Espanya denega tres de cada quatre peticions d'asil

BarcelonaL'Hugo Aguilar estava acostumat a rebre amenaces "per totes bandes" per la seva feina com a periodista al Salvador. Però la gota que va fer vessar el got va ser quan va veure en perill els seus fills, un noi de 20 anys i una noia de 14. "Les 'maras' (bandes) ens obligaven a pagar una 'renta': primer eren 150 dòlars i després van pujar fins a 1.500. Quan no vam poder pagar van amenaçar de violar la meva filla. Aquestes bandes s'alimenten de la joventut. No venim per gust: la violència és extrema, al triangle del Salvador, Hondures i Guatemala. Parlem d'entre 32 i 160 morts cada dia, tot i que oficialment no hi ha cap guerra".

Des del gener, 46.000 persones han demanat protecció internacional a Espanya, que se sumen a les 54.065 que ja ho van fer l'any passat, segons ha explicat aquest matí la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat (CCAR). La xifra multiplica per deu les sol·licituds rebudes el 2005, però això no significa que se superi la capacitat d'acollida: els demandants d'asil continuen sent un insignificant 0,1% de la població. I és que la immensa majoria de refugiats del planeta van a parar a països pobres: les zones més riques del món només es fan càrrec del 15% dels que han de fugir de casa seva. El problema és que el sistema d'acollida espanyol no s'ha dimensionat a la nova realitat, i continua funcionant com fa deu anys, quan amb prou feines demanaven refugi a Espanya 2.500 persones cada any. Més de 100.000 peticions presentades els últims anys estan pendents de resoldre.

I l'estat espanyol continua mantenint una política de portes tancades cap als refugiats: 3 de cada 4 peticions són rebutjades, un percentatge molt superior al d'Alemanya (50%) o fins i tot al de la Itàlia de l'ultradretà Matteo Salvini (64%). La mitjana europea de denegacions és del 38%. L'únic avantatge del sistema espanyol d'acollida, molt poc garantista fins i tot per als estàndards de la UE, és la lentitud: mentre els demandants d'asil esperen que la seva petició es resolgui (en la majoria dels casos negativament) no poden ser retornats als països d'origen i poden acollir-se a una protecció social mínima. Les resolucions triguen una mitjana d'un any o un any i mig, i quan les resolucions són finalment denegades, molts poden accedir als papers a través de la via de l'estrangeria, com a migrants econòmics, sempre que tinguin feina. El procés és deficient i no garantista, però el col·lapse fa que molts puguin esquivar la il·legalitat.

Espanya: sistema d'acollida col·lapsat

L'any passat, Espanya es va convertir en el quart país de la UE en arribada de refugiats, amb el 8% del total de sol·licituds presentades. La primera nacionalitat de sol·licitants és Veneçuela, i fa uns mesos que Madrid va decidir atorgar als veneçolans una protecció humanitària. A continuació se situen Colòmbia, Síria, Hondures i el Salvador. Aquest any, Nicaragua ja ha desplaçat Síria en nombre de sol·licituds, cosa que posa de manifest l'impacte de la violència a l'Amèrica Central, a més dels efectes de la crisi política de Veneçuela sobre la població.

Amb 8.000 sol·licituds el 2018, Catalunya és la segona comunitat de l'Estat en acollida, per darrere de Madrid (20.000). Entre el gener i el maig, a Catalunya s'han presentat 6.000 sol·licituds més. Els refugiats que volen demanar avui protecció a Barcelona no obtenen cites fins al gener.

"Fa un any, quan el govern espanyol va oferir el port de València per acollir l''Aquarius' i més tard el de Barcelona per als migrants rescatats per l''Open Arms', vam tenir l'esperança que hi hauria una nova política migratòria, però aviat vam veure que no era així", denuncia Pascale Coissard, de la comissió. Cap dels migrants rebuts aleshores pel govern espanyol amb gran pompa ha obtingut encara protecció. "Després, altres vaixells com el pesquer 'Nuestra Madre de Loreto', no van ser acceptats i van rebre ordres del govern espanyol d'anar a Líbia, on estan demostrades la tortura, les detencions i la violació sistemàtica dels drets humans",recorda. Després que els pescadors s'hi resistissin, i d'estar-se deu dies a la deriva, els nàufrags van ser desembarcats a Malta.

El Mediterrani, la frontera més perillosa

Amb almenys 2.299 morts l'any passat, 800 dels quals intentant arribar a les costes espanyoles (aquests són els que s'han documentat, la xifra real és molt superior), el Mediterrani continua sent la frontera més perillosa del planeta, a causa de les polítiques de tancament de fronteres dels països de la UE. Tot i que les arribades han caigut dràsticament, la mortalitat entre els que intenten el viatge s'ha disparat, com a resultat, entre altres coses, de la política de bloqueig dels vaixells de les ONG de rescat al Mediterrani Central, com l''Open Arms', que ha estat aturat des del desembre al port de Barcelona per ordres del govern de Pedro Sánchez. Si el 2016 moria un de cada 72 refugiats que intentava el viatge, l'any passat un de cada 52 es van deixar la vida en el camí. "El paradigma dels governs és que ha de morir gent al Mediterrani per dissuadir altres d'intentar-ho", conclou Pajares.

Després de l'acord de la UE amb Turquia i de la crisi de Líbia, que van tancar les rutes oriental i central, l'any passat van arribar a Espanya per mar un total de 58.569 persones, el primer de la UE, i cal recordar que, malgrat la visibilitat del fenomen de les pasteres, representen només el 51% de les arribades: la resta de migrants arriben a través dels aeroports i les carreteres.

70 milions de refugiats al planeta

A escala global, segons les últimes dades disponibles de l'Alt Comissariat de l'ONU per als Refugiats (ACNUR) el 30 de juny de l'any passat, hi hauria més de 70 milions de desplaçats forçats al món, a causa de guerres, violència i violacions dels drets humans. Síria, l'Afganistan i el Sudan del Sud continuen sent els països que expulsen més població de manera forçosa, i aquest any la crisi de Veneçuela també ha suposat un nou èxode. "Mesures com el pacte mundial per les migracions que es va aprovar el desembre de l'any passat són una oportunitat perduda", lamenta Miguel Pajares, president de la CCAR. "És un pacte no vinculant, carregat de bones intencions però que no qüestiona les polítiques d'externalització ni planteja vies segures, ni contribueix al reassentament dels refugiats als països que en podrien assumir la responsabilitat". Per a Pajares la conclusió és clara: "Cada any es baten rècords de refugiats al planeta i cada cop la resposta dels governs és més contrària als estàndards de drets humans, als drets humans i a les seves pròpies lleis".

Una altra política migratòria

La CCAR reclama al govern espanyol una sèrie de mesures urgents que passen per evitar l'ús electoral i la criminalització del fenomen, deixar de perseguir la solidaritat, unificar els protocols d'actuació als ports d'arribada, mesures per protegir les víctimes de tràfics i els infants, que s'accelerin les cites per formalitzar les sol·licituds i que els familiars dels que ja s'han establert a espanya puguin accedir amb seguretat a les ambaixades i consolats espanyols per poder seguir-los. També proposa que en el pla estatal d'habitatge es tingui en compte la situació dels refugiats com a col·lectiu vulnerable.