Entrevista

Judith Juanhuix: “Espanya ha acceptat un dret a decidir, el de l’autodeterminació de gènere”

Científica i activista trans

19/03/2023
8 min

Judith Juanhuix treballa al sincrotró Alba des de l’inici. Hi va entrar quan només feia tres anys que s’havia doctorat en física amb una tesi sobre estructura molecular i funció dels músculs en teixits vius. Avui, però, no parlarem de ciència i sí molt de vida. La d’una persona que va néixer el 1971 a Girona, com un nen, que té dos fills i que s’ha convertit en una activista trans fonamental perquè el Congrés acabi d’aprovar una llei necessària. Al llibre Una dona, la Judith explica, amb rotunditat i amb una gran bellesa literària, la seva transició de gènere. I faig una confessió: mai m’havia costat tant condensar una entrevista. Em dol renunciar a deixar una pila de reflexions brillants fora del paper. Si podeu, mireu el vídeo sencer.

El maig del 2017 vas portar al registre al Congrés la que era la primera proposta de llei trans. Sis anys després, s’ha aprovat. És la victòria de la llibertat? 

— I tant que sí, sobretot per a les persones trans, que som qui més patim les cadenes del gènere. Però també per a tota la societat, perquè si una part és lliure, la resta també és més lliure. 

¿L’estat espanyol ha acceptat finalment el dret a decidir?

— Ai [somriu]. Ha acceptat un dret a decidir, l’autodeterminació de gènere. A altres autodeterminacions que correspondrien a drets individuals però també col·lectius, em sembla que els falta una mica.

Per tant, finalment, una persona cis com jo i una persona trans com tu som iguals. Aquesta és la gran novetat?

— Hauríem de ser equivalents més que iguals. Igualtat és un concepte una mica ambigu. La igualtat és legal encara, però molt desgraciadament no és real. 

Què vols dir? 

— Que ser trans continua marcant molt la vida. Que hi hagi una llei que et digui que pots anar al Registre Civil i canviar la menció de sexe a la partida de naixement i al DNI no vol pas dir que després la teva família t’accepti, que puguis trobar feina, que tinguis dret als teus propis fills. Res de tot això, evidentment. És un primer pas. Com a mínim eliminem una violència institucional que fins ara hi havia i que era greu. Era incompatible amb un estat de dret. Ara s’ha corregit. Ara hem d’anar cap a les desigualtats socials, que hi són i són molt fortes.

Acabes de dir que hi ha discriminació per ser trans. ¿Per trobar feina, per llogar un habitatge?

— Sí, evidentment. Per a les persones trans visibles, evidentment, perquè n’hi ha que no es visibilitzen, que tenen els seus documents canviats i, per tant, no pateixen aquesta discriminació perquè passen com el que no són. I això ja indica alguna cosa. Tenim un estigma arrelat de fa mil·lennis. Començant pel nom, que ara en diem dona trans, però s’ha dit de totes les maneres: travelo, travesti, Manolo, desviada, pederasta... Tot el que puguis imaginar se’ns ha dit durant mil·lennis.

Per què aquesta connotació negativa durant mil·lennis?

— Perquè el gènere és una arma social del poder. Evidentment, al poder li interessa que tots siguem iguals. I si nosaltres ens desenvolupem tal com som, evidentment som una amenaça per al poder. El gènere és, també, un sistema de control. I nosaltres estem descontrolades. Per què? Perquè tenim llibertat.

Expliques que tant a Florència com a Madrid et consideren prostituta pel carrer, que hi ha gent que t’ofereix sexe.

— Esclar, sí, sí. 

No, esclar no. 

— Bé, dic esclar perquè ho he viscut. Aquest és l’imaginari. Les dones trans abans teníem dos nínxols de vida. El de la prostitució, a fora del camp del Barça, al costat de La Masia, i la sortida de l’espectacle, del vodevil, de la folklòrica, de la revista. Teníem camp del Barça o Paral·lel, no teníem res més. I aquest estigma, arrelat de segles, costa molt de superar. 

