobilitat laboral, que fa que "sempre estiguin voltant d'un municipi a un altre i s'empadronen on poden". El perill, apunta aquesta activista argentina, són els "forats del padró", els períodes en què es queden sense empadronament, que a la llarga els perjudicarà a l'hora d'acreditar l'arrelament social de tres anys.

El model Barcelona

Barcelona és un municipi on s'acaben empadronant "rebotats" d'altres localitats que incompleixen la llei i, com que hi és més fàcil el registre, el negoci dels abusos és molt més baix. Des del 2016 l'Ajuntament inclou al padró els sensellar i els que no poden acreditar amb contracte la residència en un pis o habitació rellogada, però el regidor de Drets de Ciutadania, Marc Serra, explica que si en les comprovacions tècniques es detecta que en realitat no viuen a la ciutat els remeten al seu consistori. Serra diu que, malgrat les facilitats d'aquest model Barcelona, que miren d'exportar, no hi ha "cap allau" de falsos empadronats i, per contra, sí que s'ha permès donar drets i carta de ciutadania.

Conscients dels canvis de model de família i de les situacions de vulnerabilitat en l'habitatge, un dels reptes de Barcelona és que el padró no sigui l'únic document que acredita la unitat de convivència, perquè els tècnics són conscients que hi ha por entre propietaris a empadronar els seus rellogats perquè se'ls inclogui en aquest nucli familiar i així, acabin perdent la prestació o ajuda social.