¿Quan Feijóo, el dia de l’aprovació de la llei, li diu a Pedro Sánchez “haga cosas para la gente de bien”, vol dir que vosaltres sou “gente de mal”?

— És el que diu en Feijóo, sí, que jo soc gent de mal.

¿No us penseu querellar contra ell per haver dit això, per aquestes paraules?

— ¿De veritat que ens hem de querellar contra qualsevol persona que ens diu que si som mutants, que si som gent de mal...? No, no. Ja no podem anar a la contra. Hem de ser propositives. Ho sento, amb aquesta llei ja no anem a la defensiva. Ara ja anem a construir espais nostres. Ja no anem a atacar aquella gent que ens ataca. La societat veurà que farem coses. 

La llei es va aprovar al Congrés de Diputats amb 91 vots a favor, 91 abstencions i 60 vots en contra, de la dreta. Vol dir que ser trans és d’esquerres?

— Tinc conegudes, que no amigues, que són dones trans i que són de Vox. Ser trans és ser d’esquerres? Potser hi tens més tendència, però no, no necessàriament, ni molt menys. Hi ha persones trans a dins de la dreta catalana i hi estan còmodes, no hi ha problema. 

¿Tems que si mai guanya la dreta a l’Estat hi hagi marxa enrere amb la llei? 

— Esclar. Feijóo va dir que si arriba al poder, en els 100 primers dies la derogarà. 

L’any 2022 van pujar les agressions transfòbiques al carrer i els insults a les xarxes. ¿Confies que amb la nova llei tot això anirà a menys? 

— No. No anirà a menys, el reducte feixista hi serà. De fet, es radicalitzarà perquè veurà que cada cop agafem més espais, estarem més presents. Abans només podíem estar en llocs segurs i ara ens atrevim a anar a tot arreu. La majoria de les agressions no són aparents, no són físiques, sinó que són una denegació d’entrar en una discoteca, de trobar una feina, de veure els fills, de fer coses a les quals tindries dret. 

La mateixa setmana que s’aprovava la llei trans, a Sallent dues germanes de 12 anys es van tirar pel balcó. La nena que volia ser noi es va suïcidar. El bullying mata?

— El bullying mata. I si no mata, destrueix. Sobretot en l’adolescència, que és quan el gènere explota, quan l’explores més. Si no l’explores, si no conformes el gènere cap allà on toca, et penalitza socialment moltíssim. Els patis dels instituts poden ser llocs de terror per a qui no concorda amb els cànons de gènere, com les persones trans.

Als 15 anys tu també et vas acostar a un balcó amb idees suïcides. ¿Pensaves “si jo no hi soc no passarà res”? 

— Aquest era el pensament. Quan res no quadra, quan la idea que tens de tu mateixa no quadra amb el que s’espera de tu, llavors hi ha una dissociació. Has de respondre a les expectatives dels pares, la família, els companys de l’institut... Si no es correspon amb el que tens, aquesta vida no té cap mena de sentit. I si no té sentit, no es perd res. 

Deixa’m parlar de com el teu procés es cova a poc a poc. Als 14 anys ets un noi que travessant o no un semàfor juga a decidir si li agradaran els nens o les nenes. I finalment decideixes que “ets normal”. Què és ser normal?

— Ser normal és aquella posició social que et permet no tenir violència. Jo ho veig així de clar. Soc blanca. No tinc violència per blanca, soc normal. Soc trans. Pateixo violència per gènere. Per tant, no soc normal. Normal, evidentment, és un concepte patològic. Això vol dir que hi ha categories de persones i, per tant, estem fora d’una societat de drets. 

Tens 29 anys, estàs acabant la tesi doctoral, vas a l’armari de la teva parella, en treus la seva camisa de dormir, una picardia blava, te la poses, et mires al mirall i penses: “Ara soc jo?”

— I exploto. Exploto. Va ser un moment màgic que he tingut la sort de viure. Als 29 anys vaig tenir la sort d’entendre’m, de tenir un moment eureka. Ara entenc totes aquestes coses i també accepto aquesta explicació. Soc així. Serà difícil ser així, però ho soc. I aquest és el pas a una consciència de saber qui ets realment i d’entendre què et reprimia.

Segons expliques al llibre, tu no fas sexe com una dona, amb un home, fins passats els quaranta. ¿És el moment que ets una dona? 

— Sí, fer de dona al llit també és un concepte molt complicat, però és la conceptualització. Jo necessitava entendre què volia ser, què era ser dona tal com socialment s’entén. Però el més important de tot és que en aquell moment m’adono que no és un tema d’expressió de gènere, no és si em poso una faldilla o si vaig mona o si em pinto, sinó que és un tema d’essència, de com et conceps a tu mateixa.

¿L’orgull trans és la síntesi de tota aquesta valentia?

— Sí. A l’orgull trans jo hi dono moltíssima importància. De dir "jo estic aquí, no m’amago, passo pel mig de la Rambla i si tu em veus, aparta tu la mirada, perquè jo no l’apartaré".

Què t’ha tret més hores de son, la culpa o la por? 

— Deunidó la pregunta. [S’ho rumia]. La culpa. Perquè és interior. La culpa la generes tu. La por et ve més de fora i, de fet, la por és la conseqüència de la culpa. De fet, si no tens culpa després no tens por.

¿Penses en algun moment “malaguanyats quaranta anys d’haver-me esperat tant”?

— No, la Judith és així perquè he esperat aquest temps. Hi ha vins que només són bons al cap d’un piló d’anys de criança. Jo soc així, ho sento.

Què costa més, fer el pas definitiu per a tu o per comunicar-ho als altres?

— En el meu cas particular, a mi mateixa. Un cop saps qui ets, i saps que no tens cap culpa de res, i que no has de passar-te la vida demanant perdó i permís per ser qui ets, és molt més fàcil explicar-ho als altres. Si ho expliques com un problema, serà un problema per als altres. Si ho expliques com un creixement, com una vivència, com un pas més enllà, també ho veuran així.

¿Fa patir tant passar d’home a dona com de dona a home? 

— No, és molt diferent. També el creixement i l’empoderament dels cossos és diferent. En un cas, lluitem contra un estigma brutal. Si vols insultar algú, destruir la reputació d’una persona, digues-li travesti i la destrueixes. En canvi, al revés no passa. El lloc d’on surts i el lloc on arribes és molt diferent. Dit això, també tenen problemes molt importants. Ja s’ha vist en el cas de l’Ivan, el nen de Sallent. 

¿Una persona trans necessàriament s’ha d’hormonar o d’operar? 

— No, en absolut. Això sí, aquests actes d’hormonar o no hormonar, d’operar-se o no operar-se, tenen conseqüències en l’àmbit social i personal. Les vides trans són vides de resistència. Perquè, fem el que fem, sempre trobarem una resistència, interior o exterior. Si nosaltres conformem el nostre cos al cànon de fora, estem exercint una autoviolència. Si, en canvi, no el conformem, la violència vindrà de fora cap a dins.

Per què et poses Judith de nom, dient-te Juanhuix, és gairebé cacofònic?

— Em poso Judith perquè el meu necrònim, l’antic nom, començava per la mateixa inicial i durant anys vaig estar firmant els mails amb J. Així de senzill. Vaig estar firmant J. J. J.

I per què Judit amb h?

— Perquè és una hac de guerra. Per allunyar-me de tota la culpa que la Judith havia passat. Ara soc una persona nova, amb un nom nou, amb més força.

QÜESTIONARI HALSMAN

Algú que transita de gènere encara és un heroi?

Renegues del teu passat?

Aprovada la llei, la transfòbia anirà de baixa?

Quan acceptarà l’Estat un referèndum acordat i vinculant?

Xavier Bosch és periodista i escriptor
stats